Per segona vegada aquest mes, no és fins al darrer dia que no ens decidim a visitar l’exposició que ha ocupat una part de la Fundació Miró des de gairebé principis de curs i que va tancar el passat diumenge 22 de febrer, dedicada a resseguir les influències entre l’artista català i el més granat de l’avantguarda pictòrica i escultòrica dels Estats Units, en un diàleg prolífic que va marcar l’expressionisme abstracte de la meitat del segle XX i que, molt encertadament, han sabut reflectir els comissaris de l’exposició, tot alternant les obres de l’artista local amb les dels creadors amb qui va compartir llenguatges i cosmovisions al país nord-americà, a partir de les diferents estades i visites fetes pel nostre paisà des dels anys quaranta del segle passat.
Les obres i videoprojeccions que acompanyen en aquest viatge al visitant són d’autoria tan diversa com exhaustiva -més de quaranta artistes-, i compleixen la funció de representar les diverses tendències de l’art pictòric i escultòric contemporani. Es tracta, doncs, d’una exposició molt didàctica a l‘hora de perseguir simbiosis i transferències mútues, tan en el terreny de les tècniques creatives com en les temàtiques expressives. Calders, Rotko, Pollock, de Kooning o Frankenthaler, per citar només alguns dels més coneguts, hi són presents no com a simple homenatge onanístic de l’artista resident de la Fundació, sinó com a receptors i incitadors de l’intens debat creatiu que els hi va provocar, a un i altres, la coneixença de la respectives obres. En poc més de 13 sales d’exposició podem recórrer 40 anys d’inspiracions decisives que, en totes dues direccions, van marcar el desenvolupament de les arts plàstiques, i que van impulsar l’afany creador de tots ells.
És a partir de les exposicions que el seu marxant, Pierre Matisse, organitzava al país americà que l’obra de Miró, ja coneguda i admirada arreu, troba el canal de difusió més expansiu per esdevenir l’oracle de bona part dels artistes emergents que treballen als Estats Units en aquell moment. L’exposició sobre les seves Constel·lacions, reunides per a l’ocasió, tindrà un efecte decisiu en la mirada artística d’aquelles generacions, en apropar l’artista consagrat als joves talents emergents. D’aquesta relació en surten nous itineraris i experimentacions, que també seguirà el català, adoptant tècniques com el goteig de Pollock en les seves posteriors creacions. L’amplitud i diversitat de camins que s’obren davant l’espectador per la interacció artística de tots ells desborda les expectatives i augmenta la dimensió universal del nostre creador.
L’autoreferencialitat és, doncs, el camí expressiu del recorregut expositiu, que provoca un cert efecte retòric, en forma de repetició o imitació, raó per la qual acaba conduint tot el moviment de l’expressionisme abstracte cap a una buidor que culmina en la dissolució de la pròpia matèria pictòrica. L’esgotament del viarany creatiu de l’abstracció porta al conceptualisme més relativista o a l’autoqüestionament deconstructiu, camí aquest que també experimentà Miró i que en la mostra és present en l’obra de Michael Corinne West que il·lustra aquest post. Un moviment que, tancant-se sobre sí mateix, retorna al primitivisme de la significació literal: quan ja està tot dit, només resta tornar a la simplicitat expressiva, alliberada ja de tota càrrega simbòlica, la del traç gruixut propi del nen que gaudeix de la descoberta capacitat de representar el món, que és la forma més lliure de fer-lo seu. Al Miró murri i juganer, que ha trobat ja un estil definit i personal, només li resta consagrar-lo, institucionalitzar-lo i solidificar-lo en una Fundació que l’acull indefinidament, com les parets de les coves prehistòriques feren amb les primeres creacions artístiques, convertint-se en les pioneres i més aconseguides galeries d’art. D’aleshores ençà, Miró i els demès només han practicat el noble art de la imitació.
