Dia mundial de la filosofia

 

Avui, 17 de novembre, es commemora el dia mundial de la filosofia. L’efemèride, instituïda per la UNESCO des del 2005, es celebra cada any el 3r dijous del mes de novembre. Amb aquest pretext la UNESCO vol, cito textualment:

- Renovar el compromís mundial amb la filosofia.

- Utilitzar la filosofia per respondre mes eficaçment als reptes que afronta la humanitat.

- Conscienciar sobre la importància de la filosofia.

- Avaluar el valor de la ensenyança de la filosofia com a forma de disminuir la desigualtat d’accés.

- Assenyalar la importància de l’ensenyament de la filosofia a les generacions futures.

Objectius, tots ells, molt lloables i segurament necessaris. No s’entén, llavors, que l’ensenyament de la filosofia estigui, en els plans d’estudi i les reformes educatives actuals, permanentment sota amenaça. Son reformes instigades, en gran mesura, pels objectius educatius plantejats per la UNESCO per al 2030, raó per la qual la celebració del dia mundial de la filosofia, que aquesta mateixa institució promou, sembla una declaració buida i retòrica, més pròpia d’homenatges institucionals preocupats per la forma, més que no pas pel fons. Cal aplaudir i lloar totes les petites iniciatives que a títol individual o col·lectiu pretenen posar en valor la praxi filosòfica en el dia d’avui, però quan cal recordar la importància de fer present la filosofia en la nostra vida, i destinem una jornada mundial per destacar la seva activitat i existència és que aquesta, volgudament o no, es troba amenaçada. Sembla que instituir una efemèride serveixi per netejar-se la consciència per les conseqüències catastròfiques que acompanyen al desprestigi del seu ensenyament en l’educació secundària obligatòria i post obligatòria, operació que segueix el seu curs inexorable en direcció a la més absoluta irrellevància, gairebé al mateix nivell que té l’ensenyament de la religió actualment. I no estic promovent, amb aquesta comparació, la recuperació de l’ensenyament religiós, que considero més propi de la voluntat particular de l’individu que una tasca obligatòria de la nostra escola pública. Però el parany que hi ha al darrera del buidatge de continguts de la matèria que s’observa en el nou currículum, tant de l’ESO com del Batxillerat, amb la nova llei d’educació (LOMLOE), és el camí més recte per a la seva dissolució definitiva. Conté una excessiva càrrega temàtica sobre qüestions transversals lligades a problemàtiques ètiques, socials, ecològiques i polítiques que poden ser tractades des d’una actualitat completament deslligada de la tradició conceptual que li dona, també avui, sentit i valor, i que només es pot aprendre en el context històric i cultural on es van originar. Transmetre valors i principis que no tenen gruix, ni fonamentació, i pretendre que amb ells el jovent pugui entendre i afrontar problemàtiques presents és tan perillós com creure que hi ha una metodologia pedagògica definitiva per garantir l’aprenentatge de qualsevol alumne, tal com rememorava en el post sobre la DUA.

El perill de la dislocació entre present i passat, el trencament de la continuïtat d’una tradició de pensament, té com a resultat la conversió d’un saber crític i racional en ideologia. I la ideologia és un arma retòrica. Sabem, des del temps dels sofistes i Sòcrates, que la filosofia ha maldat sempre per trobar el seu espai propi, un delicat equilibri entre tot exercici de retòrica pública, que li permeti mantenir-se en l’àgora (i això ha estat la tradició escolar des de l’aparició de la instrucció pública), i un exercici privat dins l’escenari esotèric i academicista per a iniciats en un saber mistèric que persegueix la reforma radical de la societat. No atendre a la tradició i a les pulsions dialèctiques que l’han caracteritzat és perdre per complert de vista la força transformadora que les idees filosòfiques han aportat a la nostra cultura, des d’aquesta tensió constant entre la seva conformitat i la seva radicalitat. Desproveïda de tota la seva força dialèctica, convertida en un instrument del mainstream  políticament correcte del moment, deixarà de tenir significat, més enllà del seu us retòric en l’entorn de la ciència pedagògica que aspira a esdevenir provident en la regulació de la instrucció del ciutadà del futur. Celebrarem, llavors, el Dia Mundial de la Filosofia mentre impartim la DUA que garanteixi la transmissió de la ideologia única, aquella que enalteix el capitalisme neoliberal imperant.

La tirania de l'opinió

 

Deia Plató que l’opinió (doxa) és la forma de coneixement més baixa que té l’ésser humà al seu abast. Més enllà de que es tracti d’un coneixement mediat i indirecte, i que no totes les opinions valguin per igual -l’opinió del metge sempre té més valor que la d’un llec, quan de malalties es tracta-, el principal problema de l’opinió és que mai és refutable. Allò que fa que una proposició sigui científica és la seva potencial naturalesa falsable, almenys pel que fa a les proposicions pròpies de les ciències naturals i socials, tal com Popper va deixar clar quan va abordar i resoldre, amb el seu falsacionisme, el problema de les induccions, que Hume va plantejar des del seu escepticisme radical. Per tant, inclús les afirmacions que es fan des d’àmbits com la història resulten refutables, però no així les apel·lacions a l’experiència personal. Com refutem allò que algú ha viscut, o sent, o creu? El testimoni o la vivència tenen, almenys per la persona que la sosté, un valor absolut. Certament, podem contraposar altres testimonis i experiències diferents al narrat per la primera, i constatar contradiccions i/o variacions. Però l’experiència personal és innegable i, malgrat les moltes sospites que ens pugui generar, estem obligats a fer l’esforç d’entendre-la.

Per entendre les opinions cal situar-se en un plànol superior. Plató anomenava ciència a aquest estadi ideal de coneixement que, sense refutar les opinions, proposava extreure l’element comú que les igualés entre sí, en un procés derivatiu o discursiu consistent en l’obtenció de l’essència. És a dir, per convertir un conjunt d’opinions en científiques, i obtenir així, inclús, una teoria, cal igualar-les, com faríem en la resolució d’una equació. El problema, però, és que, immediatament, perdem el principi d’individuació que feia l’opinió única i exclusiva. Potser per això en la deflació cognoscitiva actual cotitzen tan a la baixa el racionalisme axiomàtic i les epistemologies intuïcionistes, com la platònica o la cartesiana. Convertir la vivència personal en dada o element d’una tendència o d’un patró és lesiu, per allò de promoure la uniformització i homogeneïtat, que dilueix la individualitat i especificitat de cadascú. Poc importa que la generalització es faci en virtut de l’obtenció d’un coneixement superior. Anular, avui, la singularitat de l’experiència personal és poc menys que imposar una tirania cientificista, un absolutisme que coarta la lliure construcció del coneixement propi. Si, a més, a aquesta lliure i irrefutable opinió personal li afegim les pertinents emocions viscudes en la seva epifànica construcció, tindrem el panorama complet que permet que inclús les opinions més tronades continuïn campant sense aturador en una exposició pública que les situa a la mateixa alçada cognitiva que qualsevol altra teoria, aquesta sí, científica per refutable. Que això esdevingui dogma de fe en la transmissió del coneixement que fa avui l’Acadèmia, com a institució educativa, és encara més inquietant. No puc entendre, d’altra forma, sinó és des d’aquest marc, la conclusió que el Xavier Massó extreu en la seva darrera obra, El fin de laeducación. La escuela que dejó de ser, de l’anàlisi del panorama escolar i social en què ens trobem. 

Piqué i la memòria de l'ego

 L'anunci de la retirada de Piqué del futbol i del seu estimat Barça ha impactat entre els culers, i els aficionats en general a l'esport que més similituds té amb la vida mateixa. La gestió del seu adéu, escenificada en diferents temps, per provocar un major impacte i mobilitzar les masses i l'opinió pública, ha estat perfectament dissenyada i mereix figurar en els manuals d'escenografia dramàtica mediatitzada, una matèria cada cop més estudiada en el terreny de la política, concretament pels assessors electorals, que més que un programa d'acció de govern, cerquen que els seus candidats siguin capaços d'emetre un missatge que arribi a l'elector, transmetent un carisma i venent una connexió emocional que els faci propers a la ciutadania que els votarà. Si alguna bondat té una serie de ficció política com Borgen és justament aquesta, mostrar-nos el permanent exercici retòric que el líder polític ha de fer per ser percebut com a proper pel seu potencial electorat. El missatge i la comunicació, la forma de cridar l'atenció de les masses, tenen més rellevança que el contingut d'allò transmès. McLuhan ja va posar tot això de manifest als anys 60 del segle passat, així que tampoc estem davant d'una tècnica semiòtica innovadora.

Però tornant a Piqué i el seu anunci, més enllà de comunicar-nos que deixa la pràctica activa de l'esport en què ha excel·lit, fet que l'aficionat al futbol ja portava temps constatant, quan el veia jugar -i patir- en els darrers temps, allò que ens volia transmetre és que aspira a presentar-se per dirigir i, de nou, liderar -ara des dels despatxos- el seu club estimat en un futur no gaire llunyà. Així, doncs, fent una el·lipsi temporal, entre la seva participació en les glòries passades del club i les futures victòries que tornin a fer gran l'entitat, sempre a través de l'esperança generada en el cor de l'aficionat culer, el Piqué ja s'ha guanyat no només el dret a participar en les properes eleccions a la presidència del club, sinó a optar per ocupar, amb més dret que cap altre, el sofà presidencial del mateix. No puc deixar de pensar, veient aquest hàbil enllaçament de propòsits edulcorats pel sentit i lacrimogen comiat, en l'art retòrica dels polítics de l'Atenes clàssica del darrer terç del segle Vè a C, que van apel·lar a la seva herència com a partíceps en l'esplendor d'aquella Polis, sota el govern de Pericles, per liderar-la en la funesta Guerra del Peloponès, amb dramàtiques conseqüències: els Nícies, Cleó o Alcibíades, han esdevingut vius exemples d'ambició, incapacitat i grandiloqüència. 

Sense atribuir-li al Gerard Piqué cap d'aquests atributs, hi ha un punt d'excés i auto confiança, alimentada pels èxits professionals i empresarials, en la barreja de caràcters i projectes que s'intueixen darrera del seu anunci. Que el futur d'una entitat de tant pes simbòlic, com el Barça, depengui d'actors que han reeixit en el conreu del seu ego no és el millor auguri que hom pugui desitjar, més tenint en compte l'esmentat exemple clàssic del naufragi d'Atenes. Tot esperant que el personatge aprengui les lliçons que la història ens brinda i faci de la temprança la seva virtut futura, em permeto recomanar-li a ell, i a qualsevol altre, ja no la lectura de l'obra platònica o de qualsevol altre autor d'aquell temps, com Tucídides, que inspira la meva analogia -que ja sabem que no son temps aquests, ni gent la d'avui, atrets per la cultura del llibre-, sinó el visionat d'una altra sèrie de ficció política, aquesta sí més creíble i realista que la ficció danesa abans esmentada: Baron Noir. Entendrà, veient-la, que el lideratge és un fruit que requereix maduració i adobament, a més de patiment i renúncies, per més rica i lluenta que sigui la fusta on s'empelta.         

L’anti especisme i el dret natural dels animals.

 

L’anti especisme i el dret natural dels animals.

Un dels llocs comuns de la progressia del nostre temps es la cada vegada major conscienciació en favor del reconeixement del tracte immoral que, des de l’origen de les civilitzacions humanes, s’ha dispensat als animals, ja fossin aquells domesticats per nosaltres, i que van contribuir enormement al nostre desenvolupament i progrés, aportant la seva força de treball i els nutrients per a la nostra millora alimentària, o aquells altres més salvatges amb els que va caldre competir -i expulsar- pel control d’hàbitats i contrades destinats a garantir el nostre creixement social, fins convertir-los en la nostra llar, des dels poblats originals a les actuals megalòpolis i urbs globals. El fet que tot aquest patiment infringit es produís des de posicionaments religiosos i morals que afirmaven la superior condició humana sobre la resta d’espècies va comportar, durant el darrer terç del passat segle, que aparegués la denominació d’especisme per definir aquesta actitud que preserva el dret de l’espècie humana sobre les demés espècies, i que Peter Singer defineix de la següent manera: "un prejudici o actitud de parcialitat a favor dels interessos dels membres d'una mateixa espècie i contra els membres d'altres espècies"[1].

Des del reconeixement d’aquest prejudici com la base d’acció que ha permès el continuat maltractament humà sobre aquestes altres espècies, han anat apareixent, des de llavors, els moviments anti especisme que, com deia al principi, s’han fet forts en el centre del reclam progressista de drets per als diferents col·lectius humans i no humans. Sense entrar en polèmiques sobre la legitimitat o no d’aquests moviments a l’hora de condemnar pràctiques socials tan comunes com la ingesta de carn animal en la nostra dieta, o l’ús de la pell animal en la confecció de teixits, per no parlar de la seva utilització en experiments científics, que impliquen encesos debats amb sòlids arguments a favor o en contra, allò que em crida l’atenció de la qüestió, i em fa adoptar un posicionament crític, és la tendència híper inflacionària que, des de l’esmentat anti especisme, porta a reclamar els drets dels animals, per preservar-los de tot maltractament possible. Sota aquest immediat atorgament de drets naturals als animals s’amaga un altre debat, més tècnic, i sovint defugit i ignorat pels opinadors que denuncien el prejudici especista. Es tracta del debat propi de la filosofia del dret modern sobre la pròpia noció de “dret natural” que podem resseguir en els escrits d’Hugo Grocius, Pufendorf, Hobbes i Locke, per esmentar només alguns dels seus protagonistes.

Per centrar la qüestió allà on ens interessa, i no perdre’ns en aclariments i matisacions que farien etern aquest post, el nucli del debat consisteix en escatir si es pot o no defensar la idea que l’ésser humà -o qualsevol altre ésser- té drets naturals només néixer, i de forma individual, o aquests són fruit d’una construcció social (la llei, l’estat, la moralitat...), ja que l’expressió està tan de moda en els debats sobre identitat de gènere. Cal dir que, des del segle XVII, la condició de “dret natural” s’ha associat, prioritàriament, a la potència o capacitat d’acció de l’individu. Això implica que el “dret” es té en la mesura que s’exerceix. Per aquesta raó diem que els drets són positius, perquè resulten de la seva reclamació i ús. En la mesura que, des del seu exercici, són reconeguts, esdevenen part de l’ordenament legal i jurídic de l’ens social on els subjectes -de drets- conviuen. Atribuir, llavors, als animals -per defensar-los de l’abús patit sota l’acció humana- drets que no són capaços de reclamar i fer servir resulta inapropiat, ja que comporta rebaixar el dret a una qualitat intrínseca a la seva condició d’ésser, tot i estar mancats -la gran majoria d’ells- de la consciència identitària  que, com en el cas de l’ésser humà, els porti a reconèixer-se com a subjectes de dret. Aquesta línia argumentativa obre la porta a l’absurd de reconèixer drets a qualsevol ens, inclosos els aparells tecnològics i els paisatges. A més, atorgar-los drets que no estan en condicions de reclamar ni exercir acaba conduint a la seva minorització, en la mesura què esdevenen entitats sotmeses per sempre més a la lògica i el pensament humà, que insta a definir-los i tractar-los des de la perspectiva antropològica, caient en l’extrem contrari de l’especisme, el de la seva antropomorfització. Ens movem, doncs, en l’absurd de nega’ls-hi l´únic dret que hauríem de contemplar, el de la diferència específica que tenen respecte a la nostra pròpia condició subjectivo-racional. Sense aquest distanciament tampoc podem garantir el respecte i la integritat de la seva natura específica, aquella que ens resulta tan valuosa i necessària i que garanteix la diversitat i la riquesa de la vida planetària que hauríem de tractar de preservar.         

[1] Peter Singer, Man's Dominion... a short history of speciesism, 1990