No tenia intenció de fer gaires reflexions
sobre el cessament del senyor Cambray de les seves funcions com a Conseller del
Departament d’Educació, fonamentalment perquè, més enllà de l’autoritarisme i
la nul·la capacitat de consensuar les decisions, que esperem que la nova
Consellera Anna Simó no segueixi practicant, res sembla que hagi de canviar en
les polítiques educatives que impulsen el Departament i el partit que regenta
la Generalitat. No obstant, aquest diumenge el diari Ara, tradicionalment
benèvol, quan no entusiasta partidari de les esmentades polítiques educatives,
publicava en l’apartat d’opinió una “Reivindicació
del senyor Cambray (i altres coses)” signada pel seu Director adjunt, l’Ignasi
Aragay. En el seu escrit, sense arribar al to elegíac, li reconeix al conseller
cessat haver sigut capaç de fer el que anomena “sacsejades del sistema” durant
la seva gestió, que entén com a necessàries, com haver denunciat la reculada del
català a les aules, i haver aixecat l’anomenat per ell “tabú” del calendari escolar,
imposant un avançament de curs als primers dies de setembre i obligant als docents
a treballar als centres els primers dies de juliol. Sobre la segona qüestió ja
n’he parlat anteriorment en aquest mateix bloc[1],
raó per la qual no m’hi estendré en qüestionar la seva presumpta eficàcia i
oportunitat; respecte la primera, més que constatar un fet, el que hom espera d’un
Conseller d’Educació són mesures realistes que ajudin a revertir el problema, tot
acceptant el grau d’implicació en la causa del mateix del cofoisme oficial de
les polítiques lingüístiques que la Generalitat ha anat practicant des de
començament de segle. Sent magnànims amb el conseller cessat, l’Aragay podia haver
afegit, com a mesura positiva de la seva gestió, l’impuls de la gratuïtat en
les escoles bressol. Però aquest no seria un fet que expliqués el seu
cessament, mentre que, en el parer de l’Aragay, les altres dues mesures han
estat les causes directes, pel rebombori que han provocat, de la seva caiguda en desgràcia.
No s’esmenta en cap moment els mals resultats electorals
del partit que regenta la Generalitat en els darrers comicis municipals com a
causa més probable de la defenestració d’en Cambray, de la mateixa forma que
tampoc s’esmenten totes aquelles coses que el senyor Cambray podia haver fet -i
no va fer- mentre va pilotar el Departament. Per aquesta raó, no em puc estar de
fer pública la meva reprovació. Podia el senyor Cambray haver revertit definitivament
les retallades que ja fa més de deu anys que pateix l’escola pública i els seus
soferts treballadors; podia haver reclamat més dotació pressupostària per invertit
a l’escola pública i acostar-se al 6% que per llei hauria de destinar-hi el govern
de la Generalitat del que ell mateix en formava part; podia haver reduït concerts
a escoles concertades, abans que tancar línies públiques de P3, quan la davallada
demogràfica ha començat a fer-se notar en les aules del país; podia reduir les
ràtios per aplicar mesures de millora en l’atenció a la diversitat i en l’obtenció
dels resultats acadèmics; podia haver-se deixat assessorar per tots els agents
educatius, i no únicament pels gurus de la Nova Escola, a l’hora d’abordar
reformes educatives i polítiques modernitzadores dels currículums; podia haver cercat
estudis científics que avalessin suficientment la seva aposta de tot o res per
la digitalització de l’ensenyament, sense posar en risc altres capacitats, com la
comprensió lectora, en caiguda lliure al nostre país; podria seguir enumerant
altres raons que han convertit el senyor Cambray en un nefast gestor de l’escola
pública, com ara l’impuls dels àmbits educatius en detriment de les
especialitats, els canvis en el model d’avaluació i promoció de curs que
penalitzen l’esforç, o el desastrós procés d’estabilització del professorat
interí-funcionari, amb constants errades i rectificacions, que han angoixat,
preocupat i esgotat milers de treballadors que s’han sentit maltractats pel seu
Departament.
Amb tot aquest historial sobta, ja no que algú
s’atreveixi a reivindicar la seva gestió, sinó que no hagués estat cessat molt
abans. Com em sobta que, tornant a l’article del senyor Aragay quan, tractant
aquelles “altres coses” que anuncia en el seu titular, faci esment dels “peròs”
que, en forma de mancances, hi adverteix en la formació del nostre jovent,
sense parar esment en què aquestes mancances també hi figuren en el “deure” del
Conseller cessat. O és que el senyor Cambray i el senyor Aragay atribueixen els
mals de la nostra escola exclusivament al professorat, que es mostra reticent/prudent
a l’hora d’impulsar les seves mesures transformadores? Acaba el seu article, el
senyor Aragay, alertant-nos dels perills que aguaiten la nostra democràcia, amb
el ressorgiment dels feixismes. Hi reconeix en l’escola el primer mur de contenció
contra aquest onatge. Per què això sigui possible, però, ens calen polítics i
gestors més dialogants, menys autoritaris i més connectats amb la realitat
educativa del país. En cas contrari, correm el risc de convertir l’escola en un
lloc de trànsit, una mera estació de pas, més que en la llar del coneixement
que empoderi el jovent, i de la cura de l’ànima que alliberi la persona, que el
mateix Aragay somia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada