Els alumnes de sisè saben menys matemàtiques que mai.

 

Acabem el curs i, per no desentonar amb els darrers anys acadèmics, les proves avaluatives -en aquest cas les competències bàsiques de 6^è de Primària i 4^t d’ESO-, ens ofereixen una nova foto desmillorada de la tràgica realitat educativa del país. Personalment no em sorprèn. El que seria gairebé miraculós és que, sense canviar el rumb educatiu, els nostres alumnes assolissin les competències i milloressin els resultats dels darrers anys, que mostren una caiguda sostinguda des de fa tota una dècada, temps que, ¡oh sorpresa!, coincideix amb el moment d’implantació generalitzat al nostre sistema de pantalles, projectes, DUA’s, àmbits i demès pràctiques pedagògiques innovadores que venim patint des d’aleshores. No cal ser Einstein per adonar-se’n que, entre tanta innovació, alguna cosa no rutlla.

Tant és així que fins i tot el diari ARA, paladí incansable durant anys de la reforma educativa impulsada pel Departament, aquest darrer dissabte va titular la seva capçalera amb la següent sentència, contundent i alarmant: Els alumnes de sisè saben menys matemàtiques que mai. No esperem que, com Saül caient del cavall, es produeixi una conversió de la línia editorial del diari, fins a l’extrem d’esdevenir el nou Sant Pau evangelitzador en la fe de les tradicions educatives del passat. Però que, almenys, destaquin en portada una dada que inciti al lector a qualificar de desastrós l’estat actual de l’escola catalana és ja tot un pas.

Malauradament dels fets palmaris del titular passem, en l’editorial del diari, a les receptes miracle que, després de l’acurat anàlisi de les dades, l’editor i els seus redactors albiren com a solució al problema. Sobta que, a més, s’aventurin a assenyalar responsables, que tornen a ser els sospitosos habituals: els docents -desencisats i desmotivats-, les famílies -permissives i sobreprotectores-, els valors -relaxats, complaents i contradictoris- de la nostra societat i l’administració -desnortada i sobrepassada- que no és capaç, diuen, d’"exigir qualitat i formació als professors". Ni un retret, però, als pedagogs que han posat en marxa, amb el reguitzell de propostes transformadores ja esmentades, el desgavell present. S’entén que, si no els assenyalen, és perquè no consideren les seves mesures com a responsables del despropòsit. Dit d’una altra manera, la culpa no és de qui pensa el model, sinó de qui el posa en pràctica. Fantàstic!

Estem, un cop més, davant d’aquella praxi tan habitual en el nostre país de fer-se el desentès, quan les coses no són com un vol. Després, aquests mateixos que ara descarreguen responsabilitats sobre les baules més febles del sistema, com ara els professors que, en molts casos s’han limitat a fer allò que els que manen els hi diuen, però obvien als ideòlegs de tot plegat, posaran el crit al cel per la manca d’exemplaritat pública de polítics corruptes, empresaris cobdiciosos o funcionaris displicents, en tots aquells casos de l’actualitat política, social i econòmica on la irresponsabilitat d’uns pocs, posa en qüestió la continuïtat del sistema. Pretendre donar lliçons d’ètica per, acte seguit, retorçar els fets o ignorar volgudament les seves conseqüències, quan l’ètica se’t gira en contra, és d’un cinisme catedralici o d’una fe dogmàtica a prova de bomba.

Com que el cínic acostuma a refugiar-se en la complexitat del món per poder seguir malfiant de tot i de tots, el seu discurs pot ser tolerat, donada la inconcreció, sense que calgui passar-hi comptes. No és el cas de qui professa el dogmatisme. Ans al contrari. De la seva convençuda veritat només es segueix, quan els fets s’entesten en contravenir-la, la reacció inquisitorial. I els candidats idonis per ser defenestrats en vistosos «actes de fe», a causa dels pèssims resultats assolits pels alumnes en totes i cadascuna de les proves avaluatives externes, tornem a ser els docents. L’avaluació entre iguals i la promoció econòmica dels Estadis docents, en funció de l’assoliment d’objectius fixats per les direccions, que el Departament pretén impulsar els propers cursos, són un exemple més d’intimidació preventiva per aplanar voluntats i garantir conversions. En definitiva, per què culpabilitzar Innovamats i altres cofurnes educatives impulsades per plataformes privades i corporacions finançades, que tenen el vist-i-plau dels pedagogs orgànics, amb qui ningú passa comptes, si tenim a mà uns professors qüestionats, desprestigiats i mancats de tota autoestima a qui fàcilment podem carregar el desastre educatiu, així com tots els altres mals d’Occident, si convé, que no hi ha perill que reaccionin, acostumats com estem a l’agressió constant i atemorits per la propera mesura coactiva pensada per amortitzar la nostra presumpta culpabilitat futura. Amb aquest panorama, fa basarda que la recomanació final de l’editorial del diari sigui la de no caure en el "dogmatisme ni en la por" -en la que uns i altres ja estem instal·lats- i actuar amb "determinació i flexibilitat" -tot això sense alterar per res el rumb que ens dut fins aquí. Semblen consells més adients per al consum autocomplaent que per a la transformació radical d’un model d’escola que fa aigües sense remei, mentre aquells que la vetllen només són capaços d’alliçonar-nos contra el derrotisme.