El cicle de mobilitzacions docents i lluites sindicals per la dignificació de la professió, que es va iniciar a començament de curs, evidenciant el creixent malestar del col·lectiu, abandonat per l’administració durant dècades mentre li augmentava la responsabilitat social d’haver d’integrar i educar un alumnat cada cop més precaritzat, ha tingut dues grans ensulsiades. Totes dues són conseqüència del trencament de la unitat sindical. La primera, prou coneguda i combatuda per la resta de formacions sindicals i per una àmplia majoria docent, va suposar el pacte entre el Departament d’Educació i els sindicats grocs, CCOO i UGT, pel qual s’assolia un increment salarial insuficient, unes inconcretes mesures per afavorir el model d’escola inclusiva, una reducció de ràtios que no anava més enllà de la ja prevista en el Decret estatal d’obligat compliment i algunes mesures per reduir la burocràcia als centres. El Govern va presentar aquest pacte, de forma rimbombant i solemne, anomenant-lo acord de país. La llunyania entre les concessions acordades i les necessitats reals del sector educatiu van encendre les protestes i les subsegüents vagues dels docents, convocades per les restants forces sindicals no signants de l’acord, i liderades per les assemblees de centres, municipis i territoris, van servir per mantenir el pols contra l’administració i elevar la crispació.
La indignació pel menyspreu cap al col·lectiu, a qui es va voler fer callar amb un pacte cuinat a esquenes de tothom, va córrer pels claustres i la protesta va afegir, a les reivindicacions ja esmentades de caire laboral, la consciència de subjecte i actor autònom del cos docent. Per primera vegada, en molt de temps, mestres i professors entenien que podien anar a una, que les seves demanades, més enllà de necessàries, lícites i malinterpretades per l’administració, els dotaven de la condició identitària suficient per esdevenir part activa del conflicte, allò que popularment es coneix com empoderament. El mecanisme de conducció d’aquest autoreconeixement, convertit en la saba que mobilitzava i diversificava les accions reivindicatives, van ser les assemblees. L’autogestió de les mateixes i la sensació conjunta que el moviment es podia articular de manera que fossin les bases, els docents de cada centre, els que impulsessin les accions de les assemblees generals, les territorials i l’Assemblea Educativa de Catalunya, on tots els territoris tenien representació, va desbordar el marc d’actuació i interlocució propi dels sindicats.
Bé, de tots els sindicats menys un, el més assembleari de tots, la CGT. I arribem, així, al segon trencament de la unitat sindical, protagonitzat per aquesta organització que no es circumscriu -com també és el cas de UGT i CCOO- al sector educatiu, sinó que té branques en altres àmbits productius i obrers, com el transport i la industria de l’automoció. L’estratègia de direcció i control del moviment assembleari, per part d’aquest sindicat, va consistir en implicar altres col·lectius en les demandes de millores del sistema educatiu, com el personal laboral i el del lleure. Ampliar la base del subjecte susceptible de mobilització no anava en la direcció de cercar solucions concretes als problemes de l’educació, on tots els sindicats s’havien posicionat des de l’inici de la reclamacions, sinó en el de sumar actius per escenificar la revolta. En segon lloc, es van promocionar, en el submón assembleari, cada cop més depurat de representació diversa i dominat per afiliats i simpatitzants d’aquest sindicat i d’altres molt minoritaris en educació, com la COS i la CNT, accions de protesta d’alt impacte en la mobilitat del país, per visibilitzar el conflicte i inclús escalar-lo. El missatge, cada cop menys arrelat a les bases docents de les assemblees de centre, i emanat verticalment i jeràrquica de l’Assemblea Educativa de Catalunya, consistia en convertir les demandes laborals del cos docent en un conflicte de país que desbordava l’espai de negociació amb el Departament d’Educació.
La pèrdua progressiva de la capacitat de mobilització del personal docent en les darreres vagues parcials, dins del cicle que es va tancar divendres, 5 de juny, producte del cansament del col·lectiu, s’havia de compensar amb accions puntuals, destinades a paralitzar el país, afavorir confrontacions i provocar reaccions desmesurades del Govern, que facilitessin la marxa cap a un escenari d’insurrecció general, on altres sectors laborals en lluita poguessin sumar-se. En aquesta dinàmica, que té com a moment àlgid la propera visita a casa nostra del Papa Lleó XIV, l’objectiu final no és pas el marc de reivindicacions sectorials del cos docent, sinó la desestabilització del Govern i dels partits polítics que li donen suport.
Aquesta estratègia de llarg abast i finalitats polítiques ha comptat amb la maldestra resposta del Departament d’Educació i del Govern del PSC. Preveient la total manca de voluntat negociadora d’aquest sindicat en la Mesa Sectorial de la darrera setmana de maig, negant-se a acceptar qualsevol proposta, va optar per fer concessions mínimes a les demandes salarials, de recursos o de modificació de currículum, plantejades des de la ja molt malmesa unitat sindical, aconseguint només arrossegar cap a l’acord a Aspepc-Sps Professors de Secundària i a USTEC. La tebior i indecisió d’aquest darrer sindicat, majoritari en educació, espantat per la possibilitat de ser assenyalat pels docents com a traïdor, els va fer acceptar sotmetre l’acord a una consulta conjunta amb els altres sindicats contraris a la signatura, confonent a les seves pròpies bases, convidades a participar juntament amb els partidaris del No a l’acord, quan el que es defensava per part de la cúpula de l’organització era el vot pel Sí. La confusió i el desgavell resultant, sumat a la campanya de desinformació i falsedats que han promogut els partidaris del No, han provocat el rebuig majoritari a l’acord en la consulta, al qual només s’ha acabat sumant Professors de Secundària.
Sense marge per noves negociacions, atesa la urgència del final del curs i la divisió existent entre docents i sindicats, el panorama que albiren els promotors de seguir convertint les demandes educatives en un conflicte de país és la dilatació de la lluita a l’inici del proper curs. Sense una nova unitat d’acció i un programa de mesures que ataquin les mancances reals que fan de l’escola pública una ombra de l’ascensor social, igualador d’oportunitats, que havia estat en el passat, serà un nou cicle de mobilitzacions generador de majors frustracions i desencís. Per als partidaris de fer servir l’educació com a arma llancívola, i al col·lectiu docent com a subjecte de desestabilització, l’aposta resulta atractiva. Per als mateixos docents, i per a la resta d’actors socials, inclosos els sindicats educatius que porten anys denunciant les falles del model, producte d’una legislació que fomenta l’abandonament del coneixement, el rigor i la disciplina a les aules, no es traduirà en solucions efectives sinó en noves divisions i crispacions que, a llarg termini, abonen la desmobilització i el tantsemenfotisme del personal.
És temps, doncs, d’obrir el debat als claustres i al carrer, sobre el que cal canviar en el model actual per fer-lo més proper a l’eslògan d’una escola pública de qualitat i d’una professió docent digna. És aquest debat el que els legisladors i els agitadors ens han volgut obviar, atorgant-nos, uns concessions insuficients, i esperances impossibles els altres. Entre el mínim vital que manté l’escola en l’UCI i el màxim ideal que la faci redemptora de tots els mals socials, hi ha un espai per a la reconstrucció i la millora. És responsabilitat de tots nosaltres practicar una reflexió serena que ens dugui a plantejar mesures reals que deixin de convertir qualsevol futur acord en una nova font de conflicte, si el que volem és centrar el país entre el necessari i el possible.
