El mundial de futbol és un aparador d’allò que fins fa poc anomenàvem globalització i que avui, assumint els canvis polítics impulsats per les elits tecnològiques de la economia digital, anomenem tecnocapitalisme. Un nodrit nombre de països del globus de tota condició i mida competint entre sí durant un mes, mentre els mitjans de comunicació escampen la imatge compartida d’aficions unides pel sentiment patriòtic i l’afany d’èxit, en amistosa companyonia i feliç diversió. Un mostrari agradós de la utopia infantiloide consistent en reduir el món a emocionalitat i espectacle amb el que les elits polítiques i econòmiques oculten el programa ideològic antiil·lustrat que malden per impulsar.
L’exemple més reeixit d’aquest paripé és la participació abundosa i exitosa de les seleccions de futbol africanes, on fins a un total de 9 d’aquests combinats han aconseguit la seva classificació per als setzens de final, superant la fase de grups. Tot un èxit, si es té en compte que estem parlant del continent més endarrerit del planeta i que aplega els països amb pitjor índex de desenvolupament humà. En aquesta llista, també 9 països africans ocupen les 10 darreres places del rànquing1. Es pot, doncs, estar competint entre les millors seleccions de futbol del món, les dels països europeus i del món occidental més desenvolupats, encara que al territori nacional regni el caos, la impunitat, la ingerència externa i la permanent violació dels drets humans, com en el cas de la República Democràtica del Congo.
En qualsevol cas, la projecció amable que els èxits esportius fan del continent poden fer-nos pensar en què les coses estan canviant i la prosperitat, de la mà de l’esmentada globalització, està arribant a la regió més castigada i esquilmada, per la colonització del passat, i per l’extractivisme depredador de recursos naturals de les multinacionals tecnològiques del present. En efecte, les coses estan canviant. Malgrat tot, per mesurar el canvi, més que no pas els triomfs esportius, paga la pena recuperar la visió que el millor cronista del món post Guerra Freda ens va llegar, en aquest cas, del continent negre, en el seu relat, Heban2, publicat a finals del segle XX. Kapuscinski retrata l'ànima africana en tota la seva intensa complexitat en aquest meravellós assaig, llibre de viatges, tractat pràctic d'ètica, relat històric i, com no, crònica periodística, perquè tots aquests condiments i estils es combinen a la perfecció en un fresc colorista, amarg i intens que ofereix la instantània d’un continent a punt d’entrar en el futur que, en aquell moment, representava el segle XXI.
Arribats a aquell futur, la foto capturada per Kapuscinski ens serveix de comparativa idònia per entendre la realitat africana, més enllà de la façana futbolística que, cada quatre anys, ens volen presentar com el millor termòmetre de la geopolítica actual. En el darrer capítol del llibre, que serveix com a enquadrament final de la instantània, l’autor recupera la imatge primitiva i secular del continent, la reunió d'un grup humà d'una tribu a l'ombra generosa d'un arbre africà, tal vegada l'únic en quilòmetres, sota el sol abrasador del tròpic. Aquesta estampa, encara comuna en aquell moment, és avui la d’un continent ja extint. El món contingut en aquesta imatge és tanmateix la del relat oral i la tradició secular com a horitzons de la vida comuna. La comunitat retratada, emulant les ancestrals pràctiques dels avantpassats, comparteix mites i llegendes, costums i idees que els connecten amb les seves arrels. En la continuïtat del ritu troben la resposta més eficaç per a combatre els múltiples perills que aguaiten la seva supervivència en un entorn hostil i una naturalesa hiperbòlica. El mite els proporciona identitat; la línia que separa present i passat s'extingeix a l'ombra de l'arbre compartit per generacions de membres de la mateixa tribu mil·lenària. La simplicitat, que és la virtut de la pobresa, els dota d'esperit i el simbolisme dels ritus supleix les mancances materials. Per això els missioners ho van tenir sempre fàcil per a conviure, a Àfrica, amb el primitivisme de les seves gents.
Però, en general, l'europeu, quan va entrar en contacte amb l'africà, ho va fer des del seu analfabetisme positivista que, embolicat en la bandera del progrés tecnològic, li investia de superioritat moral i racial. Es creia, donada la seva capacitat tècnica i material, millor que l'endarrerit habitant local. El racisme i la ignorància van ser les pautes del domini colonial europeu. Res va fer per comprendre la cultura i costums locals. Res per traduir la llengua dels seus habitants i crear ponts lingüístics amb els quals acostar-se a les seves maneres de pensar. Per contra, va posar sota la mateixa administració comunitats enfrontades i pobles ètnicament oposats que, quan van obtenir la independència de la metròpoli, no tenien res en comú, excepte l'odi mutu.
Tot aquest univers, no obstant això, avui ha desaparegut. El que no va poder el colonialisme racista social, cultural i polític ho està aconseguint l’innovolatrisme tecnològic i econòmic. Avui un mòbil té major poder igualador que totes les normatives i tractats internacionals. L'accés a internet ofereix l'oportunitat d'homogeneïtzar el desig de totes les persones que aspiren a aconseguir un estàndard de confort material i estatus social amb els quals cobrir totes les seves necessitats, i viure una existència feliç i digna. És igual quin sigui l'origen cultural i tribal del subjecte, perquè la seva condició humana es mesura a partir de la seva posició econòmica, en la qual la igualtat entre privilegiats o entre desfavorits és total.
Àfrica, avui, és una fotocòpia rebregada d'un món urbà, desnortat, violent i lliurat al mercat capitalista, on tot es compra i es ven, començant per la pròpia humanitat dels seus integrants. L'esperit africà, al qual Kapuscinski apel·la al final del seu assaig, s'ha convertit en un mite monetitzable, reduint-lo a una representació pintoresca i folklòrica amb el qual entretenir als integrants adinerats del món global, clients de safaris i d’experiències aventureres autèntiques. El món transformat en parc d'atraccions, paradoxalment, reserva un lloc primordial a les tradicions africanes, per ser les últimes que encara conserven l'originalitat natural amb allò primitiu; poder contrastar l'èxit del visitant mitjançant la distància sideral entre el món tribal, artificialment representat per al gaudi de les seves vacances, i la realitat tecnocapitalista en la qual viu ordinàriament, venent la seva ànima a l'altar del benefici de les elits, és ja no gratificant sinó terapèuticament prescriptiu. En cas contrari, la misèria moral i el nihilisme espiritual en els quals viu serien insuportables. L'africà, en qualsevol cas, continua sent el figurant necessari per al solaç esplai del triomfador estranger.
Ara bé, la pàtina de normalitat en l’ordre internacional que li atorga al continent l’artificial participació de moltes seleccions en un mundial de futbol, serveix per maquillar l’abandonament i l’espoli que segueix travessant la regió. Convertides les seves arrels identitàries en l’attrezzo instagramable d’un turisme ignorant però econòmicament poderós, no és estrany que, l’única aspiració que els resti sigui arribar, com puguin, a Europa, on fer realitat el somni compartit a les xarxes d’una vida fàcil, abundosa i plena de protagonisme. El mateix que assoleixen els seus jugadors de la selecció, tots ells integrants de les principals lligues de futbol europees. Havent-los privat del seu passat mític, amb la promesa d’un utòpic futur pròsper, els hem empès cap al no res. Els hi resta, però, el reclam de protagonisme, que és proporcional a l’autoconsciència de la seva existència, l'herència més tangible que va rebre la seva cultura de la nostra modernitat colonitzadora. Ja va sent hora de passar comptes. I no precisament futbolístics.
1https://ayudaenaccion.org/blog/derechos-humanos/paises-indice-desarrollo-humano/
2Ryszard Kapuscinski, Heban, Czytelnik, Varsovia, 1998. Hi ha traducció directa del polac al castellà: Ryszard Kapuscinski, Ébano, (traducció d’Agata Orzeszek, Ed. Anagrama, 2000.
