La mostra que fins al 27 de setembre ocupa un dels pavellons de l’antiga fàbrica Casaramona, actual seu del CaixaForum, sobre producció artística gràfica que es caracteritza, ja a finals del segle XIX, però sobretot al llarg de la segona meitat del segle XX, per diluir la imatge i la forma, creant efectes que distorsionen la realitat fins alterar per complet la nostra percepció i comprensió del món, ofereix al visitant més llums que ombres, fent que el recorregut, amb obres triades i seleccionades especialment per conduir l’experiència estètica pels senders escollits per a l’ocasió, sigui gairebé escolar. La motivació del desenfocament, com a recurs estilístic cercat pels artistes, vindria donat per la dissolució de les certeses que acompanyen les transformacions del món occidental, tant materialment com espiritualment, en els darrers 150 anys, i que en el terreny artístic, es substancien en l’aparició de nous mitjans creatius, com la fotografia o la filmació, que desvirtuen el realisme pictòric practicat fins aleshores.
S’hi afegeix a aquesta motivació l’aparició de tot un món perceptiu nou, producte de l’expansió de la tecnologia d’observació dels fenòmens naturals, tant a nivell macro, permetent amplificar la mirada humana sobre el cosmos, com a nivell micro, que descobreix a la visió artística un ordre físic i matèric d’estructura cel·lular i atòmica que conté la bellesa que la realitat natural i social, alterada per l’actuació humana, ja no pot oferir-nos. Aquesta excursió per dimensions d’una realitat imperceptible, fins ara, però tan existent com la que se’ns presenta a simple vista, distorsiona ja no la capacitat perceptiva sinó l’esquema fenomènic kantià mateix de la nostra experiència cognitiva. L’experimentació artística per aquests nous límits espacials i temporals té la particularitat de validar el relativisme i escepticisme postmodern que qüestiona la lectura unívoca de la realitat plantejada per l’academicisme artístic o el racionalisme filosòfic. La indefinició i la desconstrucció del real porten l’art a un esteticisme abstracte que persegueix més les sensacions que les reflexions de l’espectador.
L’abstracció seria també el refugi creatiu després de l’experiència de l’horror genocida que ens deixa el somni foll de les utopies i les ideologies que han arrossegat al segle XX al major bany de sang mai viscut. La descomposició i el desenfocament són la resposta al nihilisme i la brutalitat que ofenen l’esperit i sensibilitat humanes, de la mateixa manera que, en filosofia, Adorno proclama que, a partir d’aquest moment d’horror extrem, «només són verdaders els pensaments que no es comprenen a sí mateixos». Davant la brutalitat del real, la resposta no pot ser altra que la dissolució del sentit. La distorsió no fa més digerible la tragèdia però expressa el malestar espiritual davant la veritat incòmoda de l’eficiència amb la que l’esser humà s’aplica per a produir l’extermini dels seus semblants. No sembla, però, que aquest exercici de protesta i significació artística hagi tingut gaire efecte, si ens fixem en les matances indiscriminades que segueixen en marxa ara mateix. Desenfocar també pot ser un mecanisme per amagar i ocultar, just allò que fan, avui, les intel·ligències artificials i les notícies falses, amb les que es distorsiona, ja no la mirada artística del món, sinó la pròpia realitat.
Però en el desenfocament hi troba refugi i manifestació la subjectivitat contemporània, caracteritzada per la manca de certesa i seguretat sobre sí mateixa, en permanent dubte i construcció, sota el principi de la fluïdesa com la resposta necessària al flux en què el nostre món canviant i accelerat s’ha convertit, des de l’aparició de les tecnologies digitals. Les vídeo instal·lacions, l’art efímer, les performances, constitueixen el present creatiu que, més que descriure la insuportable realitat objectiva que es troba davant nostre, prefereix girar el focus i contemplar-nos a nosaltres mateixos, les nostres contradiccions i recerques solipsistes d’identitats múltiples, canviants i dissolubles. El mirall en el que ens reflectim, prefereix deformar-nos a mostrar la monstruosa realitat d’un gènere humà que necessita màscares, filtres, operacions estètiques, implants, tatuatges per suportar-se, i que somia amb el transhumanisme -és a dir, deixar de ser humans- com a única via de millora possible. Tornar a les sendes de l’humanisme il·lustrat i crític, que denunciava el servilisme i esclavatge d’un esperit entregat a la idolatria de la fe ja no sembla possible, o com a mínim atractiu des de l’experiència artística.
La incertesa i les pors que aquesta deriva vers l’autodissolució ens planteja no escapa a l’esteticisme, reflex de la buidor conceptual, més enllà de la inquietud pel canvi permanent en què vivim, que l’art més actual conté. Si ens cal retornar a la sacralitat i a l’espiritualitat, per donar significació al present, si cal rearmar-se simbòlicament, deixant enrere l’abstracció declarativa de la segona meitat del segle passat, és que la interpretació que l’art ens ha proposat de la realitat, al llarg de les darreres dècades, no ha estat reeixida. Els vials pels quals ha transitat no han estat prou sincers.
Retornant a la mostra del CaixaForum, i a una de les primeres obres que l’espectador s’hi troba quan s’endinsa en ella, un dels paisatges urbans de William Turner, on la distorsió del real és el recurs per captar tota la vibració i mobilitat del món industrial de finals del segle XIX que l’artista anglès vol copsar, fent quelcom impossible com és aturar en una sola impressió retinal el flux mòbil del real, recorrent per aconseguir-ho al desenfocament de la imatge, el que en el genial pintor és una solució estilística de caràcter tècnic es converteix, amb el pas del temps, en el sentit mateix de la creació artística. Confondre mitjans i fins, sota la premissa que en art tot s’hi val, no ha ajudat a evitar la desorientació i el profund desori en què ha viscut, i viu, l’home contemporani. Que se’n faci una mostra didàcticament estructurada de l’ús estilístic del recurs, a través de les obres del període, no ens tranquil·litza, si tenim en compte que la distorsió i el desenfocament han traspassat el camp de l’art per instal·lar-se definitivament en les nostres ments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada