Una de les peces teatrals estrella del programa del festival Grec d’enguany és aquesta producció, dirigida pel Ferran Utzet, i que estarà en cartell fins al 18 d’octubre, amb intèrprets de llarg trajecte i provada solvència, com l’Emma Vilarasau i el Jordi Boixaderas. La veig havent tornat d’Anglaterra, sota els efectes de la synousiàtica experiència del viatge, raó per la qual potser em provoca una reacció al·lèrgica d’inflamació crítica, malgrat reconèixer l’esforç actoral i el ritme, un pel frenètic, que manté el to de l’obra al llarg de les dues hores de durada. La proposta gira al voltant d’una reunió familiar, com les que tots hem viscut o vivim habitualment, un dinar d’aniversari -o de Nadal o de qualsevulla altra celebració- on s’apleguen els pares i les tres filles, amb les seves respectives parelles, i on afloren totes les incomprensions, retrets, deutes, ferides i sinceraments que acumulen les unitats familiars tradicionals.
En el transcurs de l’aplec, l’acidesa i el sarcasme, que amaguen rancúnies i vells traumes, afavorint el to còmic i la ridiculesa humana, on tota la platea si pot veure reflectida, es combina amb el moment introspectiu i autoconscient que ofereixen als espectadors els protagonistes de la tragicomèdia, aturant l’acció principal mentre s’adrecen al respectable, aclarint -com si del cor de la tragèdia grega es tractés- l’estat anímic que experimenten durant la trobada. El resultat, que no fa decaure el to, tractant-se d’un recurs clàssic en teatre, redunda en una sobredosi d’emocionalitat, descontrol i excés d’efecte espitós, molt efectiu en el món actual de les teràpies i del benestar emocional com a principi eudaimònic, però que denota tota la buidor i autoengolament del subjecte propi de la modernitat tardana en la què vivim.
Si a això li sumem la inflacionària acumulació de temàtiques pretesament transcendentals que es succeeixen al llarg dels diàlegs i monòlegs introspectius, on es toquen qüestions com la relació paternofilial, la transmissió generacional, l’amor, els llegats i els sentits de l’existència i les seves crisis o la mort, tenim un còctel de gran explosivitat retòrica i efectisme escènic, però que, com un foc d’encenalls, s’esvaeix en fum i llum ambiental, doncs, no té altre funció que acompanyar i exalçar l’emotivisme de la representació.
El resultat de tanta pirotècnia afectiva, servida amb la intencionalitat i intensitat del show mediàtic -inclòs el moment karaoke amb participació del públic assistent-, té més funció catàrquica que cognoscitiva. Tenim la sensació d’assistir a un psicodrama, tant del gust de la psicoanàlisi argentina, on es posen de manifest les pors, renúncies i pèrdues de la classe burgesa, benestant, que viu amb malestar el seu pas a la indiferència i el seu fracàs com a agent de transformació social. Els somnis utòpics i revolucionaris que han deixat pas a l’acomodatícia i autocomplaent adaptació al mercat depredador, s’han convertit en malsons que amenacen, ara, amb empassar-se tota l’herència benpensant i il·lustrada sobre la qual van aixecar les ruïnes del present, incapaç de garantir ja el futur dels seus descendents.
A aquesta sessió de teràpia psicodramàtica amb públic se li escau la sentència de Paul Ricoeur quan diu allò de «la tragèdia és la paternitat». Perquè, en efecte, l’amarg i punyent retret de les filles cap als pares, ara que dues d’elles han esdevingut mares i la tercera renuncia vehementment a ser-ho, és l’expressió de l’abisme experimentat per tot aquell que, volent seguir sent lliure, albira en el fill nascut la responsabilitat de la humanitat sencera, entomant la feixuga i àrdua càrrega dels límits, esforços, proximitats i distàncies que la seva educació entranya. Amagar tota aquesta responsabilitat sota el somni -o la dèria- de la construcció d’una nova societat, on aquesta possibilitat de la bona educació no comporti cap peatge als mateixos progenitors, sense que la salut emocional de l’infant es vegi afectada, és no només l’impossible que les filles retreuen als seus pares en la funció, sinó, a més, un dels mals que ha dut el model educatiu occidental a la debacle en la que avui es troba. El diagnòstic, doncs, és encertat. El remei, però, que li ofereix a l’espectador la peça teatral, peca de la mateixa empallegosa i efectista lluentor superficial que traspua tota l’obra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada