A L'agonia d'una civilització vista a través d'un poema èpic1, Simone Weil torna a posa el focus, de forma indirecta, en el cant fúnebre de la cultura troiana que l'epopeia èpica homèrica descriu. Weil rescata el poema èpic medieval Chanson de la croisade contre les Albigois2, per a establir paral·lelismes entre totes dues tragèdies. La civilització albiguesa, passada per les armes en aquella croada contra els càtars, va patir la mateixa destinació que Troia 2500 anys abans, sotmeses ambdues a l'imperi arbitrari de la força. A Occitània, en el segle XII de la nostra era no hi havia conflicte ideològic que motivés tal desplegament de violència. La llibertat d'idees i la tolerància eren les característiques de la regió, que va afavorir el creixement del catarisme, sent l'oportunisme aliè el que va imposar la coacció i la destrucció. D'aquesta manera, va perir el concepte de llibertat espiritual, tan beneficiós per a la conca mediterrània, gresol de civilitzacions que han potenciat el mestissatge i la convivència. Un fruit manifest del mateix va ser la civilització grega, que sucumbiria a l'imperialisme romà, i que va tenir el seu conat de renaixement a l'Occitània albiguesa. Més enllà de l'herència platònica i pitagòrica, així com d'altres corrents del misticisme oriental i nòrdic, la saba nova que aportava el catarisme a la regió es combinava amb els ideals de la civilització cavalleresca, a la qual tota la comunitat enaltia com a valor espiritual propi. Un exemple de tot això era l'ordre, la llibertat i la unió de totes les classes socials, un sentiment cívic d'unitat que va inspirar, posteriorment, a la Itàlia de la baixa Edat Mitjana, i que se substancia en la noció de fidelitat que iguala a servent i amo. Es tracta d'un sentiment cívic d'inclinació a la llibertat i a la submissió al poder legítim que va quallar en un entorn urbà d'esperit cavalleresc, que brindava el factor de cohesió a la comunitat. Un sentiment de “pàtria” que la unifica davant l'agressor. La particularitat és que aquí la pàtria ve designada per la llengua, la llengua d’Oc3. La generositat i l’oferiment lliure del col·lectiu, que s'exemplifica en el vassallatge de la ciutat d'Avinyó al comte de Tolosa, derrotat pels croats, sabent que tal submissió significava la condemna de la ciutat, revelen la profunditat de l'arrelament de l'esperit cavalleresc.
Per contra, la civilització rival de la reialesa i el papat mostra, en els seus actes de destrucció sistemàtica, una obediència mancada de sentiment del deure, executada amb intencions mesquines. Res a veure amb la noblesa albiguesa que concep l'ordre com el sentiment d'autoritat legítima que permet obeir sense rebaixar-se, i que els occitans denominaven amb el terme "paratge". Weil fantasia amb la idea de com hauria estat Europa si en lloc de la força irracional jeràrquica s'hagués imposat aquell esperit cavalleresc. Enfront del terror imposat per la força, que promou una obediència servil, la civilització albiguesa feia gala de la noblesa que suposa reconèixer i sotmetre’s a l'autoritat legítima sense, amb això, rebaixar-se. En el reconeixement mutu, que situa a cadascú en el seu lloc propi radica l'equilibri i el benestar d'una societat que Weil caracteritza com a feliç. Calia trencar el sòlid vincle de compromís entre classes; a això es van aplicar amb ferotgia els senyors de la guerra que el Papat i la monarquia van enviar a la regió. La fórmula de sotmetre mitjançant el terror a qui confia i somia amb perseverar en el guany de la felicitat i llibertat adquirides és sempre eficaç, perquè la vulnerabilitat s'accentua amb la imaginació que ha desenvolupat l'esperit lliure. Que la guerra és un assumpte més psicològic que físic ho sap qui ha fet d’ella la seva forma de vida. De la mateixa manera que sap que la por, nascuda de la derrota, alimenta la baixesa de l'obediència sense fe, abans que l'altura del sotmetiment pel deure. Conscients de la roïndat que acompanya a la seva claudicació, sustentada sobre la por que aliena a la dignitat, va desaparèixer el noble sentit de la cavallerositat que va elevar la seva civilització, fent de la tragèdia no sols la destinació de la nació albiguesa sinó de tota la civilització europea. Per a desactivar la vergonya i el dolor, l'Església va instaurar llicències i perdons de pecats, així com la promesa de riqueses amb les quals expandir la barbàrie i baixesa del sotmetiment etern al poder despersonalitzat i anònim de la força. Només la pietat podia edificar una cosa equivalent a la civilització enderrocada. La mateixa pietat que experimenta Aquil·les davant Príam. Malgrat que la força és capaç de destruir els valors de l'esperit i anorrear civilitzacions, Weil veu en la pietat l'esperança del reconeixement d'aquests valors, el seu record, que dóna fe de la seva existència, encara que no del seu ressorgiment, del qual tan lluny va estar el seu temps. A vegades, preservar-nos de l'oblit és l'única urgència que resta enfront de la uniformitat de la por i la mort.
En un escrit posterior, En què consisteix la inspiració occitana?4, Weil repassa la idea força que ha vertebrat l'anterior text: no serveix de res apiadar-se de les pàtries mortes que ja no tornaran. Però recordar-les és repensar la vocació de dignitat que atresora l'ànima humana, aquesta vocació a la qual una vegada i una altra ens pretenen fer renunciar els qui fan de la força la seva autoafirmació. En la dignitat, l'home troba la seva transcendència, amb la qual pretén salvar la distància infinita que el separa de Déu. Grècia va tractar de bastir ponts, ens recorda Weil, que el rescatessin de la seva condició i naturalesa intermèdia. El seu fracàs va conduir a la divinització de l'home que, en les seves formes terrenal i celestial, van promoure respectivament Roma i Jerusalem. El cristianisme va ser el fill inesperat de la confluència de totes dues desmesures. En la seva forma més pura, que és l'heretada de l'esperit grec, el sagrat no se sobreposa al profà, sinó que ho preserva reconeixent en ell el seu origen i la seva destinació. Tal és el motiu de la inspiració Occitana, amb el catarisme com a expressió més depurada. Del seu origen pagà obté el coneixement de la força, enaltida en el relat heroic homèric. Però en lloc d'adoptar-la, la intercanvia per l'amor, que al país d'Oc és hereu de l’eros platònic, com a elevació impossible a la puresa ideal que conté la poesia trobadoresca de l'amor cortès. És aquest l'únic amor que no se sotmet per força, i que es converteix en el pont infinit entre l'home i Déu. Com a tal, és harmonia i unitat de contraris, que no confluència o unió, que sempre muta en imposició i subordinació. Aquesta unitat es manifesta en la seva puresa en les formes de l'obediència que contenia l'esperit cavalleresc albigués. El sentit d'obeir al rei o al senyor, no per la força sinó per la devoció i l'amor, és el que va perir sota la croada, dictaminada per la força i el terror dels bàrbars. En la seva aversió envers la força, els bons homes, com es deien a si mateixos els càtars, van decidir practicar la no-violència, acció que consisteix en viure sense dogmes. Va ser l'última resplendor de llum abans de la tenebra que, com Plató explicita en el seu mite de la cova, és la nostra condició natural. Tot esforç posterior -l'Humanisme, la Il·lustració, el Positivisme i avui el Cosmisme- erra el camí en pensar que, amb ells, l'home podrà aconseguir, ens diu la Weil, la veritat, la bellesa o la llibertat, sense la gràcia. Sense la inspiració que emana de l'amor diví, l'art, la ciència o la idea està condemnada a ser concubina de la força i el motor de la nostra tragèdia. Davant la repetició de l'experiència sol ens queda repensar els temps en què el nostre esperit es va mesurar, a sí mateix, amb l'escala incommensurable de la infinitud.
1Simone Weil, L’agonie d’une civilisation vue à travers un poème épique, Cahiers du Sud, Marseille, 1943. Hi ha traducció al castellà: Simone Weil, Hacer la guerra, Traducción de Juan Vivanco Gefaell, Ed. Taurus, 2024, Barcelona.
2La Cançó de la Croada és un poema manuscrit de 9.582 versos alexandrins escrit en occità entre 1212 i 1218. L'obra, que està escrita per dos autors diferents, el trobador Guilhèm de Tudèla i un autor anònim, narra els esdeveniments de la Croada albigesa, des de la crida del papa Innocenci III el 1208 fins que Lluís, futur de rei de França, es prepara per assetjar Tolosa el 1219.
3Llenguadoc és l’antic nom que designava la regió occitana.
4Simone Weil, En quoi consiste l’inspiration occitane? Cahiers du Sud, 1943, Marseille. Hi ha traducció al castellà en el mateix volum de la nota anterior.






