El Lisis: aporia o performativitat filosòfica?

 

El diàleg platònic del Lisis acostuma a ser considerat com un treball menor, dintre del conjunt de textos dits «socràtics» o de joventut de la producció del fundador de l’Acadèmia. Ho és perquè, a més, presenta un final abrupte on la discussió sobre la qüestió tractada -en aquest cas, determinar què fa que puguem esdevenir amics, més que aclarir l’εἶδος de l’amistat, com molts comentaristes, interessadament proposen- acaba reconeixent el ridícul socràtic de no haver trobat la definició cercada, és a dir, finalitza amb la dissolució del grup aplegat entorn la figura del vell filòsof i dels seus joves interlocutors, aporèticament.

S’acostuma a dir que la qüestió tractada i no resolta en aquest diàleg, l’amistat, és represa amb major èxit en els diàlegs centrals de la producció platònica, el Convit i el Fedre, ara sota la forma de l’eros. Sense negar connexions i continuïtats, la intenció d’estudiosos més recents de l’obra, com ara l’Antoni Bosch-Veciana¹, és la de mantenir la unitat del diàleg del Lisis com un tot, cercant el seu sentit en l’escena narrada i en la relació establerta entre els personatges. Anant a la descripció de la trama proposada per Plató, ens trobem a Sòcrates que camina sol anant de l’Acadèmia cap al Liceu, meditant, quan és abordat pel jove Hipotales i un grup de nois entre els quals destaca Ctesip, deixeble de sofistes i cosí del primer, els quals el conviden a acompanyar-los a una nova palestra acabada d’inaugurar, que es troba allà mateix, mentre li demanen que els aclareixi com hauria de procedir Hipotales per guanyar-se el favor i l’amistat d’un dels nois més joves, Lisis, que conforma el grup en aquella jornada, festivitat d’Hermes, dia en què la tradició permet que els adolescents més joves i els nois més grans puguin barrejar-se i compartir jocs i converses a la palestra. Per ajudar a Hipotales, enamorat de Lisis, al qual intenta afalagar i guanyar-se’l amb un comportament que acaba sent ridícul a ulls dels altres, Sòcrates inicia el diàleg amb el noiet, per tal d’escatir, conjuntament, com es pot arribar a ser amic d’algú. Pren en consideració, per il·lustrar la qüestió, la mateixa relació entre Lisis i Menexen, un altre noiet de l’edat del primer, dels quals tothom elogia la sintonia i entesa mútues. És al llarg del diàleg que Sòcrates manté amb un i altre, en presència de tot el grup, on també hi és Hipotales, mig amagant-se de Lisis, on el lector assisteix als intents de definició de l’amistat, que ressegueixen línies expositives de tall sofístic, i que acaben sense assolir l’objectiu de descriure què caracteritza una relació d’amistat sòlida com la que protagonitzen Lisis i el mateix Menexen.

La conversa, construïda al voltant de jocs argumentatius de naturalesa sofista, no assoleix l’ensenyament cercat sobre l’amistat, però el diàleg entaulat entre els dos nois i el vell Sòcrates acosta tots tres personatges, que esdevenen capaços de superar les diferències d’edat i convencions socials per establir lligams que van més enllà de l’interès o del desig. La possibilitat de la reunió entre aquells que tenen més diferències que semblances entre sí, de manera que qui és deslligat o lliure -això és el que significa el nom de Lisis- acabi naturalment unit a qui estima i recerca la saviesa -Sòcrates- guanyant-se la seva confiança i amistat, el dia de la festivitat del déu Hermes, el déu missatger que connecta i comunica entre sí als demès, té més valor expositiu que el reconeixement final del ridícul argumentatiu que tots tres interlocutors han escenificat per la incapacitat mútua de definir què és l’amistat. Aquesta, cal practicar-la més que perseguir-la des dels jocs de paraules i els discursos d’arrel sofista. Si recordem la continuïtat que la crítica troba entre el diàleg del Lisis i el del Convit, ens adonem de la genialitat narrativa platònica en situar en aquest darrer diàleg, una reunió de celebració per l’obtenció d’un guardó literari on els comensals faran discursos per mira de definir Eros, la nit en què té lloc la destrucció dels Hermes, atribuïda a Alcibíades, el prometedor estratega deixeble i enamorat de Sòcrates, que irromp borratxo al final de la mateixa festa del convit. Mentre que al Lisis, en plena festivitat d’Hermes, la reunió dialogal del vell filòsof amb els joves deixebles de sofistes possibilita l’assoliment de l’amistat entre ells, al Convit, la reunió entre iguals, tots ells prohoms de la polis, acaba sense l’assoliment de l’entesa que eviti el desastre a la campanya de Sicília, en plena Guerra del Peloponès, comandada per Alcibíades -juntament amb Nícies- destructor dels Hermes aquella mateixa nit del simposi.

La lliçó platònica, doncs, és clara: l’amistat és l’argamassa de la comunitat política que conforma, des de la synousia promoguda pel diàleg, l’entesa que permet superar diferències i garantir la convivència, malgrat no siguem capaços de definir-la, la qual cosa no ens impedeix practicar-la. Quan no hi ha amistat, sinó rivalitat o conquesta per seducció, com ens presenta la situació dialogal del Convit, la violència, la vanitat i el discurs autocomplaent condueixen la polis al desastre, simbòlicament exemplificat amb el rebuig cap a la mediació que Hermes, el déu missatger, possibilita entre déus i homes. Que el Lisis acabi amb la irrupció sobtada dels pedagogs esclaus dels joves amics de Sòcrates, exigint-los abandonar la reunió per tornar cap a casa, i provocant la dissolució de la synousia amb males maneres, no és fútil. Més que davant d’una aporia, Plató situa al lector davant d’una violència que constreny i talla el diàleg. Allò que ha esdevingut, com a exemplificació de vida compartida, proximitat, a través del debat d’idees confrontades, fins a convertir-se en familiaritat i acceptació mútua entre els que eren de naturalesa tant diferents -Sòcrates i els dos nois-, es veu truncat per la ignorància, l’arrogància i el zel envers l’obediència de l’autoritat que, per els esclaus pedagogs, representen els amos i pares dels nois que Sòcrates vol deslligar, en el camí cap a la saviesa que representa l’ensenyament filosòfic. Davant la violència, la vida en comú entesa com la mediació hermenèutica, que fa d’entremig que deslliga de les cadenes de l’obediència cega, i acosta els extrems, es dissol. Així, doncs, el Lisis ens il·lustra com, davant la intolerància, el fer amics és la millor manera, no només de practicar la filosofia, sinó d’enfortir la comunitat, lliçó que, malgrat els segles transcorreguts, la violència quotidiana en la que vivim s’entesta en voler, com els esclaus pedagogs del diàleg, refutar-nos.

1Antoni Bosch-Veciana, Amistat i unitat en el Lisis, Barcelonesa d’Edicions, 2003

Les paradoxes d'Àfrica

 

El mundial de futbol és un aparador d’allò que fins fa poc anomenàvem globalització i que avui, assumint els canvis polítics impulsats per les elits tecnològiques de la economia digital, anomenem tecnocapitalisme. Un nodrit nombre de països del globus de tota condició i mida competint entre sí durant un mes, mentre els mitjans de comunicació escampen la imatge compartida d’aficions unides pel sentiment patriòtic i l’afany d’èxit, en amistosa companyonia i feliç diversió. Un mostrari agradós de la utopia infantiloide consistent en reduir el món a emocionalitat i espectacle amb el que les elits polítiques i econòmiques oculten el programa ideològic antiil·lustrat que malden per impulsar.

L’exemple més reeixit d’aquest paripé és la participació abundosa i exitosa de les seleccions de futbol africanes, on fins a un total de 9 d’aquests combinats han aconseguit la seva classificació per als setzens de final, superant la fase de grups. Tot un èxit, si es té en compte que estem parlant del continent més endarrerit del planeta i que aplega els països amb pitjor índex de desenvolupament humà. En aquesta llista, també 9 països africans ocupen les 10 darreres places del rànquing¹. Es pot, doncs, estar competint entre les millors seleccions de futbol del món, les dels països europeus i del món occidental més desenvolupats, encara que al territori nacional regni el caos, la impunitat, la ingerència externa i la permanent violació dels drets humans, com en el cas de la República Democràtica del Congo.

En qualsevol cas, la projecció amable que els èxits esportius fan del continent poden fer-nos pensar en què les coses estan canviant i la prosperitat, de la mà de l’esmentada globalització, està arribant a la regió més castigada i esquilmada, per la colonització del passat, i per l’extractivisme depredador de recursos naturals de les multinacionals tecnològiques del present. En efecte, les coses estan canviant. Malgrat tot, per mesurar el canvi, més que no pas els triomfs esportius, paga la pena recuperar la visió que el millor cronista del món post Guerra Freda ens va llegar, en aquest cas, del continent negre, en el seu relat, Heban², publicat a finals del segle XX. Kapuscinski retrata l'ànima africana en tota la seva intensa complexitat en aquest meravellós assaig, llibre de viatges, tractat pràctic d'ètica, relat històric i, com no, crònica periodística, perquè tots aquests condiments i estils es combinen a la perfecció en un fresc colorista, amarg i intens que ofereix la instantània d’un continent a punt d’entrar en el futur que, en aquell moment, representava el segle XXI.

Arribats a aquell futur, la foto capturada per Kapuscinski ens serveix de comparativa idònia per entendre la realitat africana, més enllà de la façana futbolística que, cada quatre anys, ens volen presentar com el millor termòmetre de la geopolítica actual. En el darrer capítol del llibre, que serveix com a enquadrament final de la instantània, l’autor recupera la imatge primitiva i secular del continent, la reunió d'un grup humà d'una tribu a l'ombra generosa d'un arbre africà, tal vegada l'únic en quilòmetres, sota el sol abrasador del tròpic. Aquesta estampa, encara comuna en aquell moment, és avui la d’un continent ja extint. El món contingut en aquesta imatge és tanmateix la del relat oral i la tradició secular com a horitzons de la vida comuna. La comunitat retratada, emulant les ancestrals pràctiques dels avantpassats, comparteix mites i llegendes, costums i idees que els connecten amb les seves arrels. En la continuïtat del ritu troben la resposta més eficaç per a combatre els múltiples perills que aguaiten la seva supervivència en un entorn hostil i una naturalesa hiperbòlica. El mite els proporciona identitat; la línia que separa present i passat s'extingeix a l'ombra de l'arbre compartit per generacions de membres de la mateixa tribu mil·lenària. La simplicitat, que és la virtut de la pobresa, els dota d'esperit i el simbolisme dels ritus supleix les mancances materials. Per això els missioners ho van tenir sempre fàcil per a conviure, a Àfrica, amb el primitivisme de les seves gents.

Però, en general, l'europeu, quan va entrar en contacte amb l'africà, ho va fer des del seu analfabetisme positivista que, embolicat en la bandera del progrés tecnològic, li investia de superioritat moral i racial. Es creia, donada la seva capacitat tècnica i material, millor que l'endarrerit habitant local. El racisme i la ignorància van ser les pautes del domini colonial europeu. Res va fer per comprendre la cultura i costums locals. Res per traduir la llengua dels seus habitants i crear ponts lingüístics amb els quals acostar-se a les seves maneres de pensar. Per contra, va posar sota la mateixa administració comunitats enfrontades i pobles ètnicament oposats que, quan van obtenir la independència de la metròpoli, no tenien res en comú, excepte l'odi mutu.

Tot aquest univers, no obstant això, avui ha desaparegut. El que no va poder el colonialisme racista social, cultural i polític ho està aconseguint l’innovolatrisme tecnològic i econòmic. Avui un mòbil té major poder igualador que totes les normatives i tractats internacionals. L'accés a internet ofereix l'oportunitat d'homogeneïtzar el desig de totes les persones que aspiren a aconseguir un estàndard de confort material i estatus social amb els quals cobrir totes les seves necessitats, i viure una existència feliç i digna. És igual quin sigui l'origen cultural i tribal del subjecte, perquè la seva condició humana es mesura a partir de la seva posició econòmica, en la qual la igualtat entre privilegiats o entre desfavorits és total.

Àfrica, avui, és una fotocòpia rebregada d'un món urbà, desnortat, violent i lliurat al mercat capitalista, on tot es compra i es ven, començant per la pròpia humanitat dels seus integrants. L'esperit africà, al qual Kapuscinski apel·la al final del seu assaig, s'ha convertit en un mite monetitzable, reduint-lo a una representació pintoresca i folklòrica amb el qual entretenir als integrants adinerats del món global, clients de safaris i d’experiències aventureres autèntiques. El món transformat en parc d'atraccions, paradoxalment, reserva un lloc primordial a les tradicions africanes, per ser les últimes que encara conserven l'originalitat natural amb allò primitiu; poder contrastar l'èxit del visitant mitjançant la distància sideral entre el món tribal, artificialment representat per al gaudi de les seves vacances, i la realitat tecnocapitalista en la qual viu ordinàriament, venent la seva ànima a l'altar del benefici de les elits, és ja no gratificant sinó terapèuticament prescriptiu. En cas contrari, la misèria moral i el nihilisme espiritual en els quals viu serien insuportables. L'africà, en qualsevol cas, continua sent el figurant necessari per al solaç esplai del triomfador estranger.

Ara bé, la pàtina de normalitat en l’ordre internacional que li atorga al continent l’artificial participació de moltes seleccions en un mundial de futbol, serveix per maquillar l’abandonament i l’espoli que segueix travessant la regió. Convertides les seves arrels identitàries en l’attrezzo instagramable d’un turisme ignorant però econòmicament poderós, no és estrany que, l’única aspiració que els resti sigui arribar, com puguin, a Europa, on fer realitat el somni compartit a les xarxes d’una vida fàcil, abundosa i plena de protagonisme. El mateix que assoleixen els seus jugadors de la selecció, tots ells integrants de les principals lligues de futbol europees. Havent-los privat del seu passat mític, amb la promesa d’un utòpic futur pròsper, els hem empès cap al no res. Els hi resta, però, el reclam de protagonisme, que és proporcional a l’autoconsciència de la seva existència, l'herència més tangible que va rebre la seva cultura de la nostra modernitat colonitzadora. Ja va sent hora de passar comptes. I no precisament futbolístics.

1https://ayudaenaccion.org/blog/derechos-humanos/paises-indice-desarrollo-humano/

2Ryszard Kapuscinski, Heban, Czytelnik, Varsovia, 1998. Hi ha traducció directa del polac al castellà: Ryszard Kapuscinski, Ébano, (traducció d’Agata Orzeszek, Ed. Anagrama, 2000.

Fatalisme o convivencialitat (a propòsit del Lisis)

 

La Mariane Pearl diu que la condició humana no es pot permetre la fatalitat. Arriba a aquesta conclusió després de relatar el calvari que va representar per ella i la seva família el segrest i mort del seu marit, Danny Pearl, corresponsal de guerra estatunidenc, a mans d’Al Qaeda, poc després dels atacs de l’11 de setembre del 2001. La seva experiència, narrada en el llibre Un cor invencible. Vida i mort del meu marit Danny Pearl¹, és també la dels esforços extenuants i arriscats que membres dels serveis de seguretat pakistanesos van lliurar per aconseguir rescatar al malaurat periodista. De la tragèdia la nostra autora n’extreu un fil per l’esperança. La necessitat del diàleg emergeix de les sordideses criminals que els enemics mutus practiquen, com a solució expedita però ineficaç de les seves diferències. Perquè entre ella i els agents pakistanesos que la van ajudar incondicionalment també hi havia diferències. Però no van ser suficients per ofuscar la mútua i humana trobada que va aplegar-los en un sol propòsit, fins vèncer indiferències, condescendències i cinismes, les monstruoses cares de la immoralitat contemporània.

Els estudiosos de la motivació moral ens dirien que, en aquesta trobada empàtica, que va promoure el diàleg i la comprensió entre els diferents, hi havia la necessitat de la cooperació per un objectiu comú. Sense lligams col·laboratius no hi ha moral, i el pelatge del llop hobbesià s’albira rere l’interès particular de l’individu que calcula el cost de beneficis i pèrdues que li reporta tota acció percudida en solitari sobre els seus semblants. Certament, aquesta depredació, tan comuna en el model economicista neoliberal que entén com a racional la maximització dels beneficis, despulla la moral de principis i màximes apriorístiques, rebaixant-la a la desigual lluita en el fangar de les passions de l’individu, on la cobdícia, l’ambició, l’enveja o el desig juguen amb avantatge.

La Mariane Pearl entén el diàleg com la vacuna contra l’egoisme narcisista que redueix la convivència a l’intercanvi mercantil sota interès variable. El diàleg és el procediment que fa possible la trobada amb l’altre, la via directa que permet escurçar les diferències. L’espai convivencial on les raons de l’altre poden mesurar-se des de les conviccions pròpies, agitant-les fins a convertir-les en parers removibles que sustentin la vida en comú. Plató ho sabia i per això escriu diàlegs. Li preocupava, justament, aquest espai comú polític, permanentment amenaçat per la ignorància i l’exaltació de les diferències. En un dels seus diàlegs, dits «socràtics», el Lisis², on la trobada entre el vell Sòcrates i els joves Lisis i Menexem -diferents generacions- té com a propòsit escatir com s’arriba a esdevenir amic d’algú, més que no pas recercar en què consisteix l’amistat, com acadèmicament s’acostuma a llegir aquest diàleg, Plató remou l’escena fins retransmetre com s’assoleix l’amistat. Aquesta neix de la conversa. Això és el que faran els tres personatges, mentre entaulen un debat trufat de diferents parers sobre allò que atreu a uns cap als altres, on no falten els arguments sofistes, destinats a enlluernar i subjugar més que a esbrinar la veritable naturalesa de la relació amistosa. El diàleg afavoreix l’acostament entre els interlocutors, atrets per les seves diferències, en la mesura que descriuen allò del que estem mancats. I el que ens atreu és allò que desitgem i ens manca.

La proximitat que ha facilitat la trobada, el parentiu, fruit de l’arrel comuna que ens defineix com a éssers humans, i la interacció, com a esforç compartit per entendre’ns, han fet possible la superació de les diferències inicials en el diàleg. No és, doncs, l’interès de la col·laboració per fer front a les nostres necessitats allò que afavoreix la cordialitat i el respecte mutus, fins promoure l’acord que només perllonga la treva, duradora únicament mentre aquest interès persisteixi, fent del diàleg un mer instrument utilitarista al servei d’un fi crematístic. Lisis, en grec, significa el deslligat o l’alliberat. Efectivament, per poder esdevenir amics cal que estiguem alliberats d’interessos partidistes, d’ignoràncies separadores i de diferències insalvables que teixeixen abismes fatalistes. El temut ridícul que Sòcrates experimenta al llarg del diàleg, que neix del prejudici extern que no veu natural l’amistat entre un vell i dos jovenets, és allò que cal superar per rebatre l’objecció que només veu l’interès en la base de tota relació humana. El final aporètic del diàleg, amb la dissolució de la reunió que aplega als tres amics, i a un munt d’oients, quan arriben els pedagogs que tenen cura dels dos joves, no ens ajuda a evitar el fatalisme de la indefinició que resta en l’ambient per la brusca separació dels nous amics. Però la separació, com a conseqüència de la violència, els convencionalismes o els interessos no desfà el camí dialògic que ens ha dut fins la synousia. Perquè és la llibertat humana, encarnada en Lisis mateix, la que fa possible la unió entre els diferents, entre els pretesos enemics, els dissemblants o els contendents. Per això tant els extremistes com els ignorants, tant els puristes ideològics com els sofistes, tenen tanta por a la llibertat i volen apropiar-se-la. Diu la Mariane Pearl que la synousia que va aplegar un grup humà culturalment divers i ideològicament oposat, malgrat no assolís el fi cercat, alliberar al seu marit del calvari i evitar la seva mort, encarna el futur. En efecte, el desig que ens aplega i reuneix, entrelligant afinitats i anul·lant diferències, igualant-nos en el bé, en l’intercanvi lliure de coneixement i experiència, sota la forma de l’amistat, és l’únic camí guaridor que ens podem permetre. Fem, doncs, del diàleg la via per arribar a esdevenir amics i haurem acomplert, en la unió amb l’altre, la nostra natural condició racional i convivencial.

1Mariane Pearl, A Mighty Heart, The Brave Life and Death of my Husband, Danny Pearl with Sarah Crichton. Macmillan Library, 2003. Hi ha traducció al castellà: Mariane Pearl, Un corazón invencible, Ed. Martínez Roca, 2004.

2Plató, Lisis, Diàlegs, volum II de la Fundació Bernat Metge, 1932.

Caminar i nedar.

 

Hi ha encesos elogis filosòfics del caminar, com el ja clàssic i breu assaig d’Henry Thoreau del mateix títol¹, on el pare de la contracultura nord-americana del segle XIX concep el caminar com l’acte més pregó i primigeni que pugui desenvolupar l’home, en la mesura que li confereix el contacte primer i més natural amb la nostra essència salvatge. Caminar, per Thoreau, és perdre’s en la natura, deixar-se endur per aquesta “crida de la selva” que brolla de dins l’esperit humà i el posa en relació amb la seva essència més íntima. Més recentment tenim L’elogi del caminar², de David Le Breton, una invitació a, en el caminar, retrobar-se amb sí mateix i amb l’altre de sí que és el món, acompanyat d’il·lustres descobridors de paisatges interns i externs com Patrick Leigh Fermor o Robert Louis Stevenson, vells coneguts d’un servidor.

No trobo, per contra, cap cant elegíac que lloï les glòries del nedar, tot i tractar-se d’una activitat que atreu i desafia a la nostra naturalesa, i que aplega un gran nombre de devots practicants, entre els quals jo mateix. Se m’acut que es podria separar categorialment els individus entre aquells que caminen i aquells que nedem. Caminar implica fer camí, transitar, trobar. En la trobada -amb l’altre, amb l’entorn, amb el destí- hi ha la possibilitat de compartit i intercanviar. Hi ha el diàleg, la coneixença mútua, l’obertura al que no sóc jo. Nedar, en canvi, no comporta fer camí. La natació es fa a l’aigua, i a l’aigua no hi ha camins. El nedador obre i tanca el camí, sense comunicar, dialogar o trobar-se amb ningú més que amb sí mateix.

El caminant està obert al món, a l’objectivitat cognoscitiva, a la comunitat, al descobriment. En canvi, el nedador es tanca en sí mateix, en la seva subjectivitat, en la llibertat personal del seguir bracejant sense fi, en el seu exercici individualista. El nedador dialoga amb el seu pensament, fins convertir el moviment rítmic i compassat de l’autopercepció inicial en meditació i estranyament de sí.

A més, l’home que neda és l’home de la tècnica, ja que nedar requereix aprenentatge, és a dir, l’adquisició d’una tècnica. Per contra, l’home que camina és l’home natural. No recordem com hem aprés a caminar. Simplement, ho fem. El caminar és natural en nosaltres. No ho és, en canvi, el nedar. Es podria dir, també, que el nedador és l’home liberal, que planifica i actua fent ús de la seva llibertat. Per nedar cal sortir de l’ordre ordinari de les coses, de la condició natural caminadora. Cal emprendre. I en aquest acte hi ha llibertat i determinació. És cert que la majoria de nosaltres ho fem amb un propòsit pràctic: millorar la pròpia salut, la condició física, el benestar o l’autoconeixement. Sempre hi trobem el pronom reflexiu al davant. En el caminar, en canvi, hi ha automatisme. Maquinalment posem un peu davant de l’altre per desplaçar-nos a la feina, a casa, o a qualsevol indret vinculat a la rutina del nostre esdevenir diari. El caminar, només esdevé un acte d’autoafirmació quan no té propòsit, quan no és el mitja per assolir l’objecte de les nostres cuites laborals, familiars o personals quotidianes. Fer del caminar un exercici d’obertura al món és quelcom extraordinari, més lligat al viatge i a la recerca que al compliment d’obligacions i menesters. La seva pràctica requereix el temps de la σχολή grega, el temps lliure o d’oci que els antics vinculaven a la contemplació i al conreu de l’intel·lecte, i de l’arrel del qual sorgeix el terme llatí schola que, no tant paradoxalment, dona lloc a la nostra "escola", significant l’indret destinat a l’adquisició del coneixement pel plaer d’aprendre. Per això, Aristòtil, en el seu Liceu, impartia les lliçons als deixebles tot caminant, fet que acaba donant nom a la seva Escola com la dels peripatètics, com és sabut.

El caminador és, tal com l’exemple aristotèlic ens mostra, comunitarista. En el camí hi trobem la comunitat de la qual participem. Hi ha un punt d’idealització romàntica en aquesta trobada que integra tant la natura, com a mitjà que coneixem tot fent camí, i la comunitat, sota l’empara de la qual ens sentim capaços de sotmetre i dominar la natura, creant la cultura. El nedador, en canvi, es reconeix en la solitud, en la violència d’un mitjà que no l’acull i que l’amenaça amb empassar-se’l. Li cal, doncs, moure’s, no per arribar a cap indret, sinó per no ofegar-se. En el risc, del qual fuig amb un perpetuum mobile de la natació, hi ha l’autoconeixement solipsista, la mesura del propi esperit i l’aprehensió de les febleses de la humana condició.

Més que contraposar totes dues activitats, doncs, cal combinar-les, si el que volem és completar-nos. Cal ser caminadors i nedadors a la vegada. Només així serem individuals i comunitaristes, objectius i subjectius, naturals i tècnics, liberals i tradicionalistes. Assolirem, així, allò que la filosofia persegueix, la mediació entre l’u i el múltiple, entre el tot i el no-res, entre el ser i el no-ser. Ara que s’atansa l’estiu, un cop acabada l’ascholía, o l’esclavatge en el que hem convertit la nostra escola, tenim temps per posar-ho en pràctica. Bones vacances.

1Henry D. Thoreau, Walking,The Atlantic Monthly, 1862. Hi ha traducció al català: Henry D. Thoreau, Caminar, Angle Editorial, 2017, (Traducció i introducció Marina Espasa).

2David Le Breton, Éloge de la marche, Éditions Métailié, 2000. Hi ha traducció al castellà: David Le Breton, Elogio del caminar, Ed. Siruela, 2025 (traducció Hugo Castignani)

La tutoria com a solució de tots els problemes

 

A risc de posar-nos la vena abans de tenir la ferida, però sempre en el context de la prioritària preocupació per les qüestions que tenen a veure amb l’escola, que caracteritzen a les reflexions contingudes en aquest bloc, he fixat aquests dies l’atenció en el nou Decret d’Orientació Educativa que tramita el Departament d’Educació de Catalunya i que, ja redactat¹, espera temps menys convulsos per poder ser aprovat pel Govern i desplegat normativament en els propers cursos. Es tracta d’un decret que vindria a complementar els Decrets d’Autonomia de Centres i d’Educació Inclusiva ja vigents, sempre en la línia del desplegament dels principis d’innovació pedagògica auspiciats per la LEC.

En la seva exposició de motius inicial, el Decret ens diu -cito textualment- que la seva finalitat és la de «contribuir al desenvolupament personal, acadèmic i professional de l’alumne o alumna per tal que assoleixi maduresa personal i integració social». Per fer-ho -torno a citar- «regula les accions d’orientació de centre, tant les integrades al currículum com les que són complementàries per acompanyar l’alumnat en la seva trajectòria. Sistematitza els processos d’orientació educativa entre etapes i també el treball coordinat entre els professionals dels diferents ensenyaments i etapes educatives». L’articulat del Decret concreta aquestes accions, processos i coordinacions que cal fer a nivell d’aula, de centre i entre centres al llarg de totes les etapes educatives que ressegueix un alumne a casa nostra durant la seva evolució formativa. Tot en vistes a l’objectiu central, que no és altre que -cito per darrera vegada- garantir durant el «procés d’acompanyament els grans reptes de l’orientació educativa, incorporant les actuacions per la promoció del benestar de l’alumnat». Aquests reptes tenen a veure amb un programa més social que instructiu («la millora de la convivència, les actuacions d’acompanyament amb perspectiva de gènere, interseccional, la igualtat i la no discriminació, l’erradicació de les violències, la prevenció de l’absentisme i l’abandonament i la perspectiva de l’emergència climàtica en l’orientació educativa»), però que posen el benestar de l’alumne en el centre de totes les actuacions educatives.

En aquest sentit, el decret ve a instaurar la figura d’un tutor que esdevé un professional de l’acompanyament psico-emocional, amb responsabilitats en l’orientació del futur vocacional dels alumnes, així com en la monitorització de les relacions entre alumnes, famílies i escola. L’actuació del tutor desborda, en aquest sentit, el marc de la relació d’ensenyament-aprenentatge tradicional, entesa en termes d’estimulació de la capacitació intel·lectual dels infants, per endinsar-se en un curs d’actuacions referides a l’amor, la solidaritat, la companyia, la comprensió, el suport, etc. de l’alumnat. Garantir que aquest curs d’actuacions, més vitals que acadèmiques, siguin satisfactòries, profitoses, felices i plenes és ja no una tasca propera a les cuites de l’Esperit Sant, molt allunyada, doncs, de les limitades arts retentives del professorat, sinó que a més entren de ple en el plànol de la infantilització de la pràctica d’ensenyament-aprenentatge. Dit d’una altra manera, fent servir l’expressió del doctor Joan González Guardiola, caiem en la trampa de la pedagogització de la vida².

Si la funció tutorial ha de consistir en «ensenyar a viure» als nostres infants, la discussió sobre la tasca del tutor en l’escola actual es situa en el marc socràtic de la synousia, que Plató desplega en el seu diàleg Lisis³. Més enllà de la temàtica amb la que s’acostuma a simplificar el procediment platònic dels diàlegs primerencs, reduint el seu contingut a la recerca eidètica d’una virtut -en aquest cas l’amistat-, el que està en joc en aquest diàleg és el valor de la synousia en la formació dels ciutadans. La pràctica educativa socràtica, però, estaria en les antípodes del model tutorial que observem en el Decret. El tutor de l’escola que impulsa el nostre Departament d’Educació no cerca l’emancipació de l’alumne, sinó la seva guia, conducció i, inclús, restauració emocional. La dependència d’una mena de mentor-gurú, un protector iniciador de l’infant en els secrets de les tries encertades que garantitzin el seu benestar, contrasta amb la pràctica socràtica de desvetllar en el jovent les diferents formes d’entendre la vida política. Que aquesta pràctica conté riscos ho sabem, ja que té implícit el potencial qüestionament del poder constituït, i això ho va acabar pagant amb la pròpia vida el mateix Sòcrates, però també sabem que la companyia, convivència o la trobada entre amics, que Sòcrates conreava, és la millor manera de promoure la comunitat humana.

La tutorització que promou el Decret esmentat no persegueix synousies, sinó benestars individuals, seguint els principis de l’alumne-centrisme propis del reformisme escolar encetat amb la LOGSE. Un «aprendre a viure» impostat, amb pràctiques pseudo-terapèutiques impartides per professorat no format en les cuites pròpies de la cura del jo, no augura la solució als problemes adaptatius a les exigències escolars que pateixen els nostres alumnes, sinó més aviat la inoculació d’una nova dosi d’optimisme-ficció amb la que amagar les terribles contradiccions que corquen el sistema educatiu, i que incapaciten l’alumnat, més que projectar-lo envers les fites maduratives del creixement personal i col·lectiu. Que no tot es pot pedagogitzar, és a dir, reduir a pautes fixes transmissibles en un entorn controlat per un expert, ens ho diu la pròpia experiència vital. A risc d’empobrir aquesta última, pretenent sotmetre-la per maximitzar el benestar del subjecte, ens aboquem, a cop de Decret, a la negació del final aporètic que conté l’esmentat diàleg del Lisis que, com si d’una premonició es tractés, ens convida a pensar que en la no-solució immediata de les grans qüestions vitals que ens acompanyen hi ha l’estímul per adquirir i desenvolupar nous i millors aprenentatges, més que no pas el somortament de fórmules d’autoajuda buides i minusvalitzadores que pedagogs i legisladors malden per imposar-nos.

1https://governobert.gencat.cat/web/shared/Transparencia/normativa-en-tramit/EDU/en-tramit/dorientacio/dorientacio-01-projecte.pdf

2Joan González Guardiola, Cap a una eidètica de la relació ensenyament-aprenentatge, XXIII Col·loquis de Vic, L’educació, 2019, Societat Catalana de Filosofia, pàgs. 173-185.

3Plató, Diàlegs vol. II, Traducció de Joan Crexells, Fundació Bernat Metge, Barcelona 1932.

De l’acord de país al conflicte de país.

 

El cicle de mobilitzacions docents i lluites sindicals per la dignificació de la professió, que es va iniciar a començament de curs, evidenciant el creixent malestar del col·lectiu, abandonat per l’administració durant dècades mentre li augmentava la responsabilitat social d’haver d’integrar i educar un alumnat cada cop més precaritzat, ha tingut dues grans ensulsiades. Totes dues són conseqüència del trencament de la unitat sindical. La primera, prou coneguda i combatuda per la resta de formacions sindicals i per una àmplia majoria docent, va suposar el pacte entre el Departament d’Educació i els sindicats grocs, CCOO i UGT, pel qual s’assolia un increment salarial insuficient, unes inconcretes mesures per afavorir el model d’escola inclusiva, una reducció de ràtios que no anava més enllà de la ja prevista en el Decret estatal d’obligat compliment i algunes mesures per reduir la burocràcia als centres. El Govern va presentar aquest pacte, de forma rimbombant i solemne, anomenant-lo acord de país. La llunyania entre les concessions acordades i les necessitats reals del sector educatiu van encendre les protestes i les subsegüents vagues dels docents, convocades per les restants forces sindicals no signants de l’acord, i liderades per les assemblees de centres, municipis i territoris, van servir per mantenir el pols contra l’administració i elevar la crispació.

La indignació pel menyspreu cap al col·lectiu, a qui es va voler fer callar amb un pacte cuinat a esquenes de tothom, va córrer pels claustres i la protesta va afegir, a les reivindicacions ja esmentades de caire laboral, la consciència de subjecte i actor autònom del cos docent. Per primera vegada, en molt de temps, mestres i professors entenien que podien anar a una, que les seves demanades, més enllà de necessàries, lícites i malinterpretades per l’administració, els dotaven de la condició identitària suficient per esdevenir part activa del conflicte, allò que popularment es coneix com empoderament. El mecanisme de conducció d’aquest autoreconeixement, convertit en la saba que mobilitzava i diversificava les accions reivindicatives, van ser les assemblees. L’autogestió de les mateixes i la sensació conjunta que el moviment es podia articular de manera que fossin les bases, els docents de cada centre, els que impulsessin les accions de les assemblees generals, les territorials i l’Assemblea Educativa de Catalunya, on tots els territoris tenien representació, va desbordar el marc d’actuació i interlocució propi dels sindicats.

Bé, de tots els sindicats menys un, el més assembleari de tots, la CGT. I arribem, així, al segon trencament de la unitat sindical, protagonitzat per aquesta organització que no es circumscriu -com també és el cas de UGT i CCOO- al sector educatiu, sinó que té branques en altres àmbits productius i obrers, com el transport i la industria de l’automoció. L’estratègia de direcció i control del moviment assembleari, per part d’aquest sindicat, va consistir en implicar altres col·lectius en les demandes de millores del sistema educatiu, com el personal laboral i el del lleure. Ampliar la base del subjecte susceptible de mobilització no anava en la direcció de cercar solucions concretes als problemes de l’educació, on tots els sindicats s’havien posicionat des de l’inici de la reclamacions, sinó en el de sumar actius per escenificar la revolta. En segon lloc, es van promocionar, en el submón assembleari, cada cop més depurat de representació diversa i dominat per afiliats i simpatitzants d’aquest sindicat i d’altres molt minoritaris en educació, com la COS i la CNT, accions de protesta d’alt impacte en la mobilitat del país, per visibilitzar el conflicte i inclús escalar-lo. El missatge, cada cop menys arrelat a les bases docents de les assemblees de centre, i emanat verticalment i jeràrquica de l’Assemblea Educativa de Catalunya, consistia en convertir les demandes laborals del cos docent en un conflicte de país que desbordava l’espai de negociació amb el Departament d’Educació.

La pèrdua progressiva de la capacitat de mobilització del personal docent en les darreres vagues parcials, dins del cicle que es va tancar divendres, 5 de juny, producte del cansament del col·lectiu, s’havia de compensar amb accions puntuals, destinades a paralitzar el país, afavorir confrontacions i provocar reaccions desmesurades del Govern, que facilitessin la marxa cap a un escenari d’insurrecció general, on altres sectors laborals en lluita poguessin sumar-se. En aquesta dinàmica, que té com a moment àlgid la propera visita a casa nostra del Papa Lleó XIV, l’objectiu final no és pas el marc de reivindicacions sectorials del cos docent, sinó la desestabilització del Govern i dels partits polítics que li donen suport.

Aquesta estratègia de llarg abast i finalitats polítiques ha comptat amb la maldestra resposta del Departament d’Educació i del Govern del PSC. Preveient la total manca de voluntat negociadora d’aquest sindicat en la Mesa Sectorial de la darrera setmana de maig, negant-se a acceptar qualsevol proposta, va optar per fer concessions mínimes a les demandes salarials, de recursos o de modificació de currículum, plantejades des de la ja molt malmesa unitat sindical, aconseguint només arrossegar cap a l’acord a Aspepc-Sps Professors de Secundària i a USTEC. La tebior i indecisió d’aquest darrer sindicat, majoritari en educació, espantat per la possibilitat de ser assenyalat pels docents com a traïdor, els va fer acceptar sotmetre l’acord a una consulta conjunta amb els altres sindicats contraris a la signatura, confonent a les seves pròpies bases, convidades a participar juntament amb els partidaris del No a l’acord, quan el que es defensava per part de la cúpula de l’organització era el vot pel Sí. La confusió i el desgavell resultant, sumat a la campanya de desinformació i falsedats que han promogut els partidaris del No, han provocat el rebuig majoritari a l’acord en la consulta, al qual només s’ha acabat sumant Professors de Secundària.

Sense marge per noves negociacions, atesa la urgència del final del curs i la divisió existent entre docents i sindicats, el panorama que albiren els promotors de seguir convertint les demandes educatives en un conflicte de país és la dilatació de la lluita a l’inici del proper curs. Sense una nova unitat d’acció i un programa de mesures que ataquin les mancances reals que fan de l’escola pública una ombra de l’ascensor social, igualador d’oportunitats, que havia estat en el passat, serà un nou cicle de mobilitzacions generador de majors frustracions i desencís. Per als partidaris de fer servir l’educació com a arma llancívola, i al col·lectiu docent com a subjecte de desestabilització, l’aposta resulta atractiva. Per als mateixos docents, i per a la resta d’actors socials, inclosos els sindicats educatius que porten anys denunciant les falles del model, producte d’una legislació que fomenta l’abandonament del coneixement, el rigor i la disciplina a les aules, no es traduirà en solucions efectives sinó en noves divisions i crispacions que, a llarg termini, abonen la desmobilització i el tantsemenfotisme del personal.

És temps, doncs, d’obrir el debat als claustres i al carrer, sobre el que cal canviar en el model actual per fer-lo més proper a l’eslògan d’una escola pública de qualitat i d’una professió docent digna. És aquest debat el que els legisladors i els agitadors ens han volgut obviar, atorgant-nos, uns concessions insuficients, i esperances impossibles els altres. Entre el mínim vital que manté l’escola en l’UCI i el màxim ideal que la faci redemptora de tots els mals socials, hi ha un espai per a la reconstrucció i la millora. És responsabilitat de tots nosaltres practicar una reflexió serena que ens dugui a plantejar mesures reals que deixin de convertir qualsevol futur acord en una nova font de conflicte, si el que volem és centrar el país entre el necessari i el possible.

Exposició Chez Matisse al Caixa Fòrum

 

Fins al 16 d’agost es pot visitar, al Caixa Fòrum de Barcelona, aquesta exposició d’obra pictòrica i escultòrica que repassa les diferents etapes productives d’un dels artistes més influents del segle XX, el francès Henry Matisse, així com dels senders que connecten la seva creativitat amb la d’altres artistes, com els fauves, els expressionistes i els neoprimitivistes, al llarg de les primeres dècades del segle, o amb l’abstraccionisme dels anys 60. El lema que permet recórrer aquest lligam, una sentència del mateix artista francès («No pinto les coses, pinto les relacions entre les coses»), explica, en sí mateixa, la intenció dels comissaris de l’exposició, donar relleu a aquestes relacions entre la seva pintura i «les coses» del món de l’art que han travessat tot un segle de tendències, innovacions, nous llenguatges expressius i atzucacs que expliquen, millor que molts relats sociològics, l’esdevenir de la nostra contemporaneïtat.

La pintura de Matisse, artista no tan precoç com Picasso, l’altre gran referent de la influència en l’art del segle XX, és dialèctica des del moment en què arriba al domini cromàtic que el convertirà en el far del fauvisme. Dotat del mestratge en l’ús del color, pot transcendir el camp de l’expressivitat formal per instal·lar-se en el terreny conceptual, tan ric i prolífic com la pròpia experimentació tècnica que caracteritza les corrents pictòriques de començament de segle. És en aquest escenari conceptual on la tensió dialèctica que transmet la seva pintura obre un món d’experiències creatives que, com les branques d’un arbre frondós i ben arrelat a la seva temporalitat, dona innombrables fruits artístics de viva ressonància estètica que es repliquen i reprodueixen fins colonitzar el segle. El joc d’oposats que, conceptualment, ofereixen les seves obres, i que servirà d’inspiració per tota corrent estètica posterior, va des de dicotomies com negre-llum i interior-exterior, a contraposicions més sorprenents, com encarnació-sublimació, decoració-motiu, dona-espectre o màscara-joguina. En síntesi, estem davant d’una permanent exploració simbòlica que fa de cada quadre l’adob nutritiu d’inspiracions noves i estimulants, donant peu a una veritable explosiu creativa que hom pot associar a tot l’art del darrer segle.

La mostra, reunida amb la col·laboració del centre Pompidou francès, només ressegueix algunes d’aquestes il·luminacions, sent la més prolífica i coneguda l’obertura a l’expressionisme abstracte que suggereix la seva influent creació de 1914, Porta finestra a Colliure, on la negror del fons que s’albira a l’altre costat de la finestra és el símbol de les foscors que, a partir de la 1ª Guerra Mundial, acabada d’esclatar, remouran el segle, convertint-lo en el més violent i sagnant de tota la història de la humanitat. La geometrització cubista i la depuració de les formes, fins arribar a l’essencialisme que exclou tota expressivitat, són altres vies assajades amb èxit per Matisse, que obren camps característics de l’art contemporani, on s’instal·len artistes com Kupka, Newman, Buren o Parmentier, tots ells presents també en l’exposició. La prolífica inspiració d’aquests desenvolupaments de l’art pictòric, que Matisse enceta, el converteixen, doncs, en el factòtum, juntament amb Picasso, de tota creació posterior. No és exagerat, en conseqüència, considerar a l’un el pare i a l’altre la mare de tot l’art contemporani.

L’amistat, però també la rivalitat, entre tots dos genis és producte de la consciència mútua del paper de guiatge tutoritzador que exerceixen per a la resta d’artistes. La mostra incideix en la diferent perspectiva que tenen un i altre en la seva relació amb el món i els objectes o persones que retraten. La descollant personalitat de Picasso, com si d’un déu olímpic es tractés, s’estén com una ombra omnipresent en tota la seva producció. Per la seva banda, Matisse, com dèiem abans, dona més importància al joc de tensions dialèctiques que s’estableixen entre l’obra i la realitat, on l’artista és només el mer transmissor d’aquestes relacions dinàmiques. El barroquisme producte de la replicació de les relacions i recerques encetades, mitjançant la imatge en moviment, la performance, la banalització de l’art pop o la conversió en icona de mercaderia de les obres de Matisse, creades en la tècnica dels papers al guaix per a portades de revistes i llibres, seria el llegat final de tot aquest viatge que situa a l’espectador fit a fit amb la història més recent de la producció pictòrica. Poder assistir, com a neòfit, en una sola exposició a tot aquest desplegament creatiu, en diàleg amb els seus continuadors posteriors, fan de la visita no només una lliçó necessària per entendre l’art contemporani, sinó el descobriment del significat que té Matisse en tot aquest trajecte, fent bona l’afirmació de Ralph Waldo Emerson quan deia que "un home no és genial pels seus objectius, sinó per les seves transicions". Benvinguts sigueu a la llar de totes aquestes transicions.