La construcció del jo a l'escola

 

El constructivisme educatiu ha fet estralls. És ben cert que, en això, han contribuït les noves tecnologies digitals i les xarxes socials, però el detonant sociològic i psicològic cal rastrejar-lo en el canvi de paradigma escolar. Així, la pèrdua d’autoritat del mestre, la limitació de les seves funcions en el procés maduratiu i socialitzador de l’alumne, reduint-lo a un simple acompanyant del mateix, condueix a que sigui aquest últim qui hagi de construir-se en un procés equivalent a la seva formació complerta. El desenvolupament de l’esperit crític, entès com el fi últim que persegueix la instrucció pública, passa per poder qüestionar i rebatre les «raons» del mestre. Desmuntant l’autoritat professional del mestre, l’educand culmina el procés de guany d’autonomia i autoconsciència que anomenem formació. La legitimitat del fi no justifica, però, la tria equivocada dels mitjans. Dit d’una altra manera, reduint el currículum i els sabers transmissibles que pot aportar un docent als seus pupils curtcircuitem el creixement que conduïa a la seva superació, en la mesura que limitem la capacitat d’influència que tenia sobre aquests.

En decréixer la figura del mestre, ha d’augmentar la del propi alumne, que passa a haver d’omplir per si mateix tots els forats que la inculturació educativa deixa d’exercir. Aquí entren en joc tots els «gadgets» tecnològics que les autoritats educatives han posat en marxa a les escoles en les darreres dècades. Però aquesta pèrdua d’autoritat docent té també una conseqüència moral, més enllà de les merament cognitives, que ja només poden ser pal·liades per aquells -escassos- autodidactes nats, per als quals autoconstruir-se és una empresa abordable amb expectatives d’èxit raonable, o per aquells que disposen de suficients recursos econòmics compensatoris de les mancances curriculars patides. Abans, però, d’abordar la conseqüència moral, paga la pena fer una mica de memòria: el mateix procés de qüestionament de la figura del docent s’ha viscut en èpoques passades, sobretot en temps de crisi del model social i productiu. Recordem, en aquest sentit, l’exemple del pedagog i el didacta a l’era de la Gràcia clàssica. Mentre el primer era el que es limitava a acompanyar l’infant a l’escola, el segon exercia les funcions formatives, instruint-lo amb els seus coneixements. Amb el temps, es qüestiona al didacta -l’exemple per excel·lència seria Sòcrates- (en el passat) o al professor (avui): té masses vacances, se’n fot dels ignorants, influeix excessivament en els intel·ligents... Les seves funcions passen, llavors, a ser assumides pel pedagog, el simple acompanyant que es doblega davant qualsevol caprici del nen o dels seus tutors. El final aporètic del diàleg platònic del Lisis ens dona pistes per entendre cap a on ens porta aquesta substitució.

Retornant a les conseqüències morals de la construcció del jo que porta a terme aquell que ha estat abandonat a la condició d’autodidacta cal dir que aquesta passa també pel terreny de la voluntat i dels apetits. Educar és educar la llibertat d’elecció. Qui no té altres referents que els que li ofereix el seu entorn -donat que el mestre, que hauria de ser el contrapunt als models imperants en la societat, ha estat forçat a dimitir de les seves funcions- els reprodueix pensant-se, ingènuament, que la seva elecció és lliure. En realitat, escull allò que les xarxes socials, l’opinió majoritària o el propi entorn familiar li ofereix. El culte a la novetat, com a principal valor social postmodern, farà la resta. D’aquí que, l’autodidacta, que s’autoconstrueix, ho faci abraçant, des del punt de vista moral, qualsevol novetat en el plànol identitari que aparegui en el mercat dels valors: heterogeneïtat sexual, religiosa, estètica, alimentària, ociosa... Tot s’hi val, sempre que sigui original i plenament assumida pel propi subjecte, que veu en cadascuna d’aquestes eleccions el mite autocomplert de la seva autoconstrucció. En realitat, el procés implica sempre l’oposició a una tradició, que és justament allò que representava el mestre, la importància de les continuïtats i de la seva transmissió, com a valors des dels quals contribuir a la maduració i al creixement personal. Sense referents, sense límits, el subjecte que creix autoconstruïnt-se a sí mateix, en realitat es perd en un continu anar provant atribucions (sexuals, religioses, estètiques, d’oci...) amb les que definir-se, en un procés inacabable i perlat d’inseguretats i estranyeses.

El resultat final és un subjecte construït a retalls, incomplert, muntat sobre processos que atorguen més valor al fer, al tenir o al dir que al ser, contravenint l’advertència ètica de preservar la necessària unitat integral que ha de caracteritzar a la naturalesa humana, si el que volem és ser considerats com a fins i no com a mitjans. Tenir moltes empreses, influències o poder no et deslliura de ser un perfecte idiota, és a dir, algú incapaç de ser bona persona, entenent-ho des de totes les perspectives del ser (bon pare de família, bon company, bon amic, bon patró, etc). De fet, aquesta desconnexió entre les dimensions del subjecte és el més comú i acceptat avui en dia, perquè l’autoconstrucció a l’escola es fa prioritàriament sobre el terreny productiu: a l’aula importa més el que es fa -les evidències avaluatives i els productes finals de l’aprenentatge-, el que es té -els condicionants que dificulten, en forma de necessitats educatives, o impulsen, en forma de capacitats, l’aprenentatge- o el que es diu -les justificacions i excuses que donem tots plegats per no entorpir la imparable carrera escolar cap a l’obtenció del títol de l’alumnat- més que no pas el que s’és. Per a que tot plegat ens ho puguem empassar, hem decidit que l’art es converteixi en la disciplina que gestiona els subjectes, en consonància amb la substitució de la política per l’economia, en tot allò referit a la societat i als objectes. Quan educar es converteix en fer de cada individu un artista de sí mateix, l’ètica ja no pinta res. L’ètica pensa el límit, mentre que l’art el transgredeix de manera sistemàtica. Construir el jo sobre la transgressió permanent del límit pot conduir, en ocasions, a l’obtenció del geni, però -tal com el Frankenstein de Mary Shelley ens adverteix- també produeix monstres. L’escola dels pedagogs que acompanyen, en lloc dels didactes que ensenyen, ha triat la hybris en comptes del mesothés de la tradició acadèmica. I així ens va.