La setmana passada vam conèixer la notícia de la greu agressió patida per un company a l’Institut Escola La Mina, a Sant Adrià del Besòs, fet que evidencia el clima de deteriorament de la seguretat que acompanya la professió en els darrers cursos. Com denuncien els companys de la víctima les amenaces i agressions verbals, a més d’altres incidents, al centre, són constants1. No és, doncs, un fet aïllat, ni exclusiu d’un barri o d’una localitat particular, ja que les dades sobre el malestar docent eleven el percentatge del professorat que ha patit assetjament o agressions per part de l’alumnat al 25% del total, segons el Baròmetre Internacional de la Salut i del Benestar del Personal de l'Educació, publicat per CCOO aquesta mateixa primavera2. Com acostuma a ser habitual en aquests casos, el Departament d’Educació prefereix callar i no posicionar-se clarament en defensa de la integritat física i psíquica dels seus treballadors. Assumir que el nivell de violència a les nostres aules i centres escolars és tan elevat suposaria haver d’admetre que tenim un problema de convivència de dimensions considerables, que ve a sumar-se als altres problemes ja coneguts de la manca d’inversió, el nyap de l’escola inclusiva, el baix rendiment de l’alumnat en les proves internacionals o les legítimes demandes de millores qualitatives en l’exercici de les funcions docents.
La degradació del clima de convivència, més enllà del desistiment de funcions del Departament, s’explica, especialment, per la desconfiança creixent envers el docent i el sistema educatiu en general, que es percep entre les famílies dels alumnes. Incidents que tenen a veure amb el no acatament de les mesures educatives adoptades per garantir l’ordre a les aules i amb l’establiment de límits a les conductes dels seus fills, impensables en altres èpoques, són a l’ordre del dia en molts centres, inclòs el meu. Així, recentment, per exemple, els pares d’uns alumnes sancionats per la seva mala conducta a l’aula amb la pèrdua del dret a participar en la sortida de final de trimestre van decidir portar igualment als seus fills, per compte propi, a un conegut parc d’atraccions on els seus respectius companys anaven a passar una jornada lúdica, abans de les vacances de Setmana Santa, acompanyats dels seus professors. La desautorització parental a les mesures reparadores i sancionadores del centre no és l’únic punt de fricció, sinó que s’estén a qualsevol decisió adoptada en base al criteri professional i a l’experiència del docent. També fa poc, un company del meu claustre que, en el compliment de les seves tasques de guàrdia, va desestimar trucar als pares d’un noi de primer d’ESO, quan aquest es va queixar d’haver patit la torçada d’un dit de la seva mà jugant a bàsquet a l’hora d’Educació Física, entenent que aquest incident menor no li impedia seguir amb normalitat la resta de classes de la jornada, va veure com la mare del menor li feia escarni, tot assenyalant-lo en públic, després de requerir al seu fill que identifiqués al professor que s’havia negat a fer la trucada alertadora de la circumstància. No cal dir que la mare no va reprendre al fill pel fet que l’hagués trucat amb el mòbil, contravenint les normes del centre sobre la prohibició d’ús d’aquests dispositius, per avisar-la de l’incident i demanar-li que el vingués a recollir.
Assistim, en aquests casos, cada cop més habituals, a la manifestació accelerada de desconfiança envers la institució escolar i els seus professionals que incrementen la degradació, ja prou depauperada, de la condició del docent. Aquest deteriorament té la seva primera causa en la pèrdua de l’estatus d’autoritat en la disciplina pròpia, que pateix el professorat, així com en el fet que haguem passat a ser percebuts com a mers supervisors del procés educatiu, o gestors d'emocions. La confiança en el nostre saber es redueix a la mínima expressió ja que, certament, no ens hem format en psicologia conductual ni tenim màsters sobre la personalitat evolutiva de l'adolescent, o sobre la implementació tècnica de processos de desenvolupament productiu en contextos precaris, propis dels departaments de recursos humans de les empreses. Els pares, temorosos del precepte competitiu que regeix el món econòmic al qual es veuen abocats els seus fills, exigeixen que aquests assoleixin la màxima capacitat i veuen el docent ja no com un possibilitador, sinó com un obstaculitzador si anteposa criteris com els del coneixement profund, tant en les matèries propedèutiques com en les més humanístiques, als del desenvolupament d'habilitats tècniques i procediments resolutius, com si aquells coneixements no fossin la base sinó la contraposició en l'adquisició dels segons. Es tracta d'assolir l'excel·lència pràctica sense requerir cap aprenentatge teòric, ja que se sap que les teories estan a l'abast de qualsevol connexió a internet. Es redueix la formació humana a un simple programa d'introducció d'instruccions seqüenciades que, mecànicament, han de fer possible la resolució eficaç de situacions que imiten entorns d'utilitat laboral futura. S'entrena el menor per respondre a les necessitats del mercat laboral, ja que la seva ocupabilitat futura amb èxit dependrà de si disposa d'“algorismes” suficients per ser resilient, adaptatiu i capaç de seguir aprenent per afrontar els canvis accelerats del món tecnològic al qual s'ha d'acomodar. L'educació, en el sentit instructiu, es robotitza i en el sentit humà s'emotivitza, ja que cal dotar d'eines d'autosuggestió l'alumne per combatre les contradiccions que genera una deshumanització escolar tan gran.
En un context de deshumanització creixent en tots els àmbits socials, la desconfiança envers la tasca docent va en paral·lel a la desconstrucció de qualsevol altra figura d’autoritat. Amb l’agreujant que, en el cas del professorat, s’alineen en el seu qüestionament tant les famílies com l’Administració, així com certs sectors del mateix col·lectiu docent. Quan es qüestionen potestats que es relacionen amb els principis bàsics de la capacitat avaluativa del professional de l’educació, com per exemple la decisió de fer o no repetir curs a un alumne que no assoleix el mínim competencial exigible, confonent el criteri professional que justifica la decisió amb el poder simbòlic que li atorga el fet d’impartir notes, poder que els sectors pedagogistes i reformistes pròxims a l’Administració entenen com un privilegi gairebé feudal3, es conrea la desconfiança envers la professionalitat del professorat. La desorientació conseqüent que segueix a aquestes pràctiques desconstructives de les capacitats del docent afebleix la seva posició davant de l’alumnat i les famílies, disposades en alguns casos a acusar al professorat dels fracassos dels seus fills. Thomas Paine, en la seva obra Rights of Man, publicada el 1791, deia «el govern civil no es fa present en les execucions, sinó en la impartició de la instrucció als joves [...] a fi de desterrar -en la mesura del possible- el llibertinatge d’aquests», entenent, així, l’educació com el mecanisme essencial per a possibilitar l’ascens social i l’erradicació de la pobresa dels sectors socials més marginals, aquells que majoritàriament estudien en el centre del company agredit. Però quan el que es promou és la desconfiança envers la funció regeneradora que l’esmentada instrucció ha de possibilitar, els països civilitzats -ens adverteix Paine-, palesen els mals dels seus sistemes de govern, ja que «en lloc d’això, en allò que els països no escatimen recursos és en reis, tribunals, mercenaris, impostors i prostitutes». Afegim el perfil dels agressors impunes i tindrem el retrat fidel del país que estem llegant a les futures generacions.
1 https://www.ara.cat/societat/educacio/professors-l-institut-docent-rebre-ganivetada-denuncien-reben-amenaces_1_5395679.html
2 https://www.ara.cat/societat/educacio/quatre-docents-l-diu-patit-amenaces-assetjament-part-dels-alumnes_1_4993819.html
3Vegeu l’argumentació d’aquesta il·lustre doctora en Ciències de l’Educació defensant la inconveniència de la repetició de curs, tot assenyalant al professorat com el responsable últim de la resistència a deixar d’aplicar la mesura: https://www.ara.cat/opinio/no-repetir-curs_129_5139391.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada