Un menú tancat de Jordi Casanovas

 

Veiem a La Villarroel el muntatge escènic de Llàtzer Garcia sobre el text de Jordi Casanovas, Un menú tancat, amb Roger Coma, Joan Arqué i Oscar Muñoz com a únics protagonistes, que encarnen a tres amics amb sòlides carreres professionals i pèssimes eines d’expressió psicoafectiva, que es retroben en el restaurant d’un d’ells, cuiner d’èxit, què ha preparat un menú amb plats especialment ideats per la trobada. L’autor vol, a partir de la situació plantejada, fer reflexionar l’espectador sobre la masculinitat pròpia de la generació dels homes de mitjana edat (40-50 anys), educats en uns valors que la societat actual considera caducs, si no tòxics en alguns casos. El to de comèdia i la implicació dels actors, excel·lents tots tres en la representació realista de la crisi de la mitjana edat que travessen els seus personatges, fan de bon veure l’obra per a l’espectador, tot i que el tercer -i darrer- plat del menú acabi resultant una mica indigest.

Sense entrar a relatar les diferents ferides i fracassos que cada un dels personatges arrossega a la trobada, i que serveixen de benzina per incendiar el joc dramàtic que precipita l’acció, tot tibant la corda emocional fins el punt de catarsi final cercat, val a dir que l’obra planteja una qüestió vigent en el debat sociològic present en el món occidental, a saber, com pot el gènere masculí abandonar els clixés sexistes i masclistes que l’han convertit en víctima de si mateix. L’apriori del qual parteix l’escena, el cas de depredació sexual conegut com La manada, portat al teatre en la darrera temporada pel mateix autor, Jordi Casanovas, en el muntatge Jauria i que un dels personatges de la nostra trobada culinària ha anat a veure, és provocador, ja que reclama de l’espectador masculí assumir una certa consciència culpable per totes les violències patides per les dones com a pas previ per a la ja prou coneguda desconstrucció de la seva masculinitat. Considerar, doncs, que tot home és, en certa mesura, responsable per omissió del patriarcalisme passat i present, i de les seves conseqüències, fa necessari, sense altres plantejaments, admetre la necessitat de la reconversió dels valors de la masculinitat. Sense considerar tal apriorisme com a esbiaixat, donat que estem davant d’una comèdia que tendeix a exagerar els rols i les personificacions arquetípiques del mascle, val a dir que el qüestionament que l’autor fa d’un dels valors d’aquesta masculinitat, a saber, el de la competència lligada a l’èxit personal, tan característic de la nostra societat capitalista i individualista, grinyola, per diferents raons.

En primer lloc, no es tracta d’un valor exclusiu del gènere masculí, sinó d’un motor adaptatiu característic de la biologia que garanteix la transmissió genètica en totes les espècies. La seva desconstrucció, en conseqüència, suposa anar en contra del que nietzscheanament implica l’afirmació mateixa de la vida. Deixar de competir significa, talment, l’empobriment i afebliment de la vida, així com l'assumpció d’una mediocritat generalitzada de la societat. Un resultat, per cert, prou alineat amb les pràctiques de les noves pedagogies amb les quals es vol “construir” a les generacions actuals des de l’àmbit educatiu. En segon lloc, també les dones presenten un caràcter competitiu. La plena integració de la dona en qualsevol àmbit social va aparellada a l’adquisició de capacitats que l’habiliten per desenvolupar qualsevol tasca en igualtat de condicions que els seus homòlegs masculins. Aquesta ha estat la reivindicació del feminisme des de la seva primera onada. En tercer lloc, renunciar a competir no porta associada la conseqüència de deslliurar-se’n, automàticament, de tots els caràcters negatius que fan de l’individu un ésser menyspreable. També la confiança amistosa i cooperativa amaga, en ocasions, la mesquinesa de l’aprofitat.

En conclusió, Un menú tancat detecta, de manera encertada, un desajustament entre els valors generacionals masculins però, quan afronta la tasca de corregir el biaix ensopega amb condicions més sociològiques que atribuïbles únicament al gènere. Rere la competència, suposadament característica d’una masculinitat excloent, s’amaguen altres ingredients que fan reacció en segons quines coccions, amargant les relacions humanes resultants. Potser, per això, les receptes tradicionals, que venen a ser el repositori de la saviesa clàssica, expressada sota el lema del control racional de les passions, tenen millors resultats que les constants innovacions experimentals, tant en la cuina, com en la convivència, com en el teatre, que no és altre cosa, al cap i a la fi, que un mirall de la nostra -mala, en aquest cas- consciència.