Creating Capabilities1, publicat el 2012, és la presentació més madura de l'enfocament de les capacitats, la formulació teòrica que, ideada per la seva autora des de l'escenari del liberalisme, presenta un programa de reforma política i social destinat a humanitzar el sistema d'explotació capitalista que, en les derives neoliberals del present segle, s'ha convertit en una amenaça per al futur de la humanitat, generant la concentració més gran de riquesa en mans del menor percentatge de població mundial mai vista en la història. La correcció de la injustícia generada pel model econòmic no comporta el seu qüestionament. No es tracta de revisar la viabilitat d'un sistema sustentat sobre el creixement perpetu en un món de recursos limitats, que exigeix depredar sistemàticament tots els mecanismes d'explotació possibles per garantir-ne la continuïtat, sinó de repartir més equitativament la riquesa generada, de manera que serveixi per promoure un desenvolupament humà que doni oportunitats a qualsevol individu en qualsevol lloc. Si el neoliberalisme ha evidenciat la ineficàcia del repartiment vertical de béns i recursos, proveïts pel sector públic per generar justícia social, tal com proposava l'Estat del Benestar des de mitjans del segle passat, la proposta de les capacitats aposta per un desenvolupament horitzontal en què siguin els mateixos individus els que, empoderats per l'adquisició de les seves pròpies capacitats, emprenguin iniciatives de millora i creixement personal que beneficiaran la societat sencera.
Per això n'hi ha prou amb corregir el plantejament ètic dels drets humans que va fer possible, sota la socialdemocràcia europea, la major experiència de justícia social mai vista anteriorment, però que només s'estenia a les societats desenvolupades. Els drets humans són el fruit més madur del iusnaturalisme, que també va donar origen al liberalisme. Però la convicció que els drets no són naturals sinó que són socials, i que es requereix el contracte social per a la seva legitimació, tomba com un castell de cartes tota construcció teòrica de tall liberal en aquelles tradicions en què el contracte contempla altres possibilitats. En aquelles societats on el contracte social no té trets liberals, com les societats teocràtiques o autoritàries, el respecte als drets humans no constitueix la base de la convivència i no genera obligació moral. Donat el rebuig cap al fonament ètic dels drets humans que el liberalisme proposa com a base per a la política, en països de tradició oriental o no occidental, Nussbaum idea la substitució dels drets humans (socials) per capacitats (individuals i personals). D'aquesta manera, si les capacitats centrals són inherents a qualsevol individu, tota societat està obligada a respectar i impulsar o promoure aquestes capacitats, segons el principi de desenvolupament i prosperitat personal i civil.
El context amable en què es presenta la teoria oculta les debilitats del plantejament liberal rere la cortina dels defectes tècnics amb què s'ha volgut analitzar i millorar el sistema, com la crítica a l'ús d'índexs economicistes, com el PIB, per mesurar el desenvolupament de les nacions. Efectivament, es tracta d'un valor que amaga desigualtats econòmiques internes sota l'aparença de creixements elevats de riquesa en multitud de països. D'una manera subtil i sota el principi inqüestionable de l'eficàcia, Nussbaum proposa el seu enfocament de les capacitats per mesurar el progrés de les nacions. Es tracta d'aclarir la prosperitat real d'una societat sota premisses que posen l'accent en les oportunitats reals de què disposen les persones en aquestes societats. Què són realment capaços de fer i de ser determinarà la seva millora i progrés molt més acuradament que les dades absolutes presents en fredes anàlisis econòmiques. La bondat del plantejament consisteix a mostrar canvis concrets que milloren la vida de les persones i que serveixen per combatre les desigualtats i les injustícies que s'amaguen rere l'ús de “desencertades” eines com les del PIB. El problema, en conseqüència, no és el model econòmic, sinó les estratègies que amaguen realitats que aquest model promou. Ingènuament es creu que només substituint les eines de la teoria social s'evitarà en el futur la continuïtat de la injustícia.
Presentat l’objectiu de l’obra, i descrites les propietats de les capacitats que cal reclamar per fer digna qualsevol vida humana, l’autora esbossa els fonaments ètics de la seva teoria, que pretén empeltar la tradició pròpia de les virtuts aristotèliques, amb el cosmopolitisme universalista estoic, la defensa liberal de la llibertat i l’igualitarisme de la teoria de la justícia rawlsiana contemporània, amarant-ho tot sota un rerefons deontològic kantià. Essent aquesta la part més estrictament filosòfica de l’assaig, no passa de ser un acurat repàs dels valors ètics que han guiat la seva trajectòria d’estudi, tant en les fonts del pensament occidental com en les de la tradició hindú, que coneix prou bé, per la seva col·laboració amb l’Amartya Sen i les llargues estades al país. Es tracta de corregir els excessos de l’oportunisme resultadista merament economicista, o del conseqüencialisme utilitarista, així com les limitacions d’enfocaments basats en el repartiment de recursos, o en la buidor d’uns drets humans concebuts com a propòsits normatius sense efectes d’aplicació real sobre la vida social de les persones. Pel que fa a la resta del seu assaig, la nostra autora s’embranca, des del convenciment de la superioritat del seu enfocament, en abordar un seguit de problemes ètics contemporanis que creu estar més a prop de poder resoldre amb el desplegament de les capacitats. Problemes com ara la pobresa, la desigualtat de gènere, la discapacitat, l’envelliment i les cures, l’educació, els drets dels animals o el problema del dret constitucional i l’estructura política, així com el paper de les emocions en política. En definitiva, tot un programa de tall liberal per convertir la disciplina filosòfica, tal com l’entén l’autora -reduint-la a la vessant merament ètica i social-, en un saber útil per fer progressar l’individu i les institucions polítiques, que haurien de vetllar pel compliment de les mínimes condicions de justícia que fessin constatables, de manera pràctica, les millores en la vida humana.
L’optimisme en relació a les possibilitats de la teoria, que vindria a corregir la festa neoliberal de la globalització potser tenia sentit en el moment en què van ser elaborades, durant la primera dècada del present segle, però no es pot dir que hagin envellit bé, si restem atents al curs que ha seguit el món en els darrers anys, amb els corrents autoritaris i il·liberals que s’escampen, com a resposta política als mals que el neoliberalisme ha provocat, amb un empoderament econòmic i tecnològic sense precedents de les elits, mentre les majories populars veien com se’ls hi denegaven les garanties i oportunitats de prosperitat i de vida confortable que havien d’anar lligades al reconeixement de les capacitats. Estem, doncs, davant d’una teoria que ha promès solucions contra la injustícia patent del nostre temps, però que, a l’hora de la veritat, no ha sabut com traslladar les troballes sobre les condicions de la dignitat individual al terreny de les obligacions polítiques, per fer-les efectives en un nou contracte social eficaç i pròsper. La reculada en els països occidentals dels resultats en la qualitat de l’educació, respecte a dècades passades, que les proves internacionals posen de manifest, és només un exemple de l’incompliment d’un dels aspectes més fèrtils, la capacitat educativa, del programa plantejat per l’autora.
El fracàs d’aquest nou contracte social ha conduït a la reaparició del Leviatan hobbesià -pensador a qui, per cert, la nostra autora titlla d’anomalia2- amb règims populistes que s’inspiren -a diferència de la proposta hobbesiana- en la creació d’una humanitat nova, més que en la reforma de les condicions que afavoreixin funcionaments a partir del desenvolupament de les capacitats combinades. Les doctrines mil·lenaristes, pròpies de règims totalitaris del passat, ressonen en la música del populisme actual, davant la qual la nostra autora únicament és capaç d’apel·lar a les bondats del "consens entrecreuat", defensant la tolerància respecte les opinions contràries als drets fonamentals, sempre que no comportin «un risc imminent de desordres violents»3, risc que ni tan sols entra a valorar. Pobra resposta, si ens aferrem a les transgressions de l’ordre legislatiu que a nivell intern hem viscut en democràcies com la dels Estats Units, amb l’assalt al Capitoli el 6 de gener del 2021, o del Brasil, amb la pressa popular dels edificis administratius del govern a la capital Brasília per partidaris del derrotat Bolsonaro, després de la victòria electoral de Lula Da Silva, així com a les violacions dels drets fonamentals que observem a diari en les agressions d’Israel al poble palestí o de la Rússia de Putin en la seva invasió d’Ucraïna, per posar només dos exemples en cada cas.
Creant capacitats és el text que, com a novetat, s’ha inclòs enguany en el programa de les PAU de la matèria d’Història de la Filosofia a Catalunya, encapçalant la proposta reformadora de la disciplina que respon a les exigències normatives de proves d’accés universitari més competencials. Així, doncs, l’aposta de la filosofia a casa nostra, pel que fa al seu ensenyament preuniversitari, és a dir, aquell que té voluntat de ser comunament impartit entre tot l’alumnat de batxillerat, és per una teoria que presenta dubtes consistents respecte a la viabilitat final de la seva proposta. El problema, òbviament, no rau en el seu qüestionament, fet que la converteix precisament en una plantejament filosòfic i no en una doctrina científica, sinó en la intempestivitat de la seva inclusió en els programes d’estudis, just ara quan més incapaç és l’enfocament de donar respostes als desafiaments que l’il·liberalisme ens planteja. En una nova demostració de manca de perspicàcia i excés d’oportunisme, els vertebradors dels currículums de filosofia del país fan tard, van a destemps i escullen malament quan entomen la tasca de dignificar i potenciar el paper de la disciplina. Si, com diu l’autora, del que es tracta és de garantir funcionaments conatius entre els nostres joves alumnes, no els hi imposem doctrinalment un enfocament que facilita la qüestionable creença que es pot acabar amb la injustícia social modificant, només, el revestiment ètic del capitalisme. Dit d’una altra manera, per pensar filosòficament cal adaptar les intencions a les condicions que ens presenta la realitat, no sigui el cas que, confonent filosofia i estudis socials, acabem perpetrant un nou dispositiu acadèmic d’escolasticisme concebut per revestir ideològicament un posicionament polític, més que per pensar de forma crítica i oberta la complexitat de la realitat que ens ha tocat viure, cosa que, per altra banda, és allò que se’ns demana apressadament als docents que fem amb els nostres alumnes.
1Hi ha traducció al castellà: Martha C. Nussbaum, Crear capacidades. Propuesta para el desarrollo humano. Ed. Planeta Paidós, colección Estado y sociedad, traducción Albino Santos Mosquera, Barcelona, 2012.
2Pàg 179 de l’edició citada.
3Pàg 114 de l’edició citada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada