Gabriel Calderón, autor de l’obra teatral que dóna títol a aquest post i que també la dirigeix, en una producció del Teatre Lliure que aplega a quatre actors esplèndids -Pere Arquillué, Joan Carreras, Laura Conejero i Daniela Brown- sobre l’escenari, no només té el cognom en comú amb Calderón de la Barca, sinó el mateix afany de traspassar les barreres entre realitat i funció, superposant plànols i interposant miralls, en un exercici de barroquisme que juga amb la referència permanent a l’obra de l’autor del Segle d’Or espanyol, a la vegada que la reescriu i la reinterpreta.
La tragicomèdia sobre la misèria que ens fa feliços ens presenta tres personatges entre els bastidors d’un teatre, l’últim on encara, se’ns diu, hi ha actors humans en la companyia, formada per robots que actuen amb tanta perfecció i brillantor interpretativa que són més del gust de l’espectador que els volubles i imprevisibles actors humans. El públic, que acudeix al teatre més per figurar i exhibir-se després, a les xarxes socials, que pel plaer estètic o per la educació de l’esperit i dels costums que els aporta la representació, es conforma amb versions simplificades i reduïdes de les obres originals. Els tres personatges, que han perdut al quart integrant de la companyia recentment, es limiten a assistir als robots-actors que representen, en una escena absent, l’obra calderoniana El gran teatro del mundo, mentre reprogramen i ajusten la barreja d’emocions amb les quals suporten el tedi d’una feina mecànica, banal i absurda. Apareix, llavors, un quart personatge, aspirant a actor que, coneixedor de l’art dels tres intèrprets, vol aprendre d’ells l’ofici, tot i revelar-se com un robot que ja ha rebut tots els cursos teatrals necessaris per excel·lir a l’escena. Fent gal·la de mesurades dosis de provocació i manipulació de les mecàniques necessitats emocionals dels tres actors, aconsegueix que cadascú d’ells faci una actuació memorable per enriquir, així, el seu aprenentatge. La inversió de rols entre el grup d’actors i l’aprenent és també una inversió de naturaleses, que només acaba desvetllant-se al final de l’obra, quan la caiguda que dona peu a la trobada entre ambdues formes -la humana i l’artificial-, i la tensió, que amaga i civilitza la inevitable violència, es resolt amb la desconnexió de l’artifici i la resurrecció del teatre a través del foc purificador.
Les ressonàncies calderonianes amb La vida es sueño són ja no només explícites a través de les representacions dels monòlegs que els tres actors-assistents escenifiquen, sinó també simbòlicament implícites, amb la figura de la caiguda inicial, els dos escenaris on la comèdia es desenvolupa, desvetllat un i amagat l’altre o el contrast entre la humana llibertat i la tirànica determinació de la màquina a la que voluntàriament ens subordinem cada dia. Artifici i realitat, somni o ficció i vetlla o vigília, els sempiterns dos plànols sobre els que recau l’existència, s’han transmutat, en una futurista però ben familiar escena per al nostre món present, en transhumanitat tècnica i humanitat desplaçada. Quan l’ésser humà s’ha de disfressar de robot per simular la seva natural eficiència competitiva, i són les màquines les que dictaminen els actes de consciència humans és inequívoc el símptoma de decadència i degradació vital en pro de la fictícia felicitat promesa que ens ha embadalit fins a fer-nos caure, per subordinació i màxima dependència, en l’actual misèria. Somiant-nos feliços ens sotmetem a la tirania de l’algoritme davant la qual ja ni la memòria té condició distintiva. Per això només ens alliberem amb la desconnexió de la màquina, el curtcircuit dels robots que els desactiva, al temps que deixem que la flama s’endugui les darreres fantasmagories del somni, l’escena i el mateix teatre, per despertar en la indigència.
En vista de les entusiastes reaccions del respectable i el desconcert a l’hora de dictar sentència sobre si l’espectacle ha estat o no del seu gust, hom diria que la comèdia continua, el somni és profund i que res ni ningú malda per desvetllar-se. La nostra tragèdia contemporània s’alimenta de la incapacitat col·lectiva de reconèixer l’esforç d’humanització que s’amaga rere el pols entre actors-robots i actor-persona, entre la ficció que som i la falsedat que fingim. Com el Segismundo de Calderón de la Barca, la Daniela de Gabriel Calderón és un mirall on reflectir-nos. La imatge que ens retorna és, però, massa humana com per reconèixer-nos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada