Si és cert que la vida és el millor mestre de l’escriptor de bones novel·les, una exposició sobre l’obra d’una novel·lista com la Rodoreda havia de reflectir les vicissituds de la seva vida, singular i intensa, apassionada i pertorbada per les circumstàncies històriques que la van colpejar, com a tota la seva generació, amb la guerra, l’exili, l'estranyament i el record de la pèrdua. Al CCCB, fins al 25 de maig d’aquest any, es pot veure un muntatge sobre l’escriptora barcelonina que repassa la seva vida i obra, les dues vessants d’un tot que, com en qualsevol altra persona, només és interpretable, objectivament, a la llum de testimonis, fets i escenaris viscuts, i subjectivament, en el cas de l’escriptora, en el reflex dels seus relats i novel·les. El visitant de l’exposició transita per les dues sendes alhora, embolcallat per objectes, imatges i representacions artístiques que vesteixen una biografia, ja coneguda per haver estar relatada, inclús per ella mateixa, i estudiada abastament pels seus crítics, així com per la lletra de l’autora que, fragmentadament, acompanya al passavolant oferint-li fogonades de sentit interpretatiu per transitar per un bosc alhora lluminós i ombrívol.
La metàfora del bosc per caracteritzar vida i obra d’una dona a la recerca de sí mateixa, amb una tortuosa experiència afectiva -un primer casament amb un oncle més gran del que fuig, la posterior vida en parella a l’exili amb l’Armand Obiols, escriptor casat, amb qui mai arriba a formalitzar la relació que cerca-, amb la sensació com a escriptora de ser sempre l’instrument literari d’editors, com el Joan Sales, i lectors, més que l’autora esclatant i personal que pretenia, i amb el temor de convertir-se en un mem, diríem avui, quan retorna de l’exili, que l’acompanya fins la seva mort, és eficaç i oclusiva, ja que, com el bosc, amaga detalls i secrets, alhora que es presenta com un tot dens, orgànic però penetrable i dimensionable.
Per endinsar-se en aquest bosc els creadors de l’exposició furguen en obsessions temàtiques que acompanyen l’autora, tan a la vida com a l’obra: el desig, l’atracció de la mort, el desarrelament i el refugi en l’imaginari fantàstic, davant les inseguretats del món personal i epocal que li va tocar viure. Són aquests camins de bosc els que la fan tan atractiva i actual. La contemporaneïtat de la Rodoreda és inqüestionable en reflectir un subjecte voleiat per passions i anhels personals que acaben desencaixats en l’esdevenidor col·lectiu i històric que ens arrossega. Heus aquí la clau del seu èxit com a autora i del seu fracàs vital. Creadora de personatges femenins que deambulen entre paisatges urbans i jardins feréstecs portades per l’onatge tràgic del segle, persegueix allò transcendental en la vivència quotidiana de passions i desitjos, des de la innocència però també des de la perversitat, les dues cares de la mateixa experiència humana, fins el retrobament amb la pròpia soledat davant la finitud i la impossibilitat d’assolir la plenitud anhelada. Retrats vius del subjecte postmodern o postil·lustrat, macerat en els beuratges culturals i artístics del romanticisme, que germinen en perillosos ideals polítics causants dels sotracs seculars que culminen en tragèdies, així com del vaivé sentimental i individualista que oscil·la entre el somni irreal de l’harmonia amb l’altre i l'obsessió cruel per sotmetre’l que mena a l’autodestrucció o a la metamorfosi. El refugi final en el fantàstic no és més que un altre fugida, un nou exili, on fer descansar l’esperit esgotat de tanta guerra.
Encertat és, en aquesta excursió per les profunditats del boscatge que formen vida i obra de l’escriptora, l’acompanyament artístic visual i sonor, amb pintures, collages, fragments de pel·lícules o performances, que formen nous corriols en els quals perdre’s o retrobar-se, fent de la densitat del bosc cartografiat un ens viu i mutable, capaç de dimensionar, sense estridències, la magnitud i l’impacte de l’autora, la més influent i notable de la literatura catalana del passat segle. Cal preguntar-se, però, si la Rodoreda s’hagués reconegut veient-se reflectida en aquest paisatge crepuscular, post-literari, que persegueix copsar en una passejada tota la insondable experiència lectora d’una obra polièdrica i singular que ens convida a endinsar-nos sense expectatives, so pena de caure en el parany laberíntic de la complexitat metafísica o en la buidor del lector cec que manté la distància que fa del bosc un paisatge amable, només visitable amb el guiatge turístic de la ruta recomanada, formes totes dues de l’allunyament que tant va témer l’autora. Ves que, amb tanta estridència, no l’estiguem convertint en una patum, justament allò que, ens diu ella mateixa en l’inici de l’exposició, més deplora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada