A risc de posar-nos la vena abans de tenir la ferida, però sempre en el context de la prioritària preocupació per les qüestions que tenen a veure amb l’escola, que caracteritzen a les reflexions contingudes en aquest bloc, he fixat aquests dies l’atenció en el nou Decret d’Orientació Educativa que tramita el Departament d’Educació de Catalunya i que, ja redactat1, espera temps menys convulsos per poder ser aprovat pel Govern i desplegat normativament en els propers cursos. Es tracta d’un decret que vindria a complementar els Decrets d’Autonomia de Centres i d’Educació Inclusiva ja vigents, sempre en la línia del desplegament dels principis d’innovació pedagògica auspiciats per la LEC.
En la seva exposició de motius inicial, el Decret ens diu -cito textualment- que la seva finalitat és la de «contribuir al desenvolupament personal, acadèmic i professional de l’alumne o alumna per tal que assoleixi maduresa personal i integració social». Per fer-ho -torno a citar- «regula les accions d’orientació de centre, tant les integrades al currículum com les que són complementàries per acompanyar l’alumnat en la seva trajectòria. Sistematitza els processos d’orientació educativa entre etapes i també el treball coordinat entre els professionals dels diferents ensenyaments i etapes educatives». L’articulat del Decret concreta aquestes accions, processos i coordinacions que cal fer a nivell d’aula, de centre i entre centres al llarg de totes les etapes educatives que ressegueix un alumne a casa nostra durant la seva evolució formativa. Tot en vistes a l’objectiu central, que no és altre que -cito per darrera vegada- garantir durant el «procés d’acompanyament els grans reptes de l’orientació educativa, incorporant les actuacions per la promoció del benestar de l’alumnat». Aquests reptes tenen a veure amb un programa més social que instructiu («la millora de la convivència, les actuacions d’acompanyament amb perspectiva de gènere, interseccional, la igualtat i la no discriminació, l’erradicació de les violències, la prevenció de l’absentisme i l’abandonament i la perspectiva de l’emergència climàtica en l’orientació educativa»), però que posen el benestar de l’alumne en el centre de totes les actuacions educatives.
En aquest sentit, el decret ve a instaurar la figura d’un tutor que esdevé un professional de l’acompanyament psico-emocional, amb responsabilitats en l’orientació del futur vocacional dels alumnes, així com en la monitorització de les relacions entre alumnes, famílies i escola. L’actuació del tutor desborda, en aquest sentit, el marc de la relació d’ensenyament-aprenentatge tradicional, entesa en termes d’estimulació de la capacitació intel·lectual dels infants, per endinsar-se en un curs d’actuacions referides a l’amor, la solidaritat, la companyia, la comprensió, el suport, etc. de l’alumnat. Garantir que aquest curs d’actuacions, més vitals que acadèmiques, siguin satisfactòries, profitoses, felices i plenes és ja no una tasca propera a les cuites de l’Esperit Sant, molt allunyada, doncs, de les limitades arts retentives del professorat, sinó que a més entren de ple en el plànol de la infantilització de la pràctica d’ensenyament-aprenentatge. Dit d’una altra manera, fent servir l’expressió del doctor Joan González Guardiola, caiem en la trampa de la pedagogització de la vida2.
Si la funció tutorial ha de consistir en «ensenyar a viure» als nostres infants, la discussió sobre la tasca del tutor en l’escola actual es situa en el marc socràtic de la synousia, que Plató desplega en el seu diàleg Lisis3. Més enllà de la temàtica amb la que s’acostuma a simplificar el procediment platònic dels diàlegs primerencs, reduint el seu contingut a la recerca eidètica d’una virtut -en aquest cas l’amistat-, el que està en joc en aquest diàleg és el valor de la synousia en la formació dels ciutadans. La pràctica educativa socràtica, però, estaria en les antípodes del model tutorial que observem en el Decret. El tutor de l’escola que impulsa el nostre Departament d’Educació no cerca l’emancipació de l’alumne, sinó la seva guia, conducció i, inclús, restauració emocional. La dependència d’una mena de mentor-gurú, un protector iniciador de l’infant en els secrets de les tries encertades que garantitzin el seu benestar, contrasta amb la pràctica socràtica de desvetllar en el jovent les diferents formes d’entendre la vida política. Que aquesta pràctica conté riscos ho sabem, ja que té implícit el potencial qüestionament del poder constituït, i això ho va acabar pagant amb la pròpia vida el mateix Sòcrates, però també sabem que la companyia, convivència o la trobada entre amics, que Sòcrates conreava, és la millor manera de promoure la comunitat humana.
La tutorització que promou el Decret esmentat no persegueix synousies, sinó benestars individuals, seguint els principis de l’alumne-centrisme propis del reformisme escolar encetat amb la LOGSE. Un «aprendre a viure» impostat, amb pràctiques pseudo-terapèutiques impartides per professorat no format en les cuites pròpies de la cura del jo, no augura la solució als problemes adaptatius a les exigències escolars que pateixen els nostres alumnes, sinó més aviat la inoculació d’una nova dosi d’optimisme-ficció amb la que amagar les terribles contradiccions que corquen el sistema educatiu, i que incapaciten l’alumnat, més que projectar-lo envers les fites maduratives del creixement personal i col·lectiu. Que no tot es pot pedagogitzar, és a dir, reduir a pautes fixes transmissibles en un entorn controlat per un expert, ens ho diu la pròpia experiència vital. A risc d’empobrir aquesta última, pretenent sotmetre-la per maximitzar el benestar del subjecte, ens aboquem, a cop de Decret, a la negació del final aporètic que conté l’esmentat diàleg del Lisis que, com si d’una premonició es tractés, ens convida a pensar que en la no-solució immediata de les grans qüestions vitals que ens acompanyen hi ha l’estímul per adquirir i desenvolupar nous i millors aprenentatges, més que no pas el somortament de fórmules d’autoajuda buides i minusvalitzadores que pedagogs i legisladors malden per imposar-nos.
1https://governobert.gencat.cat/web/shared/Transparencia/normativa-en-tramit/EDU/en-tramit/dorientacio/dorientacio-01-projecte.pdf
2Joan González Guardiola, Cap a una eidètica de la relació ensenyament-aprenentatge, XXIII Col·loquis de Vic, L’educació, 2019, Societat Catalana de Filosofia, pàgs. 173-185.
3Plató, Diàlegs vol. II, Traducció de Joan Crexells, Fundació Bernat Metge, Barcelona 1932.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada