Hi ha encesos elogis filosòfics del caminar, com el ja clàssic i breu assaig d’Henry Thoreau del mateix títol1, on el pare de la contracultura nord-americana del segle XIX concep el caminar com l’acte més pregó i primigeni que pugui desenvolupar l’home, en la mesura que li confereix el contacte primer i més natural amb la nostra essència salvatge. Caminar, per Thoreau, és perdre’s en la natura, deixar-se endur per aquesta “crida de la selva” que brolla de dins l’esperit humà i el posa en relació amb la seva essència més íntima. Més recentment tenim L’elogi del caminar2, de David Le Breton, una invitació a, en el caminar, retrobar-se amb sí mateix i amb l’altre de sí que és el món, acompanyat d’il·lustres descobridors de paisatges interns i externs com Patrick Leigh Fermor o Robert Louis Stevenson, vells coneguts d’un servidor.
No trobo, per contra, cap cant elegíac que lloï les glòries del nedar, tot i tractar-se d’una activitat que atreu i desafia a la nostra naturalesa, i que aplega un gran nombre de devots practicants, entre els quals jo mateix. Se m’acut que es podria separar categorialment els individus entre aquells que caminen i aquells que nedem. Caminar implica fer camí, transitar, trobar. En la trobada -amb l’altre, amb l’entorn, amb el destí- hi ha la possibilitat de compartit i intercanviar. Hi ha el diàleg, la coneixença mútua, l’obertura al que no sóc jo. Nedar, en canvi, no comporta fer camí. La natació es fa a l’aigua, i a l’aigua no hi ha camins. El nedador obre i tanca el camí, sense comunicar, dialogar o trobar-se amb ningú més que amb sí mateix.
El caminant està obert al món, a l’objectivitat cognoscitiva, a la comunitat, al descobriment. En canvi, el nedador es tanca en sí mateix, en la seva subjectivitat, en la llibertat personal del seguir bracejant sense fi, en el seu exercici individualista. El nedador dialoga amb el seu pensament, fins convertir el moviment rítmic i compassat de l’autopercepció inicial en meditació i estranyament de sí.
A més, l’home que neda és l’home de la tècnica, ja que nedar requereix aprenentatge, és a dir, l’adquisició d’una tècnica. Per contra, l’home que camina és l’home natural. No recordem com hem aprés a caminar. Simplement, ho fem. El caminar és natural en nosaltres. No ho és, en canvi, el nedar. Es podria dir, també, que el nedador és l’home liberal, que planifica i actua fent ús de la seva llibertat. Per nedar cal sortir de l’ordre ordinari de les coses, de la condició natural caminadora. Cal emprendre. I en aquest acte hi ha llibertat i determinació. És cert que la majoria de nosaltres ho fem amb un propòsit pràctic: millorar la pròpia salut, la condició física, el benestar o l’autoconeixement. Sempre hi trobem el pronom reflexiu al davant. En el caminar, en canvi, hi ha automatisme. Maquinalment posem un peu davant de l’altre per desplaçar-nos a la feina, a casa, o a qualsevol indret vinculat a la rutina del nostre esdevenir diari. El caminar, només esdevé un acte d’autoafirmació quan no té propòsit, quan no és el mitja per assolir l’objecte de les nostres cuites laborals, familiars o personals quotidianes. Fer del caminar un exercici d’obertura al món és quelcom extraordinari, més lligat al viatge i a la recerca que al compliment d’obligacions i menesters. La seva pràctica requereix el temps de la σχολή grega, el temps lliure o d’oci que els antics vinculaven a la contemplació i al conreu de l’intel·lecte, i de l’arrel del qual sorgeix el terme llatí schola que, no tant paradoxalment, dona lloc a la nostra "escola", significant l’indret destinat a l’adquisició del coneixement pel plaer d’aprendre. Per això, Aristòtil, en el seu Liceu, impartia les lliçons als deixebles tot caminant, fet que acaba donant nom a la seva Escola com la dels peripatètics, com és sabut.
El caminador és, tal com l’exemple aristotèlic ens mostra, comunitarista. En el camí hi trobem la comunitat de la qual participem. Hi ha un punt d’idealització romàntica en aquesta trobada que integra tant la natura, com a mitjà que coneixem tot fent camí, i la comunitat, sota l’empara de la qual ens sentim capaços de sotmetre i dominar la natura, creant la cultura. El nedador, en canvi, es reconeix en la solitud, en la violència d’un mitjà que no l’acull i que l’amenaça amb empassar-se’l. Li cal, doncs, moure’s, no per arribar a cap indret, sinó per no ofegar-se. En el risc, del qual fuig amb un perpetuum mobile de la natació, hi ha l’autoconeixement solipsista, la mesura del propi esperit i l’aprehensió de les febleses de la humana condició.
Més que contraposar totes dues activitats, doncs, cal combinar-les, si el que volem és completar-nos. Cal ser caminadors i nedadors a la vegada. Només així serem individuals i comunitaristes, objectius i subjectius, naturals i tècnics, liberals i tradicionalistes. Assolirem, així, allò que la filosofia persegueix, la mediació entre l’u i el múltiple, entre el tot i el no-res, entre el ser i el no-ser. Ara que s’atansa l’estiu, un cop acabada l’ascholía, o l’esclavatge en el que hem convertit la nostra escola, tenim temps per posar-ho en pràctica. Bones vacances.
1Henry D. Thoreau, Walking,The Atlantic Monthly, 1862. Hi ha traducció al català: Henry D. Thoreau, Caminar, Angle Editorial, 2017, (Traducció i introducció Marina Espasa).
2David Le Breton, Éloge de la marche, Éditions Métailié, 2000. Hi ha traducció al castellà: David Le Breton, Elogio del caminar, Ed. Siruela, 2025 (traducció Hugo Castignani)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada