La Mariane Pearl diu que la condició humana no es pot permetre la fatalitat. Arriba a aquesta conclusió després de relatar el calvari que va representar per ella i la seva família el segrest i mort del seu marit, Danny Pearl, corresponsal de guerra estatunidenc, a mans d’Al Qaeda, poc després dels atacs de l’11 de setembre del 2001. La seva experiència, narrada en el llibre Un cor invencible. Vida i mort del meu marit Danny Pearl1, és també la dels esforços extenuants i arriscats que membres dels serveis de seguretat pakistanesos van lliurar per aconseguir rescatar al malaurat periodista. De la tragèdia la nostra autora n’extreu un fil per l’esperança. La necessitat del diàleg emergeix de les sordideses criminals que els enemics mutus practiquen, com a solució expedita però ineficaç de les seves diferències. Perquè entre ella i els agents pakistanesos que la van ajudar incondicionalment també hi havia diferències. Però no van ser suficients per ofuscar la mútua i humana trobada que va aplegar-los en un sol propòsit, fins vèncer indiferències, condescendències i cinismes, les monstruoses cares de la immoralitat contemporània.
Els estudiosos de la motivació moral ens dirien que, en aquesta trobada empàtica, que va promoure el diàleg i la comprensió entre els diferents, hi havia la necessitat de la cooperació per un objectiu comú. Sense lligams col·laboratius no hi ha moral, i el pelatge del llop hobbesià s’albira rere l’interès particular de l’individu que calcula el cost de beneficis i pèrdues que li reporta tota acció percudida en solitari sobre els seus semblants. Certament, aquesta depredació, tan comuna en el model economicista neoliberal que entén com a racional la maximització dels beneficis, despulla la moral de principis i màximes apriorístiques, rebaixant-la a la desigual lluita en el fangar de les passions de l’individu, on la cobdícia, l’ambició, l’enveja o el desig juguen amb avantatge.
La Mariane Pearl entén el diàleg com la vacuna contra l’egoisme narcisista que redueix la convivència a l’intercanvi mercantil sota interès variable. El diàleg és el procediment que fa possible la trobada amb l’altre, la via directa que permet escurçar les diferències. L’espai convivencial on les raons de l’altre poden mesurar-se des de les conviccions pròpies, agitant-les fins a convertir-les en parers removibles que sustentin la vida en comú. Plató ho sabia i per això escriu diàlegs. Li preocupava, justament, aquest espai comú polític, permanentment amenaçat per la ignorància i l’exaltació de les diferències. En un dels seus diàlegs, dits «socràtics», el Lisis2, on la trobada entre el vell Sòcrates i els joves Lisis i Menexem -diferents generacions- té com a propòsit escatir com s’arriba a esdevenir amic d’algú, més que no pas recercar en què consisteix l’amistat, com acadèmicament s’acostuma a llegir aquest diàleg, Plató remou l’escena fins retransmetre com s’assoleix l’amistat. Aquesta neix de la conversa. Això és el que faran els tres personatges, mentre entaulen un debat trufat de diferents parers sobre allò que atreu a uns cap als altres, on no falten els arguments sofistes, destinats a enlluernar i subjugar més que a esbrinar la veritable naturalesa de la relació amistosa. El diàleg afavoreix l’acostament entre els interlocutors, atrets per les seves diferències, en la mesura que descriuen allò del que estem mancats. I el que ens atreu és allò que desitgem i ens manca.
La proximitat que ha facilitat la trobada, el parentiu, fruit de l’arrel comuna que ens defineix com a éssers humans, i la interacció, com a esforç compartit per entendre’ns, han fet possible la superació de les diferències inicials en el diàleg. No és, doncs, l’interès de la col·laboració per fer front a les nostres necessitats allò que afavoreix la cordialitat i el respecte mutus, fins promoure l’acord que només perllonga la treva, duradora únicament mentre aquest interès persisteixi, fent del diàleg un mer instrument utilitarista al servei d’un fi crematístic. Lisis, en grec, significa el deslligat o l’alliberat. Efectivament, per poder esdevenir amics cal que estiguem alliberats d’interessos partidistes, d’ignoràncies separadores i de diferències insalvables que teixeixen abismes fatalistes. El temut ridícul que Sòcrates experimenta al llarg del diàleg, que neix del prejudici extern que no veu natural l’amistat entre un vell i dos jovenets, és allò que cal superar per rebatre l’objecció que només veu l’interès en la base de tota relació humana. El final aporètic del diàleg, amb la dissolució de la reunió que aplega als tres amics, i a un munt d’oients, quan arriben els pedagogs que tenen cura dels dos joves, no ens ajuda a evitar el fatalisme de la indefinició que resta en l’ambient per la brusca separació dels nous amics. Però la separació, com a conseqüència de la violència, els convencionalismes o els interessos no desfà el camí dialògic que ens ha dut fins la synousia. Perquè és la llibertat humana, encarnada en Lisis mateix, la que fa possible la unió entre els diferents, entre els pretesos enemics, els dissemblants o els contendents. Per això tant els extremistes com els ignorants, tant els puristes ideològics com els sofistes, tenen tanta por a la llibertat i volen apropiar-se-la. Diu la Mariane Pearl que la synousia que va aplegar un grup humà culturalment divers i ideològicament oposat, malgrat no assolís el fi cercat, alliberar al seu marit del calvari i evitar la seva mort, encarna el futur. En efecte, el desig que ens aplega i reuneix, entrelligant afinitats i anul·lant diferències, igualant-nos en el bé, en l’intercanvi lliure de coneixement i experiència, sota la forma de l’amistat, és l’únic camí guaridor que ens podem permetre. Fem, doncs, del diàleg la via per arribar a esdevenir amics i haurem acomplert, en la unió amb l’altre, la nostra natural condició racional i convivencial.
1Mariane Pearl, A Mighty Heart, The Brave Life and Death of my Husband, Danny Pearl with Sarah Crichton. Macmillan Library, 2003. Hi ha traducció al castellà: Mariane Pearl, Un corazón invencible, Ed. Martínez Roca, 2004.
2Plató, Lisis, Diàlegs, volum II de la Fundació Bernat Metge, 1932.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada