Veig Cas 137, pel·lícula francesa de Dóminik Moll estrenada el 2025, on seguim els passos d’una investigadora policial encarregada de depurar responsabilitats pels abusos comesos pels membres de la brigada antidisturbis, durant les manifestacions a París la tarda del 24 de novembre del 2018, en el marc de les protestes organitzades pel mouvement des gilets jaunes que, en el cas concret del que parlem, van provocar greus lesions cerebrals a un jove i pacífic manifestant, en rebre al cap l’impacte d’una bala de goma disparada a escassos quinze metres, en un carreró secundari i sense que hi hagués cap provocació prèvia que justifiqués el tret.
La diligència de la meticulosa i professional investigadora policial li permetrà, després de cercar proves incriminatòries incontestables, no només identificar cinc membres del cos que, actuant de paisà, van protagonitzar una veritable cacera de manifestants amb absoluta impunitat aquella jornada, sinó, a més, determinar quins dels cinc van efectuar el fatídic tret, a fi de conduir els autors de la salvatge agressió davant la justícia. No rebel·laré més detalls de la trama per evitar frustracions de possibles espectadors futurs del film, sobradament confiats en poder reconciliar-se amb la veritat i la justícia, gràcies a la força catàrtica dels relats cinematogràfics. Em limitaré a comentar una escena nuclear de la pel·lícula on la nostra protagonista és desautoritzada per la seva superiora, un cop el cas es troba en la fase definitiva de resolució.
En aquest decisiu cara a cara la subordinada no rep cap elogi sinó la recriminació per gosar haver-se implicat plenament en el cas, fins al punt de denunciar una mala praxi policial i esperar la reacció favorable de les autoritats, a la llum dels fets descoberts. Hartmut Rosa, a qui aquest dimarts 15 de setembre vam poder escoltar al CaixaForum presentant, juntament amb la comissària del cicle de pensament i diàleg En pausa, Alexandra Laudo, la seva darrera publicació, Situació i constel·lació. Com els protocols estan conquerint la nostra vida, exposava a l’auditori exemples de pràctiques professionals tan decebedores i absurdes com la que el film esmentat ens planteja. Quan l’individu és convidat a executar el protocol que regula la seva funció professional, sense atenir-se a l’amplitud de factors que acompanyen i desborden la seva tasca, enriquint-la i qüestionant-la, com un desafiament a la seva lògica regulada i favorable al poder, aquest individu es converteix en un aplicador, més que no pas en actor. El que la superior de la investigadora del Cas 137 li està demanant, quan li recrimina el seu procediment, és que renunciï al propi discerniment i es subordini a un protocol que, només sobre el paper, vol posar en coneixement de l’opinió pública la veritat del cas, quan, en realitat, està ideat per protegir als membres dels cossos de seguretat de tota incomoditat per les desmesurades circumstàncies que acompanyen els seus actes de servei.
Seguir les instruccions d’un procediment estàndard, protocol·litzat per esdevenir eficaç, segons la finalitat utilitarista amb el que s’ha elaborat, i no segons el criteri de la responsabilitat moral atribuïble a tot servidor públic, ens deshumanitza i ens nega la condició de ciutadà per concedir-nos el rol d’usuari, rang de tota manera superior i rellevant, com a ostentador de drets mercantilitzats, en un món d’exclusió i supremacisme que expulsa migrants i persegueix dissidents. Negant-li a la nostra protagonista la llibertat de criteri i l’objectivitat de judici, en l’exercici de les seves funcions, se la relega a simple engranatge d’un sistema burocratitzat que oculta, sota la pretensió de màxima imparcialitat -per la qual, irònicament, s’acaba rebutjant la netedat de la investigació-, la inacció de la justícia i l’encobriment dels defensors de l’ordre públic, culpables del desordre i la violència que malmetran una vida innocent.
El cinisme del protocol, que evidencia la seva veritable naturalesa paralitzadora, passa per l’apel·lació als codis deontològics per qüestionar la netedat i imparcialitat de la investigació. El biaix empàtic amb la víctima és el llast definitiu per invalidar totes les diligències, sense que es tingui mai en compte la pertinença de l’aplicadora del protocol al mateix cos de policies al que investiga, fet que decanta tendenciosament, sinó a procurar l’absolució dels companys per part del mer executor dels procediments, sí, en qualsevol cas, a minimitzar les repercussions que els fets objectius puguin reportar als investigats. Normalitzar que el propi cos investigui les denúncies d’abusos policials, sense alarmar-se, és part de l’assimilació del protocol d’injustícia amb el que hem decidit atorgar-li a l’altre, al diferent, al dissident o al que dissenteix la condició d’hostilitat i perill per al sistema, on vivim instal·lats sota l’enganyosa creença de seguretat i previsibilitat quan, en realitat, ens reclou en els limitats espais de la presó o «constel·lació» -en termes de Hartmut Rosa- d’allò controlable, mesurable i definible, com si la vida pogués, tota ella, reduir-se a càlcul mesurat que redueix l’imponderable o indisponible humà a zero. Que la penúltima escena de la nostra pel·lícula presenti la tria final de la protagonista en favor de l’alienació submisa cap a la violència del sistema, no només garantitza la impunitat futura, sinó la mateixa impossibilitat de la convivència que acompanya el desterrament del punt de vista o la perspectiva aliena, tan pretesament promoguda i alhora menystinguda, pels actuals temps dels protocols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada