L’elisir d’amore de Donizetti

 

La nova temporada de la Fundació Amics de l’Òpera s’ha encetat amb la posada en escena de L’elisir d’amore, el celebrat «melodrama giocoso» de Donizetti que, mantenint el to de la comèdia d’embolics pròpia de l’òpera bufa, juga amb la tensió amorosa entre els dos protagonistes, Nemorino i Adina, que s’insereix en la tradició romàntica enaltidora de l’amor, sigui o no correspost. La veig a l’Auditori de Cornellà, amb una més que notable demostració de solvència tècnica de l’Orquestra Simfònica del Vallés, dirigida en aquesta ocasió pel Daniel Gil de Tejada, que és també el director del Cor d’Amics de l’Òpera de Sabadell, senzillament sublim en la seva coordinació amb l’orquestra, i veritable ànima de la funció, a la que aporten ofici i moments de brillant inspiració els solistes que donen vida als personatges de la comèdia.

El joc amorós entre l’innocent i badoc Nemorino, i l’enjogassada i eixelebrada Adina, que vertebra la història té continuïtat en el plànol compositiu musical, amb un acompanyament que barreja tonalitats altes i tonalitats baixes per expressar el dubte i la convicció que manifesten els dos enamorats al llarg dels dos actes que vertebren l’obra. L’estira-i-arronsa amorós dels joves requereix, per adquirir la dimensió jocosa i lleugera que desdramatitza la tensió i esvaeix la tragèdia, dels personatges de Belcore, el militar fanfarró i vanitós, que festejarà a l’Adina, qui l’utilitza per provocar la gelosia de Nemorino, però que és incapaç d’estimar ningú més que a sí mateix, raó per la qual no serà un veritable rival per al jove camperol, sinó el desencadenant de la passió entre els enamorats, i de Dulcamara, l’entabanador comerciant ambulant que, com el seu nom indica, aporta la dolçor de l’engany, en forma d’elixir miraculós, per ocultar l’amargor de la frustració i la decepció que acompanya, inevitablement, a la vida. Així, si Adina es val de Belcore per provocar la reacció del seu enamorat, a qui vol posar a prova, Nemorino recorre a Dulcamara per guanyar-se el cor de la seva estimada, convençut que allà on no arriba el seu art amorós -més aviat minso- i gràcia seductora, arribarà la química i l’artifici de la «ciència» del Doctor Dulcamara, amb el seu guaridor elixir, remei per al desamor, en convertir la indiferència inicial de l’estimada en passió sincera.

L’embolic està servit i posat a disposició de l’acompanyament musical que flueix per conduir els duos i trios cantats pels protagonistes que, ajudats pel cor, mantenen la tensió narrativa, alhora que salten de l’intimisme líric i el lament a la celebració festiva i eufòrica del triomf. L’amor venç perquè acaba derrotant l’envaniment narcisista del professional de la seducció, Belcore, la bellesa del qual no rau en el seu cor sinó en la superficialitat del seu uniforme, però també a la falsedat i l’artifici de la drecera per assolir els somnis, amb l’engany en què el farsant Dulcamara cau en veure l’efecte portentós que el seu elixir té sobre els enamorats. La seducció i la mentida interessada vençuts per l’autenticitat i simplicitat de l’amor pur, que s’inspira en la bellesa del cant i la veracitat de la música de Donizetti. Si el verisme no es troba, encara, en l’escena, almenys que aparegui en la composició. Perquè el melodrama que ens regala el compositor té més de faula moral benintencionada que de realisme imitatiu, més de celebració de l’enamorament que de reconeixement de l’amor, en el qual també hi ha dolor, renúncia i, massa sovint, tragèdia. Donizetti i el seu llibretista, Felice Romani, escullen la comèdia, el joc innocent i encisador que exalça el caràcter romàntic i alegre de l’enamoradís, abans que la grisor i amargor que segueix a les passions desbocades que canten les tragèdies. Quedem-nos, doncs, amb la gentil i festiva diversió que endolceix la vida, tot i reduir-la a un galant joc d’encontres i desacords, feliçment resolts.

El meu fill gran, amb el que veig la funció, troba la història planera i un xic beneita. No deixa de tenir raó, com ho demostra el fet que el jovent actual experimenta els efectes de la mercantilització i el consumisme afectiu, propis d’una era individualista i apressada com la que vivim. De l’autenticitat i simplicitat de la relació amorosa dels protagonistes de l’obra hem passat a la disfuncionalitat i l’emmascarament de les transaccions amoroses actuals. Que l’amor estigui a l’abast d’un clic no el democratitza sinó que el corromp, convertint en disponible i accessible qualsevol desig. La manca de responsabilitat i compromís amb l’altre, material substituïble o descartable per efecte del desig obsolescent, facilita pràctiques com el ghosting, que Byung-Chul Han defineix com «el mirall d’una societat sense respecte on l’altre ja no és més que un objecte reemplaçable», la dependència emocional, amb l’ús còmplice de les xarxes, o la idealització de la relació perfecta, per efecte de la sobreexposició pública i publicitària de parelles idíl·liques i els seus estils de vida. Immediatesa i consum no lliguen gens amb sinceritat i bondat. Aquest abisme és el que, sens dubte, detecta el jovent quan redueix la faula romàntica de L’elisir d’amore, a carrincloneria desfasada, mentre consulten amb avidesa els seus dispositius mòbils a la recerca del senyal favorable que desperti el seu interès. El beuratge miraculós és ara l’entorn digital, al què hem concedit el poder desencadenant de la trobada juganera amb l’altre, sota la convicció que aquest potenciador no té límit i es pot aplicar tantes vegades com hom vulgui, destruint la confiança en la continuïtat de la relació duradora i plena. El desencís davant la buidor d’algoritmes i xarxes, que exerceixen com a nous elixirs, reflecteix la pèrdua de sí mateix que caracteritza al subjecte postmodern. Avui la furtiva lacrima de l’estimada que manté l’esperança de Nemorino és més efímera i impostada que mai, malgrat que l’ària segueixi removent vivament la nostra emoció. A risc de reduir a pur esteticisme la passió romàntica que desperta l’òpera de Donizetti, em quedo amb el verisme de la composició mentre admeto, com deia aquell -i repeteixen les noves generacions-, que no són bons temps per la lírica.