La Ilíada o el poema de la força1, escrit que Simone Weil va publicar en la revista Cahiers du Sud, entre finals de 1940 i principis de 1941, és una lectura particular i personal de la significació del poema èpic homèric. La nostra autora considera la força com la protagonista principal de la narració, de manera que modifica l'ànima de tot aquell que acaba sota la seva influència, cosificant a qui se sotmet a ella. No cal que l'anihilació del subjecte culmini l'acció de la força sobre ell, però sí que l'abisma per sempre en la violència i el sofriment. Sota el seu efecte, ja no és possible pensar en res. Així, la insensibilitat i la duresa enfront de l'altre caracteritzen la còlera d'Aquil·les, l'heroi principal del relat. Només quan la súplica de Príam, davant el cadàver del seu fill Hèctor, posa el patiment comú de tots dos per sobre de la força, recuperen la seva condició humana. Encara que, tal dignificació, els acabarà costant la vida a tots dos. Malgrat tot, moren descosificats, rescatats de la mort en vida que havia estat la seva existència com a esclaus de la força. Aquests últims, similars a autòmats, es sotmeten a la cerimònia de l’anorreament mutu que narra Homer, desposseïts d'identitat personal, per més que el poeta, en forma de panegíric fúnebre, humanitzi la seva mort relatant-nos la procedència i gestes del finat. No es pot perdre més del que perd l'esclau, amb la seva reïficació, essent incapaç en la maquinal orgia de mort en què es troba immers, de concebre la seva pròpia misèria.
Res, ni tan sols la valentia, ens salva de la derrota que acompanya a qui es deixa atrapar sota el domini de la força. Únicament Ulisses, valent-se d'ardits i argúcies, aconsegueix burlar aquest domini, desafiant al poder cec de la destinació. Ho pagarà amb escreix en el seu retorn a Ítaca, com el mateix Homer ens narra en l'Odissea. Tots els altres estan condemnats a sofrir la violència per haver-se posat al servei de la força. Tant el fort com el feble no ho són absolutament. Tots dos ignoren que la violència, que els fa forts o febles, s'ha de tornar sempre en contra seva. L'abús de la força, que els condemna per igual, és el tema principal del pensament grec, a criteri de l'autora. La nèmesis que acompanya tota hybris és l'objecte de la transmissió homèrica, just la que Occident ha deixat de percebre com a pròpia, amb els seus nous desafiaments tecnològics i sobrehumans, en els quals es dissolen les nocions de límit, mesura i equilibri que la tradició grega va pretendre enaltir com a art de virtut i font de saviesa. Tal, si no, és el sentit de la frase de Weil: “els grecs van ser abans de res geòmetres en l'aprenentatge de la virtut”2.
El vaivé de la força converteix al vencedor en víctima, perquè la seva victòria és passatgera: Hèctor, vencedor sobre Pàtrocle, sucumbeix davant Aquil·les, qui també acabarà perint. El cicle de violència només engendra major violència, per la qual cosa engoleix tot el que toca. Davant la tragèdia, emergeix la idea d'una destinació sota la qual botxins i víctimes són igual d'innocents. No hi ha mesura; tot ús de la força es perverteix sota la temptació de l'excés, encoratjat per la desraó de la mort de familiars, amics i companys, en una dansa sense fi que s'alimenta de la saba nova dels qui entusiastament vénen a emplenar les files dels caiguts, com si d'un joc es tractés. Però, a mesura que es delmen les hosts, l'energia i vitalitat inicial decau, i del joc passem a la realitat de la por, la derrota i la mort. Tal és l'antinatural dissort que li ofereix la guerra al soldat, la mort, que devora el seu ésser, colonitza el seu pensament i recull el seu fruit per onsevulla. La seva ànima, en lloc de alliberar-se a través de les tasques fundadores, amb la família i la llar com més elevades expressions, s'esclavitza sota el jou de la destrucció, en la il·lusió falsa de poder trencar la cadena amb l'anihilació de l'enemic. El soldat, ens adverteix Weil, és l'home habitat per la doble necessitat de mort, la pròpia i la de l'oponent, convertint-se, així, en un ésser alienat de la resta.
Malgrat l'espiral de brutalitat, crueltat i bogeria que cosifica al combatent, per la passivitat amb la qual acata el cop final que dalla la seva vida, o per l'impuls cec amb el qual executa la macabra collita, també treu el cap al poema la generositat de qui respecta la vida de l'altre, s'arrisca per ajudar al caigut o se sacrifica per l'amic. Són totes elles fórmules d'amor que, sota la forma de la camaraderia, seduiran a generacions senceres, confonent-la amb la més alta expressió de l'heroïcitat virtuosa. Així mateix, les llampades d'amor paternal, fraternal o conjugal acompanyen en la foscor als herois abans o després de la batalla. Però la vivència més pura d'amistat en la guerra és la que s'experimenta en reconèixer la humanitat de l'enemic acèrrim. Quan tots dos contendents, Aquil·les i Príam, Hèctor i Pàtrocle, es miren i veuen com a iguals, no com a rivals, iguals en el seu sofriment i dissort, iguals en la seva ànsia i anhel de vida. Són tots dos els titelles que fan pròsper un negoci aliè, regentat pels déus i que lucra al poder, que canvia de mans però no d'intencions, ni d'efectes, perquè tots són amargament conscients del seu sotmetiment sota la força. La resposta al domini de la matèria que, a parer de la Weil, simbolitza la Ilíada, seran els Evangelis, amb els quals alliberar a l'esperit de la tirànica submissió a l'ambició, el poder i el desig. El Nou Testament, és l'última expressió del geni grec, el que és capaç d'invocar en un mateix ésser tota la misèria i grandesa humana i divina. Sintetitzen la lliçó d'una civilització que adverteix que “sense conèixer la influència de la força, ni ser capaç de respectar-la, no és possible estimar, ni ser justos”3.
Per a desgràcia d'Occident, el que va venir després va pervertir el missatge. Romans i hebreus van creure estar per sobre de la destinació desgraciada que assota a la humanitat, construint els primers un imperi sense fi, convertint-se els segons en el poble triat de Déu. Envanits en el seu propi orgull, van oblidar el dolor que acompanya a la tragèdia grega i van conrear la indiferència i el menyspreu cap a l'altre, vanagloriant l'efecte de la força mitjançant el seu ús en la guerra i la política. El cristianisme es transmutà en Regne mundà, sublimant la força en el dogma que consagra la fe del creient, mentre convertia l'amor en la font de les seves misèries, tal com ens narra Dostoievski en la paràbola del Gran Inquisidor, recentment recordada en aquest mateix blog4. La veneració de la força és l'expressió de vanitat immanent a la naturalesa humana, capaç de, matant a Déu, erigint-se en fals suplantador de la seva omnipotència. Tornar a la Ilíada és, en conseqüència, prendre consciència de la frustració i el desencantament que persegueix l'acompliment de la violència, amb la prostració i encorbament de l'esperit sota el pes del rancor, la solitud i la por, de la qual només escapa qui, alçant la mirada, reconeix la seva pròpia misèria en la misèria del seu semblant, fins a mimetitzar-se en ell. Així, compartint el dolor d'estar vius, la dignitat humana derrota l'empresa de la força i al seu principal accionista, la Mort. Lamentablement, en temps com els actuals, carregats de futurs i orfes de passats, girar la mirada a l'origen, com ens proposa la Ilíada, no sols comporta estranyesa sinó que convida a ser transgressor. Tant com ho va ser la mateixa autora en la seva mort, lliurant-se a un martiri solidari amb el dolor i la misèria de la persecució soferta pel poble jueu i francès, sota l'exaltació de la força que va caracteritzar al nazisme.
1Simone Weil, L'Iliade ou le poème de la force, Cahiers du Sud, Marsella, 1940-41 (text publicat sota pseudònim d’Émile Novis). Hi ha traducció al castellà: Simone Weil, Hacer la guerra, Traducción de Juan Vivanco Gefaell, Ed. Taurus, 2024, Barcelona.
2Pàg. 56 de l’edició en castellà.
3Pàg. 82 de l’edició citada.
_Forster.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada