Portar a l’escenari un text de Dostoievski amb acompanyament sonor de dos pianos que interpreten peces de Olivier Messiaen i Johann Sebastian Bach, en interludis que s’encavalquen, com si d’un diàleg entre paraula i música es tractés, té els seus riscos, però vist el resultat final de l’aposta, no només és encertat sinó sorprenentment harmoniós. Aquesta és la performance que Lluís Homar proposa al Teatre Goya, fins al diumenge 11 d’octubre, acompanyat a l’escenari tan sols pels pianistes Emili Brugalla i Vesko Stambolov. Amb una escenografia mínima, basada més en la il·luminació que en l’attrezzo, l’actor i els músics cedeixen tot el protagonisme a la paraula i a les notes musicals. Dues expressions simbòliques que entrelliguen un relat del novel·lista rus extret d’Els germans Karamazov, on narra la imaginària trobada a la Sevilla del segle XVI, en plena efervescència de la Santa Inquisició catòlica, entre Jesucrist, retornat a la Vall de Llàgrimes que és la Terra per guiar la humanitat, i el Cardenal nonagenari que comanda amb fervent dogmatisme el Sant Tribunal de l’Església per a la salvaguarda de la fe verdadera.
Però no és pas la conversa entre el Fill de Déu i el totpoderós eclesiàstic el que l’actor-narrador ens escenifica, sinó el monòleg de descàrrec que Dostoievski posa en boca d’aquest darrer davant de la presència silent de Déu, encarnat de nou en home sofrent disposat a entomar, un cop més, tots els pecats del nostre món. Parla, doncs, el vell inquisidor, donant veu al poder terrenal que va heretar la tasca de transmetre el missatge cristià entre els homes, i que es queixa de la intromissió que suposa, per a l’èxit de la seva missió, la nova davallada de Jesús. La rèplica escènica als seus retrets prové de la música. Els corals per orgue i la sonatina de la cantata BWV 106 de Bach, adaptats per a dos pianos per György Kurtág, i dos dels moviments de les Visions de l’Amen de Messiaen, omplen el teatre del lirisme contrapuntístic barroc del compositor alemany i de la transposició rítmica de dissonància melòdica del músic francès del segle XX. És aquest darrer, amb la discordança entre les veus dels dos pianos, qui millor reflexa l’atmosfera incòmode que es desprèn de la trobada.
Perquè el silenci de Déu davant del desori humà que durant segles l’Església ha instigat i que el Gran Inquisidor tracta de justificar, retraient-li a Jesús haver-los abandonat després d’oferir-los el tast de la dolça llibertat d’esperit, no és indicador de la seva absència, sinó la manifestació d’una presència que cristal·litza al final de l’escena. No hi ha la buidor de Déu que el judaisme veu simbòlicament a Auschwitz, sinó la plenitud del mutisme diví de la fe ortodoxa, que Dostoievski posa en qüestió a la seva novel·la. El recolliment silent de Jesús contrasta amb la febril convicció de la tasca de conducció de l’esgarriada naturalesa humana que el soliloqui del Cardenal ens ofereix, a tall d’humana resposta.
Perquè davant del desafiament diví, que comporta l’atorgament de llibertat d’elecció a l’home, aquest respon amb la crucifixió del Fill de Déu primer i la instauració d’una ortodòxia de la fe després, que denega i fa impossible qualsevol nou desviament del lliure arbitri. Tal és l’argument de pes que exhibeix el Cardenal davant del Redemptor. El sòlid edifici dels dogmes protegeixen l’home de sí mateix, un cop constatada l’absència de Déu. Per al Príncep de l’Església, és preferible viure sota la por a la llibertat que amb l’obligació d’esdevenir sant per fer, així, honor a la confiança divina, bo i sabent que només uns pocs assoliran la condició salvífica que engalana la seva santedat. Únicament l’amputació volguda de l’atribut de la llibertat condueix a la gran majoria del ramat humà cap al camí de la virtut que l’empara i l’allunya de les temptacions, sotmetent-lo als tres altars que enlluernen la seva voluntat i dels que es valdrà, atemporalment el poder: el miracle, el misteri i l’autoritat.
Perquè amb la seva paràbola, Dostoievski ens ve a dir que el drama humà és voler omplir el buit de Déu. L’horror vacui i no pas l’amor és la pedra sobre la que s’aixeca l’Església. Aquesta és la certesa que l’imaginari retorn de Jesús, viscut com a amenaça pel gran inquisidor, posa en qüestió. En el temps present de la buidor, quan l’Església ha cedit el tro al mercat, anorreant la llibertat i l’amor, el discurs de descàrrec del Cardenal té la mateixa sonoritat que el de Netanyahu davant l’Assemblea de les Nacions Unides. El mutisme amb el que el rebem, però, ja no és el de Déu sinó el de la nostra indiferència. L’atronador silenci que l’acompanya ja no inquieta, reduït a escenificació teatral, diversió i rialla. Hem convertit l’absència de Déu en la gran excusa per encobrir la indiferència humana. I aquest és el nostre major pecat.
Perquè, en l’encobriment, el gran inquisidor i el poder és qui sempre guanya. No obstant, si el silenci de Déu és l’excusa, la música refulgent de Bach i Messiaen, que Lluís Homar modula com a contrapart al discurs del poder, ens omple, commou i inspira, empetitint i desfigurant la pomposa i vella xerrameca humana, fins acallar-la. Encara que només sigui a l'escena del teatre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada