Gregorio Luri es preguntava, en un article publicat al diari Ara el 29 de novembre del 20251, si s’està reduint l’ànima. Als que som, com ell, professors de filosofia, el tema ens toca de ple, fins al punt que podríem considerar que és realment la qüestió que hauríem d’abordar en les nostres pràctiques diàries a l’aula. Per donar a entendre de què parlem, quan ens referim a l’ànima, el bo d’en Luri, en el seu article, tira de les anècdotes i records de personatges clàssics -Petrarca, Ciceró, Maquiavel...- i no tan clàssics -Christopher Morley, Armand Gatti, Herzen...- de la cultura. Totes elles tenen a veure amb com es llegeix el passat des de l’actualitat de cada personatge. Hi descobrim una mirada ja no respectuosa, pròpia de qui vol conservar petrificada la memòria, sinó reveladora, atribuïble a qui entén que el passat conté claus interpretatives que poden guarir el present.
Tenir ànima és tenir gruix existencial, aquella mena de sintonia amb la humanitat en totes les seves formes i dimensions, inclosos, òbviament, els nostres antecessors. L’ànima seria com aquell receptor d’ones de ràdio capaç de sintonitzar, encara, amb les emissions de freqüència més baixes, aquelles més allunyades del brogit de la quotidianitat i la rutina. Un dels mals de la nostra escola és que ha confós els temps propis de la transmissió del saber. Per educar la ciutadania, se’ns ha dit matxacònament, cal abordar els reptes del futur. Allò que encara no sabem com serà, s’ha instal·lat en l’imaginari pedagògic, obligant a docents i discents a virar en direcció a l’infinit, allà on convergeixen els desitjos d’una humanitat envanida pel seu domini tecnològic del real, i les seves pors a perdre la casa i les arrels en el trajecte. Alçar la mirada a l’infinit comporta donar per amortitzat el record del passat, aquest sí, finit.
Instal·lar-se en el possible, en l’horitzó d’esdeveniments, té la condició del somieig, que tant pot distreure’ns, com confondre’ns. Per evitar la dispersió, se’ns ofereixen ensenyaments pràctics i productius, situacions d’aprenentatge, optatives que aborden les problemàtiques presents o projectes interdisciplinaris que "preparen" l’alumne per afrontar intangibles.
En el seu article, Luri s’atura en els somnis que tingueren aquells pròcers de la cultura dels quals ens relata anècdotes. Son somnis que els enllacen amb el passat, no amb l’imaginari futur. L’anhel de trobar respostes als dilemes i dificultats que els planteja el present es consuma en la revifalla de les idees i ensenyaments que ens han llegat aquells que ens van antecedir. Plutarc, Plató o Tàcit, al seu torn, també van mirar cap al passat quan van voler llegar algun aprenentatge que consideraren valuós per a la resta. Per què aquesta insistència en mirar enrere? Per la mateixa raó que el nen petit es reconeix en els seus avis. L’experiència d’una vida viscuda i pensada mereix ser considerada per aquell que tot just fa les seves primeres passes. La connexió amb el misteri de l’esdevenir bé mereix considerar les llums tènues del camí ja transitat per altres anteriorment. L’oblit, volgut o inconscient, del passat ens deixa en la solitud de la intempèrie. Quan fem sols el camí, no només és més fàcil perdre’s, per més abillament tecnològic que acumulem; també és més difícil valorar el trajecte fet pels altres. Avançar desemparat, sense el gruix de presències que ens mostren les dificultats i trampes que amaga el trajecte és empetitir l’ànima i escurçar les possibilitats existencials.
Com que tenir ànima és tenir memòria, l’ànima ens connecta essencialment amb el passat, amb el bagatge de la cultura comuna compartida, que fa valuosa la nova experiència. Talment, en el reconeixement del que és comú hi és definible la condició de la humanització. No som humans fins que ens conduïm com a tals. La humanitat es guanya en cada acció que ens acosta al món comú, on hi ha els referents que ens han permès avançar i ser el que som. Qui manté viva aquesta tradició alimenta la llum que marca el camí per no perdre’ns. En conseqüència, la tasca de l’escola, en la seva finalitat darrera, no cal definir-la en debats entre experts i comissions de treball per a la "millora de la qualitat educativa". És tan simple com tornar a escoltar el que han de dir-nos els que ens han precedit i interpretar els seus somnis, que també haurien de ser els nostres. La conservació i transmissió de la cultura comuna, que només pot fer l’escola, és el pas necessari per re-humanitzar la societat i engrandir-nos l’ànima. És un bon indicador de la represa del rumb en aquesta direcció, la notícia del retorn de les lectures obligatòries a les matèries de llengües i literatura a Batxillerat. A la fi, aquestes lectures comunes són els nutrients de l’ànima. Celebre-m’ho. Però caldrà fer molt més per revertir la indiferència, la intolerància i la mediocritat que -ens recorda Luri amb el testimoni de Herzen-, ja va voler combatre John Stuart Mill en el seu temps, i avui, respecte ahir, de tant mirar cap al demà, campen a plaer, amb el beneplàcit de tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada