Per què resulta avui convenient rescatar del fons inaccessible de les nostres biblioteques l'obra del filòsof de l'Escola de Frankfurt Theodor Adorno? La pregunta es respon amb la mateixa voluntat amb la qual aquest autor va redactar, fa gairebé un segle, el text L'actualitat de la filosofia1, un dels escrits que van antecedir a una de les seves aportacions al pensament crític, la Dialèctica de la Il·lustració, publicada juntament amb Horkheimer en 1947. L'actualitat de la filosofia, més enllà de l'estimulant repàs que ofereix dels principals corrents filosòfics del primer terç del segle XX, presenta una punxant reflexió sobre la necessitat de la filosofia, en un moment de seriosa amenaça per a la seva pervivència, per la pressió exercida des de les files del positivisme cientificista, i per l'auge dels irracionalismes propis de l'època, que desembocarien en la major orgia acte-destructiva que hagi experimentat el gènere humà des de la seva existència, per obra i gràcia de les ideologies totalitàries. Avui, quan noves amenaces planen sobre els nostres convencionalismes, el ferratge dialèctic d'Adorno torna a ser un instrument eficaç per a diagnosticar i futuritzar la continuïtat cultural d'Occident, amb vistes a combatre el tecnocapitalisme, capaç de lobotimitzar qualsevol crítica i domesticar la filosofia com un saber utilitari més.
Perquè la pregunta “per a què fer filosofia avui” la hi planteja Adorno, abans fins i tot de l'experiència d'Auschwitz. Després, la pregunta es tornarà tan dolorosa com acusatòria. No obstant això, en els anys 30, la resposta encara conté un bri d'esperança: ja que la filosofia no s'ha realitzat, és necessari mantenir el que promet. Però, a diferència del que proposen els seus contemporanis, no entén que el que promet la filosofia sigui el retorn al fonamental (Heidegger), ni la ciència dels fets (Husserl), ni res que propiciï l'accés a l'absolut, on Adorno sap que es troba el germen de la violència. Per això, denomina el seu projecte filosòfic “lògica de l'enfonsament”. I, certament, hi ha una tensió manifesta en els seus escrits, tensió que se substancia vivament davant la Il·lustració. Perquè és el projecte il·lustrat el que està en crisi, en la mesura en què ja no és possible atrapar la totalitat del real des de la raó. Per a fer el que la filosofia promet és necessari acabar primer amb tot intent de cientifització d'aquesta. Adorno albira la filosofia des del final, no des de l'origen, per la qual cosa la despulla de tota pretensió de donar amb el sentit últim de l'existència humana, i assumeix el seu paper de mera interpretació de la vida. No hi ha, doncs, distància respecte a l'art o al mite. Si la dialèctica és l'instrument desconstructiu del pensar, per Adorno, l'aforisme serà la seva unitat bàsica d'expressió filosòfica. Perquè el concepte i les categories no serveixen per a reduir el que existeix, l'objecte, a la comprensió, ja què no hi ha identitat o reducció possible entre vida i pensament. L'estatisme del concepte tanca la dinàmica de l'existent que cal alliberar, ja que és primer i anterior a la reducció lògica operada des de la consciència del subjecte. Anar als objectes, sense aparell conceptual reductivista, permet fixar-se en els detalls que s'escapen al genèric. Renúncia, doncs, a la vana pretensió d'atrapar la totalitat, encara que no deposa l'afany original de fer-se amb l'objecte.
Ara bé, la reïficació de l'objecte, més que la seva conceptualització, és el que Adorno denomina mal radical. Certament, sense la reducció a concepte, la reïficació que duen a terme la indústria i el capitalisme mercantilista no seria possible. La filosofia, en conseqüència, com la ciència, no és innocent. D'aquí que assumeixi que cap filosofia escapa al mercat. El moviment que allunyi el pensar filosòfic de l'objectivació com a producte, ho situa, necessàriament, en el límit de l'existència. Li porta a encarar-se amb la mort i el sofriment, amb allò material i físic més que amb les idees. D'aquí la negativitat del pensar, el seu descens a l'abisme de l'inconcret, a l’apeiron previ a tot significat. Aquest allunyament de tot el conceptual li permet veure i denunciar la complicitat de les formes culturals amb la barbàrie. No obstant això, no hi ha sortida, perquè romandre en la indeterminació de l'objecte eternament, no és possible. Renunciar a l'ordenació del real mitjançant la cultura és també fomentar la barbàrie. L'única conclusió possible és la renúncia a la felicitat intel·lectual del saber filosòfic. Acceptar que l'espant de la mort és producte de la conversió de la vida en un espectre. Adorno, finalment, accepta el nihilisme com a honradesa del pensar, perquè funciona com la negació del que s'estableix. L'únic àmbit positiu que la filosofia pot aspirar a aixecar i defensar és el de la moral materialista, admetent com a fi de la mateixa acabar amb el sofriment. L'imperatiu categòric que presenta aquesta moral és “que Auschwitz no es repeteixi”. No hi ha fonamentació possible per a aquest imperatiu, perquè Adorno despulla a la raó pràctica de postulats, assumint-los com una racionalització, quan la vida, com l'objecte, escapa a tota subjecció conceptual. No és possible una moral totalment racional, perquè deixa fora la vivència, la rebel·lió contra l'horror patit, per la qual cosa obre la porta, de nou, a la violència. La distància insalvable entre la llei i la vida humana impossibilita l'exercici i el mandat ordenat de la raó sobre el real. Adorno recorre el camí del pensar arribant fins al modernisme radical del qual neix tota la postmodernitat actual. Seguir la seva senda és comprendre que el progrés de la cultura sempre acaba en el desencantament, per la qual cosa el pensament crític, tan propi de l'Escola de Frankfurt, ha d'admetre que també té els seus límits.
A L'actualitat de la filosofia, redactat el 1931, Adorno admet sense remissió que tot projecte filosòfic ha d'assumir que ja no serà possible aferrar la totalitat del real amb el pensament. Plantejant la inversió de la tesi hegeliana, Adorno sosté que “res real és racional”. Sent el real un enderroc de la Raó, l'adequació del pensar a l'Ésser com a totalitat amb sentit es desintegra. La crisi de l'idealisme absolut comporta l'aparició de corrents filosòfics més modestos, des del neokantisme formal i buit de l'Escola de Marburg, a la filosofia de la vida de George Simmel, pròxima a l'irracionalisme vitalista en plantejar una concepció naturalista del vivent. Tampoc altres models filosòfics de major nissaga escapen a la desfeta, com el positivisme i la fenomenologia, que persegueix un ordre del ser vinculant amb la raó supra subjectiva, caient en la paradoxa d'aspirar a l'objectivitat des de les categories del pensament subjectiu. Encara que Husserl purifica l'idealisme de l'excés especulatiu, no el fa explotar. Heidegger, per la seva banda, transita de la pregunta per l'ésser objectiu a l'exigència de resposta en l'existència subjectiva, partint del concepte de subjectivitat de Kierkegaard, que defineix l'existència com a angoixa. D'aquesta manera, Heidegger es desplaça de la fenomenologia al vitalisme, en abordar la qüestió de l’historicisme. Així, ontologitza el temps, convertint-lo en constitutiu de l'essència humana. Buscant l'etern de l'ésser humà, acaba reduint-lo a temporalitat i finitud. Provoca, d'aquesta manera, la decadència del projecte fenomenològic.
Després d'aquest breu repàs al panorama filosòfic del primer terç del segle XX, cal plantejar-se si és adequat continuar fent filosofia, és a dir, continuar buscant resposta a les grans qüestions. Adorno entén que avui tota filosofia s'enfronta al problema de la seva autoliquidació. En efecte, la filosofia de la ciència que acabarà donant lloc a l'epistemologia popperiana i al falsacionisme decreta la pauperització de la filosofia que, enfront de l'auge de les ciències particulars, queda relegada a contenidor de problemes irreductibles a l'empirisme lògic-objectiu de la raó científica. L'espai filosòfic restant es redueix a pensar el subjecte històric i canviant. En segon lloc, el problema de la consciència aliena només és accessible per recurs a l'analogia. En aquest estat d'inconcreció, ressalta vivament la diferència entre filosofia i ciència: mentre que la segona investiga, la primera es limita a interpretar, i ho fa sense tenir una clau certa per a fer-ho. Només disposa d'entrellaçaments. Per definició, la filosofia ofereix una interpretació incompleta de la realitat. Això fa que la seva proposta sempre hagi estat la d'interpretar una realitat, mancada d'intencions, mitjançant figures conceptuals per a perfilar, així, les qüestions que la ciència acabarà investigant. La seva funció ha consistit a esbrossar el terreny que acabarà transitant la ciència. No obstant això, quan la interpretació filosòfica s'allunya de tota pregunta pel sentit, el simbolisme desapareix. Resta en peus un materialisme filosòfic que afavoreix la reducció dels fenòmens a la forma de mercaderia, per a esquivar el problema de la cosa en si. El sentit últim, problema irresoluble, resulta intranscendent quan tot es redueix a mercaderia i valor de canvi. D'aquesta manera, tot problema d'arrel filosòfica es transfereix, com a mera qüestió abordable materialment, a les ciències socials. S'evita, així, caure en el recurs heideggerià d’ontologitzar la història.
Diagnosticada la malaltia, Adorno veu en la dialèctica l'única eina possible per a la interpretació filosòfica. Assumint el materialisme filosòfic com la pista de joc en la qual situar el pensar, Adorno segueix a Marx admetent que més que interpretar el món cal transformar-lo. És la praxi i no l'especulació buida l'únic camí que li resta a la filosofia per seguir, havent admès la dissolució de la filosofia com saber que aspira al coneixement de la totalitat. Enfront de Heidegger, Adorno interpreta que la solució a la crisi d'identitat de la filosofia passa per afrontar els problemes dialècticament, partint de l'aportació de les ciències socials, en concret de la sociologia, assumint que la realitat no serà, amb això, del tot representada. Més que dotar-se de les ostentoses claus interpretatives de l'idealisme, la reducció sociològica de la filosofia li permet bregar amb conceptes menors. Assumint el relativisme que aquest reduccionisme comporta, concep la interpretació filosòfica com un ars inveniendi, el motor de la qual és la fantasia, més que com a demostració lògica racional i irrefutable dels fets, tan pròpia de l'idealisme filosòfic. En el seu intent per escapar del parany vitalista que explora les contradiccions de l'idealisme, Adorno defensa que el pensament filosòfic no té perquè construir-se sobre la necessitat de donar resposta primera al sentit de l'existència. Aposta per una filosofia encara possible enfront de la naturalesa irreductible de la realitat. Una filosofia que fa de l'assaig sociològic i de la reflexió estètica la seva manifestació pròpia. Adorno decideix apostar per una filosofia de petit format, enfront de la violència del real i la seva resistència a la raó com a totalitat. Aquesta filosofia del petit no trigarà a ser escombrada, com a edifici de cartó pedra que és, davant l'embranzida imparable i salvatge de la irracionalitat del real, capaç de transfigurar a l'ésser humà fins a la inimaginable monstruositat de l'extermini planificat.
A la llum del pensament primerenc d’Adorno, la postmodernitat filosòfica posterior s’albira com un escoli, més declamatori i estètic que original, una addenda al projecte de pensament crític que va sotmetre la crítica Il·lustrada a l’escrutini del real, fent l’operació inversa que havia donat peu a l’idealisme de la Raó absoluta. Adorno és conscient de l’abisme que enfila la filosofia rere la dialèctica negativa que ell enceta. Veu a venir el realisme tecnocapitalista brutal de la Raó instrumental que avui campa de grat pel món sota l’emparament ideològic d’una il·lustració fosca, capaç de replicar Auschwitz sense complexos. Anticipant-se a la tempesta, tracta de surfejar l’onada realista tecnocientífica posant en valor la restitució de la dignitat del patidor com a forma de resistència, o reinterpretant l’art com a objectivació carregada de veritat que la filosofia pot llegir i legitimar com a forma de protesta. Estratagemes honestes però febles, que no descarreguen la filosofia de l’estigma de la seva culpa. Mentre la mala consciència segueixi ennuvolant-nos el sentit el "món administrat", que Adorno identifica amb la violència del real, s’expandirà sota el comandament de l’elit neoreaccionària, tecnofílica i corporativista del capitalisme neoliberal. I contra aquest programa antihumanista no hi ha dialèctica negativa que ens salvi.
1Theodor W. Adorno, «Die Aktualität der Philosophie», Philosophische Frühschriften, págs 325-344, Suhrkamp Verlag, Francfort, 1973. Hi ha traducció al castellà: Theodor W. Adorno, Actualidad de la filosofía, Introducción de Antonio Aguilera, traducción de José Luis Arantegui Tamayo, Editorial Paidós, 1991, Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada