Qui ens havia de dir fa uns anys que la prova que el pedagogisme nostrat reclamava com el testimoni de càrrec contra el model d’escola tradicional i desfasat, per al·lèrgic als ginys tecnològics i a les metodologies competencials que ens havien de dur al futur, es tornaria un mal de queixal per als novòlatres del Departament d’Educació. Parlo, com tothom aquests dies, del fiasco, a casa nostra, de les proves PISA realitzades al 2025, l’avaluació de les quals, amb les corresponents taules comparatives per mesurar avenços o retrocessos entre països i regions s’està posant a punt abans de la seva publicació definitiva el proper 8 de setembre. No tenim els resultats però ja podem dir que la prova és un nou fracàs del sistema educatiu català, des del moment en què el Departament va deixar anar dijous passat, com qui anuncia la interrupció temporal d’un servei públic, que les dades del mostreig a les escoles catalanes no seran vàlides per un error tècnic. Escoltant-los, hom podria pensar que l’error, que té a veure amb les condicions d’aplicació de la prova, és un descuit perdonable per involuntari. Estem parlant d’una alteració dels percentatges d’alumnes dels centres triats per passar la prova que queden, per raons diverses exempts de fer-la. L’OCDE, l’organisme que organitza i estableix els criteris de les proves, marca un límit no superable d’un 5% d’alumnes exclosos en la realització de les mateixes. A Catalunya el percentatge va ser del 23’2%.
La sospita d’intent de tupinada per presentar a l’opinió pública uns resultats menys galdosos respecte la darrera edició, on Catalunya quedava a la cua no només en relació a les comunitats de l’Estat, sinó també respecte a la resta d’Europa, converteix l’error en un problema, ja no de mala gestió, sinó de manipulació volguda i interessada de la prova, amb la consegüent ocultació de la realitat educativa del país, per finalitats més ideològiques que pedagògiques. La sospita es converteix en tuf de podrit quan se’ns diu que l’OCDE va detectar i comunicar als responsables del sistema educatiu català l’error al mes de març, però aquests, en lloc de traslladar-ho a l’opinió pública d’immediat, com fa tot aquell que erra sense mala intenció, s’esperen a la darrera setmana hàbil, a efectes laborals, de juliol, com el nen que oculta la malifeta fins que ja no pot amagar-la més, amb l’esperança que el defalliment de l’enteniment, producte de la calor estiuenca i les preses per agafar vacances del personal, facin passar desapercebut el nyap. O això, o té raó l’amic Robert Veciana (vegeu PISA: quan els avaluadors són tan enzes com els avaluats) quan afirma que els responsables del desgavell no donen per més i són víctimes del mateix sistema que han creat.
Si l’ordre de no passar la prova a gairebé una quarta part de l’alumnat va ser emesa, com tot sembla indicar, pels responsables tècnics del Departament d’Educació, vol dir que aquests mateixos càrrecs eren prou conscients que els resultats del 2026, amb proves passades segons els criteris oficials d’exempcions, serien tan mediocres o inclús més catastròfics que els de la darrera prova, la del 2022. Com que no tindrem ja forma de saber-ho, ens hem de quedar amb el fet inqüestionable que als responsables educatius del país els hi fa por que la cronificació de la desfeta -que la tendència dels resultats de la prova indica- tregui a la llum la seva incapacitat per afrontar el desmantellament del sistema públic educatiu, en el qual han treballat, amb afany, des de la implantació de la reforma, a finals del segle passat. Afrontar aquest fracàs significa posar en qüestió tot un model d’aprenentatges, metodologies i avaluacions que, per aixafament, han acabat imposant, sense evidències d’èxit que avalessin la mesura, a la majoria d’escoles i instituts públics del país.
Tota mala praxi, quan es constata i assumeix la seva existència i es depuren les responsabilitats corresponents, es converteix en una oportunitat de millora. Aquesta darrera no vindrà pas de les retòriques utilitaristes impulsades per les multinacionals tecnològiques que, amb els seus respectius lobbies, han condicionat els sabers i les disciplines del currículum escolar, impulsant reformes construïdes no pas al voltant dels valors culturals i humanístics de la tradició, sinó sobre castells de fum que tracten sobre oportunitats de futur, competitivitat i aptituds per al mercat laboral. L’Esther Vera, directora del diari Ara, mitjà que s’ha significat durant anys en la defensa i promoció d’aquestes retòriques innovadores, en el seu darrer article dominical1, especialment dur contra el Departament pel nyap comés, es pregunta, ara, què ha de saber un alumne quan acabi l’ensenyament obligatori. Celebro que ara respongui a la pregunta afirmant: «L’escola existeix perquè els alumnes aprenguin. Perquè aprenguin a llegir amb profunditat, a escriure amb precisió, a calcular, a raonar, a conèixer la història, a comprendre el mètode científic i a distingir un argument d’una ocurrència. Les competències no poden substituir els coneixements perquè no hi ha competència possible sobre el buit». Totalment d’acord. Hi afegiria, que l’alumne ha de saber d’on ve i cap a on va. És a dir, allò que és urgent millorar és la base cognoscitiva i cultural que conforma la tradició il·lustrada de la que és hereva la nostra civilització i que és l’únic terreny fèrtil sobre el qual es pot fer créixer la societat en el futur, sense el risc permanent d’abocar-la a les crisis del capitalisme tardà -entre elles la pròpia crisi educativa de la que parla l’Esther Vera. Si es retorna a la implantació del programa educatiu basat en aquests sabers no caldrà ocultar, ni maquillar, ni cuinar els resultats de les properes proves PISA. Fonamentalment perquè, en cas contrari, caure més baix ja no serà possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada