L'Odissea de Christopher Nolan

 

Veig al cinema la tan esperada versió de l’Odissea de Christopher Nolan i surto, després de casi tres hores de metratge, amb la decepció al rostre. Per dues raons, una relacionada amb la narració fílmica, que no s’ajusta al text homèric; no per les omissions, comprensibles donada la magnitud del poema, sinó pels afegitons, com ara el relat de la captura i saqueig de Troia, del qual no se’n parla explícitament al poema homèric, tot i les constants referències, sent Odisseu el principal responsable de la mateixa. Aquests fets van ser narrats en un altre poema, l’Iliou persis, que formava part del cicle èpic troià, atribuït per Proclo a Arktino de Milet, i que avui s’ha perdut. Revestir amb afegits allò que resplendeix per si sol, és com instal·lar ascensors o rampes mecàniques a les Piràmides de Gizeh, pràctic i modern -a més d’inclusiu-, però que desvirtua per complet el monument i, en el nostre cas, el relat, tot i passar desapercebut per a la immensa majoria del públic, acostumat a tenir una idea genèrica, tant del poema en qüestió, com de tot el cicle troià.

La segona raó té a veure amb la intencionalitat dels afegits, així com la construcció de la mentalitat que de l’heroi homèric ens fa el cineasta; en tots dos casos, es reconeixen trets més contemporanis, o propis de la història recent -estatunidenca-, que del relat èpic que basteix la civilització grega. Així, la conversa entre Odisseu -encara disfressat de captaire- i la seva dona, Penèlope -que vol rebre notícies del seu espòs-, la nit anterior a la massacre dels pretendents, on l’heroi, consumit per la culpabilitat, es sincera en relació a la captura i destrucció d’Ílion, penedit per haver fet de la guerra el vehicle de consolidació de la cultura aquea -que ara està en crisi i veu perillar-, a costa de passar pel foc i l’espasa a tot un poble, sona més a l’expiació que l’intel·lectualisme d’esquerres fa dels traumes i fantasmes de la societat nord-americana -sigui la guerra del Vietnam o les més recents d’Iraq i Afganistan-, que a les reticències morals que, de cap manera, angoixarien als pobles guerrers de l’Edat del Bronze. Fer, doncs, de l’Odissea el vehicle de predicació d’una benintencionada i nova refundació civilitzatòria, basada en la pau i l’entesa entre els pobles, no és només fer hermenèutica-ficció, si el fonament adoptat és el text homèric, sinó directament prendre el pèl a l’espectador, fent-lo combregar amb rodes de molins. La interpretació que Nolan fa, completament incongruent amb la seqüència posterior, on filma la venjativa i sagnant matança dels feridors pretendents a mans de l’heroi retornat, acte que, en el poema original, requereix la immediata reparació reclamada pels familiars i amics dels assassinats, es salda amb l’exili voluntari del rei restaurat, que cedeix el tro al seu fill Telèmac, a qui el cineasta exculpa, arbitràriament, de la bàrbara sagnia executada pel seu pare. El nou contracte social, que ha de garantir la pau, la justícia i la prosperitat futures, té més similituds amb el liberalisme modern que amb la bel·licosa -i heroica- història del món antic.

És obvi que ni Nolan ni cap altre intel·lectual orgànic han demanat, de moment, la cancel·lació dels textos atribuïts a Homer, per oferir una visió del gènere humà i dels primers fets d’una civilització considerada com el bressol d’Occident massa sanguinosa a ulls de la inflamada sensibleria contemporània, massa brutal i inhumana com per que pugui ser lectura obligada del jovent, a no ser que hi hagi una adaptació mediant que depuri el text i l’ofereixi amb el degut desinfectant contra l’excés de tànatos violent que conté. Però això no treu que, per suavitzar el seu report en forma de macro-producció hollywoodiana i fer a l’heroi homèric més suportable a ulls de l’espectador contemporani, no li calgui presentar-lo com un ésser preocupat per la culpa, per la conservació dels seus subordinats i per la reparació justa de les seves abrandades pulsions violentes, trets tots exigibles a la mentalitat contemporània, que tendeix a psicologitzar i diagnosticar, per algun trastorn, a tothom. Fer-nos més simpàtic i proper a Odisseu és reinterpretar ja no el text, sinó el mateix sentit de la cultura presocràtica que el va encunyar. Que aquesta cultura -que com diu Nietzsche a La genealogia de la moral, encarna l’esperit d’allò noble, fort i elevat, arrelat en la instintivitat i vitalitat, trets tots ells que caracteritzen a l’astut i agosarat protagonista de l’Odissea- ja no sigui del nostre gust denota un nou cicle de servitud i esclavatge, de sotmetiment a la mala consciència que empetiteix la psique i doblega la virtut fins a fer-la amansida a la màquina digital a la que ens hem entregat amb armes i bagatges. La infantilització de la reinterpretació del cineasta anglès de l’heroi homèric, a qui només li falta anar a teràpia, en la seva edulcorada versió del llegendari retorn a la llar, com a símbol de la fidelitat, l’honor i el deure que van fer sòlides i duradores a les societats gregues, en la mesura en què van compartir principis d’una moralitat transmissible i reproduïble, que oferia claredat i continuïtat als membres de la comunitat religiosa i cultural, desvirtua el to i el significat darrer del poema homèric, significat que comprenien bé els membres d’aquella koiné, però que a nosaltres se’ns escapa rere el papanatisme narcisista de voler fer que qualsevol història ens retorni, embellida, la nostra pròpia imatge.