Michael Jones, Leningrad. State of Siege (El setge de Leningrad)

 

 El relat de gairebé tres anys de setge de la ciutat de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial que ens ofereix aquest assaig¹ és un esforçat exercici de recerca a partir dels testimoniatges, entrevistats per l'autor, i els diaris de memòries, escrits durant el sagnant bloqueig, dels habitants i defensors de la ciutat assetjada. Atrapada pel veloç avanç alemany dels primers mesos d'invasió, al qual els comandaments soviètics únicament van ser capaços d'oposar incompetència i caos, la ciutat va ser exposada a la captura nazi mitjançant la mort per inanició, en ser incapaços, aquests darrers, de prendre-la sense un gran sacrifici de vides i pèrdues materials pròpies, per la qual cosa van optar per escanyar-la lentament, tallant les seves línies de proveïment i esperant que l'hivern fes la resta. No van comptar amb la capacitat de resistència d'una població civil doblement maltractada, per l'agressor i pel mateix règim comunista que la governava. El que va succeir, sobretot durant el primer hivern d'aquell horripilant setge, és un dels pitjors descensos als inferns que col·lectivament hagi protagonitzat l'espècie humana. Malgrat la brutalitat i bestialitat que es va apoderar d’una part dels assetjats, fruit de la bogeria a la qual la fam, el fred i les privacions de tota mena els va abocar, no van escassejar escenes d'humanitat i heroic sacrifici pel proïsme, fins i tot tractant-se de desconeguts.

L'estudi del setge és, en conseqüència, un camp de proves de la psique humana, oferint-nos vius exemples del pitjor i el millor que és capaç d'escometre la nostra espècie, quan és portada al límit de la seva resistència. Tal és, almenys, el propòsit que alberga l'autor en la seva anàlisi, possiblement l'única manera de prendre distància respecte als fets narrats, sense caure en l'abisme de la desesperació, donada la cruel naturalesa de la realitat reviscuda amb el seu treball. Una altra cosa és tractar d'entendre el que va succeir de manera racional. Aquest exercici l'autor ni s’ho planteja; des del punt de vista de l'historiador resultaria no sols inútil, sinó altament pretensiós. No obstant això, reduir els fets a un relat comprensible és el que anima al narrador a superar la distància que separa la fredor del mer informe de la vivacitat de l'experiència per la qual, invariablement, ens sentim atrets. Admetent que no sempre serà possible salvar l'abisme, no podem deixar de tractar d'entendre el que no és comprensible, a risc d’acabar caient en el terreny del sagrat o l'abissal.

El relat de l'historiador s’inicia en el Museu del Setge, en la pròpia ciutat de Sant Petersburg, on s'exhibeixen objectes, peces, estris pertanyents als soferts habitants i als seus defensors. Un espai de memòria que, si bé és necessari, no resulta suficient per a entendre l'esdeveniment. També -es lamenta l'autor- els soldats alemanys participants en el criminal encerclament tenen el seu propi espai de memòria, un cementiri, que atreu a familiars dels combatents i a nostàlgics del règim nazi. L'exercici de la memòria no distingeix entre víctima i victimari. Iguala el sofriment, per la qual cosa, en certa manera, tots dos se situen en el mateix pla i l'innocent es converteix en culpable de la seva pròpia mort. La memòria, malgrat ser necessària, per a no oblidar el succés i evitar la seva repetició, és selectiva. Podem, doncs, quedar-nos amb la part del relat que més ens convé. La fragmentació del record, en temps de criteris esbiaixats, com els presents, difumina l'esdeveniment per manipular, a conveniència, els fets, fent perdre de vista el més rellevant, mentre es magnifica el detall. El més rellevant, en aquest cas, és que a Leningrad bona part del milió i mig d'habitants que va quedar atrapat durant anys va haver de sobreviure amb racions, no sempre subministrades, de 125 grams de pa diaris. La inevitabilitat de la desnutrició i la consegüent mort per inanició es va combatre per mitjans sobrehumans, donant lloc a demostracions de gran enginy, amb les quals enganyar més que suplir les caresties, que també van anar acompanyades per actes d'infàmia i animalitat extremes. En aquest pervers combat entre el que ens fa humans i el que ens bestialitza, finalment, el primer va acabar triomfant sobre el segon, malgrat els centenars de milers de morts que l'ambició i la crueltat nazis, unides a l'estupidesa i el menyspreu pels seus conciutadans de les autoritats soviètiques, van provocar. Saber, doncs, que va tenir lloc un setge en condicions infrahumanes, i no atendre els testimoniatges del succés en el grau d'importància requerit rebaixa la criminalitat soferta fins a la condició ordinària de tants altres successos quotidians. Estem, així, contribuint a la seva trivialització, primer pas a la banalització del mal que denunciava Arendt. Però, més rellevant encara, en incidir sobre l'extraordinària capacitat de preservar la dignitat dels qui no van sucumbir a la desesperació, estem fent memòria de la salvació del gènere humà quan, acceptant la pròpia fi, prioritzem la supervivència de l'altre. Tals actes, per ser tan inusuals, milloren la nostra naturalesa, promovent com a solució a la barbàrie, la humanització moral del sofrent, un principi ja present en la tradició cristiana de la qual és deutora bona part de la nostra cultura. No posar en primer pla aquesta consideració és el que fa incomprensible tot acostament relativista a la roïndat de crims de lesa humanitat.

Tot el que va succeir en el setge de Leningrad és de magnitud sobrehumana. Ho va ser la colossal reiteració d'errors i decisions tràgiques que van prendre els comandaments i autoritats soviètiques, que van contribuir a augmentar el sofriment de la població, tant en relació a la defensa com en allò referit als intents d'evacuació de nens i ferits, duta a terme a destemps i sense garanties de seguretat, quan encara el setge no s'havia completat. Ho va ser la concentració de les reserves alimentàries de la ciutat en un mateix magatzem que va ser destruït per l'aviació i artilleria alemanyes en les primeres setmanes de setge. També ho van ser els inútils i sagnants contraatacs dels defensors contra les línies defensives alemanyes, consolidades al voltant de la ciutat, per a trencar el calder, executats sense solta ni volta, preparació ni previsió, sacrifici inútil a major glòria de comandaments incompetents com Voroshilov, que van demostrar el mal ocasionat per les purgues estalinistes a l'elit de l'exèrcit soviètic, en eliminar d'un plomall líders competents com Tukachevsky, en els anys previs a la Gran Guerra Pàtria. Igualment desmesurada va ser la maldat dels assetjadors, disposats a eliminar les desesperades masses de famèlics habitants, fins i tot si aquests decidien rendir-se i lliurar la ciutat als assaltants. No s’havia previst cap pla d'evacuació i alimentació de la població civil, en cas de presa de la ciutat, per la qual cosa resultava preferible per als atacants que morissin per inanició, fred o malaltia. Aquesta tètrica voluntat assassina, instigada per Hitler, era coneguda i compartida pels comandaments de l'exèrcit i els seus subordinats, perfectament informats del que succeïa a l'interior de la ciutat, en tot moment, a l'espera que el col·lapse definitiu tingués lloc.

El racionament i la reducció progressiva del subministrament de pa que sofria la població fins a límits insuportables, sobretot en el primer hivern del setge, no afectava, no obstant això als quadres del partit, famílies i personal subordinat, els qui gaudien d'un règim alimentari exempt de qualsevol restricció, subministrat per via aèria, la qual cosa era ocultat a la població per a evitar tumults. D'igual manera, també se'ls ocultava la realitat de la desesperació per la supervivència, que va portar a molts dels famolencs ciutadans a abandonar-se al canibalisme, perseguit per les autoritats, però davant el qual res podien fer, donada la ingent mortaldat diària que sofria la ciutat en els pitjors moments del setge. La situació va arribar a l'extrem d’instigar l'instint assassí de veïns i habitants, que ja no s'acontentaven amb tallar parts del cos dels cadàvers abandonats al carrer per a alimentar-se, sinó que van passar a seleccionar a les desgraciades víctimes de la seva fam. Tampoc es comunicava a la població la dimensió de la catàstrofe patida, agreujades per la falta de previsió i la tardança en la reacció dels incompetents dirigents soviètics al comandament de la ciutat. Ni tan sols Zhukov, designat per Stalin per a suplir a Voroshilov en la defensa d'aquesta, serà capaç de pal·liar el desastre, ordenant ofensives impossibles que no faran més que incrementar les pèrdues, com l'intent de ruptura sobre el riu Nevsky, que va portar a la creació d'un inútil cap de pont en l'altra riba, en la conservació de la qual es van sacrificar unitats militars senceres, sistemàticament matxacades per l'artilleria alemanya que va convertir el lloc en un autèntic escorxador.

Sense mitjans ni enginy per a alleujar el setge, els ciutadans de Leningrad, condemnats a una supervivència extrema, van iniciar un ràpid descens a les profunditats de l'horror, la por, la desesperació i el salvatgisme. Mares que van matar als seus propis fills petits per a alimentar-se, fills que es van alegrar de la mort dels seus propis pares per a, d'aquesta manera, quedar-se amb les seves racions de pa, no van ser fets excepcionals. Però també es van donar innombrables casos de dignitat i decència humana, entre els quals abunden les escenes consistents a honrar als morts, traslladant-los pels seus propis mitjans als cementiris en infrahumanes condicions, sota el mortal fred hivernal que s’estenia sobre la ciutat, amb les forces físiques al límit i la permanent temptació d'abandonar als seus sers estimats en la intempèrie, al costat de tants altres cadàvers anònims. D'igual manera, els esforços per socórrer a aquells que, abatuts per l'escassetat de forces, queien en la neu per a ser al poc temps consumits per les gèlides temperatures, en una mort ràpida i dolça, fins i tot a costa de consumir en l'intent de salvació les últimes energies del socorrista, no responien al coneixement i familiaritat amb la víctima, sinó que resultaven tan anònimes com heroiques, singulars mostres de resilient humanitat dels desgraciats condemnats. Compartir les miserables racions amb els més petits o amb els malalts, tot i sabent que eren els més exposats a ser consumits per la mort, era una manera de desafiar la lògica funesta de la llei de la selva que pretenien imposar-los els adoradors de l’eugenesisme racial, sotmetent amb el setge a la ciutat i als seus habitants a les condicions experimentals del darwinisme social més extrem. També en aquest camp de combat, més ideològic que militar, el nazisme va resultar finalment derrotat, encara que a risc de posar l'humanisme i la moralitat davant del major desafiament possible.

El mateix deure assumit en relació a la sagrada humanitat de l'altre, que calia preservar a risc de sucumbir en l'intent, explica els no pocs relats i retrats del martiri que els sofrents van llegar a la posteritat. És el cas de la jove Elena Martilla, artista en cerns que a instàncies del seu professor, ja tocat per l'halo de la mort, descobreix la missió restaurativa per a la dignificació dels condemnats, retratant les cruels i infernals escenes viscudes als carrers de la ciutat, amb la qual salvar-se a si mateixa. Els retrats i gravats que el seu treball ens va llegar, d'una intensitat expressionista, són el sagrat testimoniatge del compromís de l'artista amb la veritat. El contrast de la humil captació del succés que persegueix abocar-nos a l'essència del dolor, a través de la imatge, resulta aclaparador quan es contraposa sense embuts a la infame operació d'ocultació i xerrameca oferta pel relat oficial de la propaganda soviètica. Enfront de la perfídia res hi ha més reconstituent que l'estranyesa pura del dolor immens, perquè és l'únic vestigi real de la barbàrie a denunciar. La resta és soroll i fum que oculta un crim al qual s'està disposat a retornar.

Van ser els actes d'intangible valor i sacrifici els que van esperonar instints que anaven més enllà de la natural ànsia de vida. No responien a la desesperació salvatge capaç de reduir la condició humana a la seva primitiva animalitat, sinó a una crida a la dignitat del condemnat que veu cada acte que emprèn com l'últim, disposant-se amb ell a dotar de sentit la seva sencera existència, fins a convertir-ho en memorable record per al que roman viu. En el sacrifici està la gratificació. Només això fa comprensible el suprem esforç de centenars de moribunds que, davant la falta d'aigua per a activar el molí que subministra el gra per a fer el pa, decideixen organitzar una cadena humana que porti l'aigua des del gelat canal fins a l'edifici, reactivant així la precària indústria d'aprovisionament. L'autogestió com a resposta a la incompetència de les autoritats. Les mateixes mostres d'humanitat que, malgrat la bogeria regnant, fan perviure actes performatius, com rentar-se i vestir-se amb roba neta, als qui no sabien si arribarien a veure el final del dia. L'ordre en les cues per a obtenir les minses racions, malgrat que el subministrament no estava garantit per a tothom, es va mantenir fins i tot en els pitjors moments, sense necessitat que les forces de seguretat intervinguessin; la solidaritat i l'altruisme, més que l'incivisme i la revolta davant el despropòsit en la gestió dels escassos recursos, van presidir les concentracions humanes, en una mostra més de dignitat moral i de resistència civilitzada.

Això no evita que, malgrat tot, els subjectes que ja tenien comportaments egoistes i miserables envers els seus congèneres abans del setge, no continuessin exacerbant la seva perfídia, donant curs a una naturalesa depredadora, amb criminals conseqüències entre els més febles. L'horror en totes les esborronadores formes va continuar aguaitant la vida ciutadana, més encara quan el deteriorament de les relacions socials i veïnals es va agreujar conforme la mort s’acarnissava amb els més insignes i respectats membres de la comunitat. Perquè el cúmul de desgràcies i mortals amenaces superava qualsevol previsió i experiència imaginable. Els constants bombardejos dels assetjadors, que destruïen edificis residencials, condemnant als seus habitants a la glacial intempèrie hivernal, se sumava a totes les miserables conseqüències ja descrites. A la fam, al fred i a les malalties es van afegir les bombes i el foc que destruïen infraestructures, habitatges i equipaments, tallant els subministraments d'aigua i electricitat i paralitzant l'escassa activitat productiva. En tals condicions, l'increment de les racions de pa, acordat per les autoritats, no tenia efecte perquè no hi havia manera de garantir el funcionament de forns i panificadores. Tampoc eren grates les condicions de vida en hospitals i residències per a malalts, convertits en morgues en les quals la indiferència del personal mèdic envers el patiment substituïa a la proclamada universalitat de l'assistència. Va ser el mes de febrer del 42 quan més a prop va estar la ciutat del col·lapse general. En aquest moment les autoritats, completament incapaces d'actuar per a pal·liar el sofriment dels habitants, van cedir el control de barris sencers a les bandes organitzades de caníbals. Només la intervenció de l'exèrcit va evitar que la desesperació i l'embrutiment arrasessin l'ànima ciutadana, equiparant el grau de roïndat moral al nivell catastròfic de destrucció material ja existent.

L'arribada de la primavera, que va apaivagar les temperatures i va animar als ciutadans a alimentar-se amb els fruits que es podien extreure de la terra va suposar, en tots els sentits, l'anhelat impuls resurrectiu que acabaria salvant la ciutat. Haurien de passar, no obstant això, dos llargs anys més per a l'alliberament definitiu.

Una vegada més, en l'instint de vida manifestat pels habitants va influir més l'enfortiment moral que l'increment energètic de les racions diàries. L'operació de neteja de la ciutat, quan el desglaç primaveral va permetre buidar els carrers de totes les escombraries acumulades durant un hivern de pura subsistència, que estava provocant infeccions i malalties, com el tifus i la disenteria, en la qual es va implicar tota la ciutadania, va oferir un propòsit comú als soferts condemnats. Hi havia una raó major per a continuar lluitant per la supervivència: servir a uns altres, amb el sacrifici propi, perquè la ciutat vencés. La implicació general unia a les persones i identificava al col·lectiu amb una entitat superior, que ja no era un subjecte polític o ideològic, com pretenien les autoritats, sinó una pertinença cívica, la de l'habitant de Leningrad, la ciutat martiritzada per mesos de criminal setge, que assumia tot el dolor viscut com a senyal d'identitat i oportunitat d'alliberament. Sabent que allí havien tingut lloc tots els dantescos horrors imaginables, calia no ocultar sota el vel de la vergonya allò viscut, sinó assumir la tragèdia i convertir-la en triomf. Continuar vivint era el desafiament a la quotidiana lògica de la mort que carregava la ciutat sobre si mateixa. La dignitat del vivent s'expressava en el retorn als quotidians actes d'humanitat que posaven en marxa la ciutat, impulsant-la a la normalitat prèvia al setge. Calia que els tramvies tornessin a funcionar, malgrat els bombardejos i la destrucció imperant; que es reobrissin les botigues, encara que mancades de la major part de les seves mercaderies habituals; que es reactivessin els actes culturals, com a representacions teatrals i musicals. Les biblioteques tornaven a prestar llibres i s'organitzaven exposicions.

En aquesta revivificació del pols humà de la ciutat un fet destacat, la interpretació de la 7a simfonia de Xostakóvitx, acabada pel compositor aquell mateix hivern, i dedicada a la seva ciutat natal, es va convertir en un desafiament majúscul. Va implicar el director d'orquestra Karl Eliasberg qui va haver de fer seva la ingent tasca de recompondre una formació musical capaç d'assumir el repte d'interpretar una composició simfònica. Per a aconseguir-ho va tirar de tot aquell que tingués experiència musical, incloent soldats que estaven en el front lluitant diàriament, perquè la mort s'havia encebat en els membres de les formacions orquestrals existents en temps de pau. Cada assaig era un miracle, donades les escasses forces dels integrants de l'orquestra, el fred regnant i l'exposició al bombardeig enemic, coneixedors del desafiament que representava aquella demostració de fortalesa moral: si l'exèrcit assetjador no era capaç d'impedir la interpretació i retransmissió d'un concert com aquell, el missatge al món de la victòria soviètica era incontestable. L'esforç sobrehumà per fer sonar aquell crit vital, la gojosa demostració de continuar existint que acompanyava a la música de Xostakóvitx, tenia simbòlicament més força per a la resistència de la ciutat que totes les ofensives militars anteriors llançades per a aconseguir el seu alliberament. I la nit del 9 d'agost de 1942, a la sala simfònica plena de públic famèlic però àvid d’empassar-se el sostent espiritual necessari per a la seva resurrecció, la música va transformar l'escena de mort i horror quotidiana en fervor i entusiasme per la vida. Per una vegada els eixordadors retrunys dels canons van sucumbir davant les harmonies musicals projectades per altaveus i ràdios. L’extàtic final de la interpretació, amb l'eixordadora ovació del públic que la va acompanyar, va ser la culminació del triomf de la ciutat sobre la negra amenaça d'extinció que havia pesat sobre ells des de l'inici mateix de la guerra. La voluntat de viure era més forta que la maquinal i progressiva aplicació de l'asfíxia destructiva sostinguda en el temps.

Sense desmerèixer els sobrehumans esforços bèl·lics de l'exèrcit soviètic per alleujar la brutal pressió alemanya sobre la ciutat, el que va mantenir en peus la població va ser la irredempta voluntat de persistir en l'existència que van demostrar els seus aparentment fràgils habitants. Capaços de mantenir la identitat de la ciutat i els seus símbols a resguard de la destrucció programada i, en aparença, inevitable, van mostrar al món que la mort física de centenars de milers de persones no era suficient per a acabar amb segles d'humà arrelament històric, cultural i moral. La unitat col·lectiva de la ciutat, que emparentava als seus habitants amb totes les generacions precedents, tenia més vitalitat que les criminals accions de la modernitat tecnològica uniformada de l'agressor i que la incompetència bàrbara i sectària de les autoritats soviètiques, més preocupades de perseguir al dissident intern que d'alleujar les pèssimes condicions de subsistència dels seus conciutadans. No obstant això, el temor a la veritat i la necessitat de l'autocràcia soviètica de controlar el relat dels fets esdevinguts a la ciutat, van ocultar al món el testimoniatge terrorífic dels qui van viure aquells dies, una vegada va finalitzar el conflicte. Es va prioritzar la imatge heroica del poble soviètic, perfectament alineat davant de l'invasor genocida, sota la sàvia direcció del partit i els seus dirigents, sense accentuar veus singulars que oferissin punts de vista discordants.

Les escletxes en el relat no apareixerien fins a la caiguda del règim soviètic, quan moltes de les víctimes i testimoniatges d'aquella barbàrie ja estaven morts o senils. L'exercici de restitució de la veritat, a més, es va interrompre, novament, quan el nacionalisme rus de l'actual règim de Putin va assumir gran part dels ideals de grandesa imperial que van acompanyar a l'era soviètica, com a legítimes finalitats polítiques. La batalla pel relat de l'heroïcitat del règim va tornar a cobrir amb un mantell de foscor i oblit els testimoniatges dels soferts habitants de Leningrad. Més encara si es té en compte que el tirà del Kremlin és originari d'aquesta ciutat, la va dirigir com a alcalde abans que es fes amb la presidència de la Federació Russa, i que el seu propi pare va lluitar, va ser ferit i miraculosament rescatat en aquell setge.

Paradoxalment, la ferida soferta durant el mateix va cicatritzar només en part. La restitució de la dignitat de les víctimes per part dels agressors, que van reconèixer la seva culpabilitat i van assumir la seva càrrega, reconstruint com a presoners de guerra la destrucció ocasionada a la ciutat pel setge, va ajudar a transformar la còlera i ràbia dels supervivents en acceptació i perdó. El patiment d'aquells presoners, desnodrits i extenuats, els recordava la seva pròpia i recent experiència. El dolor amb el qual penaven, físic per les privacions a que es veien sotmesos, i psíquic per la responsabilitat del colossal crim, els humanitzava davant les seves víctimes, que lluny de reclamar venjança sentien compassió. D'igual manera, quan els testimoniatges com Elena Martilla van poder viatjar a Alemanya, en els anys noranta i exposar els seus retrats i dibuixos del martiri sofert, amb els quals construir un relat fidel a la veritat d’allò viscut, van rebre la sincera constricció de la societat alemanya, causant d'aquell excés, i la petició particular del seu perdó de part dels que, encara vius, van participar en el criminal bloqueig. Es va, d’aquesta manera, re-dignificar a les víctimes, acceptant la culpa, el mal causat i la bestialitat d'aquella conducta inhumana que va provocar més d'un milió de víctimes civils a la ciutat màrtir. No obstant això, no va succeir el mateix amb el responsable intern de tants patiments ciutadans. El negacionisme actual i l'ocultació de la veritat per part de les autoritats, que segueixen sense fer un exercici sincer de memòria i assumir la responsabilitat d'una conducta inepta i partidista, amb mesures que van agreujar la precària existència dels seus conciutadans durant el setge, deshumanitza el dolor i reviu l'odi que va afavorir la perpetració d’aquell pla d'extermini programat. El feixisme que el va ocasionar és el mateix que avui l'oculta i desdibuixa.

Combatre aquest feixisme només és possible revivint el que els veterans van denominar l’“experiència espiritual del bloqueig”, la increïble mostra de decència i sacrifici altruista que algunes de les víctimes van exercir per a garantir que uns altres se salvessin i transmetessin al món el missatge d'infinita humanitat que va vèncer en aquella ciutat a la visceralitat salvatge de la guerra, al nihilisme maquinal que persegueix reduir a la bestialitat egoista el valor moral de la persona. En la seva memòria trobem el camí, lluminós malgrat les tenebres actuals, que ens porta de tornada al cor de l'ànima humana, la que, commovent-se davant el dolor aliè fins al punt d'alienar el sofrir propi, transcendeix la seva individualitat i esdevé, en identificar-se amb l'altre, persona. Quan tot el que ens envolta ens empeny a l'animalitat, desafiar a la naturalesa per a esdevenir persones ja no és un simple acte de resistència, sinó el més elevat triomf humà sobre la inexorabilitat de la destinació i la inevitabilitat de la mort. Lliçons que, avui, amb el retorn de l’imperialisme, el despreci generalitzat cap a l’altre i la des-educació rampant, malauradament ens cal recordar més que mai, si no volem tornar a fer presents els horrors que les van consignar.

1 Michael Jones, Leningrad. State of Siege, John Murray Publishers, 2008. Hi ha traducció al castellà: El sitio de Leningrado 1941-1944, traducción Joan Trujillo, Editorial Crítica, 2008, Barcelona.