La companyia teatral Atalaya de Madrid, dirigida per Ricardo Iniesta, porta ja un any representant arreu de l’Estat l’anomenada pel mateix autor, Ramon María del Valle-Inclán “tragicomèdia d’aldea” Divinas palabras. La veiem a l’Àtrium de Viladecans, en la gira que està fent per Catalunya. No és, en qualsevol cas, el millor escenari on veure aquesta o qualsevol obra teatral, per la distorsió sonora que resulta d’una caixa escènica molt oberta y profunda per a un teatre de grans dimensions, ideal acústicament per concerts però no tant per a espectacles de format més reduït. Tot i la bona dicció actoral, en ocasions, es fa difícil seguir un text que recrea la parla rural de la Galícia original de l’autor. I l’esforç arriba al punt de despropòsit quan l’escena és acompanyada per la música, feta expressament per aquesta producció, volent reflectir l’esperit popular i folklòric de l’Espanya de principis del segle XX. La fusió del text amb els acords musicals, en un espai tan obert, converteix en una tortura l’esforç perceptiu de l’espectador, empobrint la tasca actoral pensada per treure brillantor al diàleg, més que arcanaitzar-lo. Per trobar una nota positiva, que probablement agradaria a l’autor, podem dir que afegeix una càrrega més de component grotesc al ja de per sí abundosament burlesc text.
La posada en escena s’inspira en l’esperit expressionista que imbuïa la creació cultural de principis de segle, i que de ben segur encaixava amb la vena esperpèntica que l’autor, incipientment, conrea ja en aquesta obra. Amb l’ajut d’uns cons mòbils de diferents tamanys i proporcions, amb els que els actors interactuen, manipulant com a objectes que acompanyen l’acció, però que funcionen, a la vegada, com a simbòlic attrezzo de l’espai interior i exterior figuratiu, la companyia resol el problema de decorat que planteja l’obra de Valle-Inclán, amb canvis escènics constants i específiques acotacions descriptives dels indrets on té lloc l’acció. Cert és que, amb aquesta reducció a un simbolisme gairebé conceptual, l’espectador perd coordenades espacials i temporals que l’ajudin a ancorar l’escena i resseguir el text, però també es guanya l’ambientació surrealista que difumina els plànols entre somiació i lucidesa que persegueix l’autor. Tampoc sembla que la figura geomètrica del con, escollida per fer aquesta mediació entre paraula i escenari físic, sigui atzarosa. Amb la punxeguda aresta apuntant cap al cel i l’àmplia base acotant el terra, uneix els dos plans que la tragicomèdia vol contraposar: les humanes pulsions de vida i mort que mouen als personatges i les divines redempcions de fe i perdó que els asserenen.
Perquè com una tensió o lluita entre bé i mal s’ha de llegir l’obra, sense que traiem l’entrellat de si l’autor en fa befa o exaltació de la divina intervenció que restitueix l’ordre transgredit per la luxúria i la cobdícia humanes. Si de cas, és el batec popular de la Galícia interior, ignorant i crèdula, però també plena de sàvia tradició, el que l’autor vol auscultar, sense la voluntat pal·liativa del metge sanador, sinó més aviat la intencionalitat de l’artista meravellat davant la humana condició. Emulant les escenes dels autos de fe, la tragicomèdia funciona com un recordatori de la fervorosa reafirmació catòlica que, com un far, il·lumina vida i trajecte de la gent senzilla. Representada, però, en la tenebra dels temps de la còlera política i la insolència de la tècnica, redueix a l’esperpent el candor i la ingenuïtat del poble, confiat en què la sola fe aturarà les tempestes passionals que el vitalisme i el nacionalisme no trigaran en alimentar. Vista avui, des d’un segle de distància, l’obra segueix recordant-nos que salvar el trànsit que separa el grotesc del sublim és simple per a qui té l’habilitat artística d’unir la tragèdia amb la comèdia. El problema, però, és que la realitat en la que vivim s’ha tornat insuportablement valleinclanesca. I res fa pensar que tinguem a mà les “divines paraules” per redimir-nos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada