El govern de Pedro Sánchez va anunciar la setmana passada la seva intenció de prohibir l’accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. Amb això vol evitar l’exposició dels menors a plataformes addictives, des-informatives, alienadores i instigadores de comportaments maliciosos, com assetjaments, estafes o sextorsions. Hi ha prou informes i estudis sobre els efectes que per a la salut psíquica dels infants i adolescents tenen aquestes xarxes com per considerar-les extremadament perilloses, i desaconsellar-ne el seu ús per a aquestes edats. La mesura sembla, doncs, assenyada i necessària, si el que es vol és protegir els menors i garantir els seus drets i llibertats.
Amb tot, de seguida hi ha hagut reaccions contràries a la mesura, desqualificacions gruixudes per als seus impulsors i respostes airades en defensa de la llibertat d’expressió i demès drets individuals profanats i trepitjats per la imposició legislativa. De totes les argumentacions esgrimides, paga la pena examinar-ne dues, la ideològica i la corporativista, que han anat estenent-se com a resposta crítica amb la iniciativa. La ideològica parteix de l’activisme llibertari, present tant en l’extremisme de dretes com en el d’esquerres. Aquest llibertarisme concep qualsevol mesura que vingui a regular conductes individuals, que únicament afecten al mateix interessat, com a imposicions intolerables que atempten contra els drets fonamentals de l’individu. Quan se’ls recorda que es tracta de menors i no pas de subjectes plenament autònoms i coneixedors dels perills dels entorns digitals, responen fent gal·la d’arguments demagògics, com ara que amb 16 anys se’ls reconeix el dret a avortar, sense el consentiment patern, però se’ls hi restringeix el dret a comunicar-se i socialitzar-se a través de les xarxes socials. Com si el comportament inexpert, les creences falses i els errors provocats per la seva exposició a aquestes xarxes no fossin més destructius i perillosos que els riscos del despertar sexual que acompanyen a l’adolescència. És profundament demagògic ignorar els efectes nocius de les xarxes, blanquejant les noves tecnologies com a instruments d’agència neutral, mentre es demonitzen les mesures legislatives pensades per facilitar tries i evitar estigmes socials, derivats de conductes que, tot i que són majoritàriament errònies, han acompanyat des de sempre la nostra espècie, i que han tingut, sovint, el rebuig moral i religiós.
Pel que fa a la argumentació corporativista, expressada gairebé a continuació de l’anunci del govern espanyol per tecnoligarques com Elon Musk, propietari de X o Pavel Durok, creador de Telegram, encobreix la prohibició d’accés a les seves xarxes als menors amb l’atiament de la por al control de dades personals dels usuaris, que es veuran obligats a oferir-les i verificar-les a les autoritats, per accedir a les xarxes, com si aquestes dades no estiguessin ja en les seves mans i no fossin utilitzades, sense el nostre consentiment, per monitoritzar perfils ideològics i polítics amb els quals tractar de influenciar-nos i manipular-nos. Igualment, l’argumentació aixeca l’espantall de la censura a la que indirectament estaran exposats els usuaris pel zel de les pròpies corporacions digitals que, davant possibles continguts controvertits susceptibles de sancions governamentals, tendiran a suprimir-los, com si el principi de prudència que hauria de prevaldre en el control d’aquestes xarxes fos el successor natural dels procediments persecutoris de la Santa Inquisició. Esgrimir raons migrades cap a l’esfera de la por al control estatal o a la imposició de la censura coercitiva per la llibertat, els hi serveix per amagar l’enorme negoci que s’oculta rere l’accés dels menors a aquestes xarxes, en forma d’ingressos per publicitat1. No és, per tant, l’amenaça cap a l’exercici de les llibertats individuals allò que els amoïna, sinó la minva d’ingressos que albiren amb la mesura. Per no parlar de la manca absoluta d’interès i preocupació pels efectes provats que sobre la salut dels infants té l’exposició continuada als seus continguts, convertint-los en captius digitals que prioritzaran sempre els inputs rebuts a les pantalles a les experiències reals, atrofiant la seva atenció i desactivant la capacitat crítica, fins fer-los completament manipulables. Aquesta és la seva ambigua i interessada concepció de la llibertat, defensada com a principi absolut, fins i tot quan el seu exercici esdevé perillós, com en el cas dels menors, quan aquesta afavoreix els seus negocis, i silenciada quan s’apropien de les nostres dades i les utilitzen sense consentiment.
John Locke, al Segon tractat sobre el govern civil2, va dedicar tot un capítol a dirimir la qüestió de l’exercici de l’autoritat responsable en el marc ideològic del liberalisme polític que, encara avui, regeix les nostres societats. Locke estableix com a necessària la subjecció del nen als pares mentre duri la seva minoria d’edat. La fonamentació d’aquesta subjecció, que en la qüestió que ens ocupa bé podria estendre’s a la norma plantejada pel govern respecte l’accés a les xarxes, nia en la manca d’ús de raó del menor, condició que l’impedeix ser lliure, per no estar encara subjecte a la llei racional. És en aquest extrem on rau la qüestió de fons que incapacita a llibertaris de qualsevol pelatge i a corporativistes a entendre el mal ús que en fan del terme llibertat. No pot haver-hi actuació lliure sense ús assenyat de la pròpia racionalitat. La llibertat, en conseqüència, no és atribuïble a tot ésser humà des del moment en què neix, ja que no naixem deslliurats de qualsevol lligam; ni tan sols el fet de néixer és lliure. Dit d’una altra manera, sempre estem sotmesos a la llei, encara que aquesta sigui la Llei Natural. Si la subjecció és la nostra condició vital, la llibertat, per poder ser exercida, cal que sigui guanyada i no atorgada sense cap criteri ni control. A aquest escenari d’emancipació progressiu que l’infant rep mitjançant l’educació se l’anomena maduració, creixement o superació de la minoria d’edat. I, tradicionalment, s’associava a l’ús assenyat de la pròpia raó.
Avui, són els mateixos tecnoligarques que convulsionen contra les restriccions responsables d’ús de les seves xarxes, els que qüestionen els límits i subjeccions naturals de l’ésser humà. Les seves iniciatives en el camp de l’ampliació de les capacitats perceptives, intel·ligents o duratives, fins al punt d’aspirar a assolir la immortalitat de l’ésser humà, van en la mateixa línia llibertària que el seu model de negoci depredador i obscè. Si no hi ha límits, ni subjeccions no només la raó perd el terreny estable on madura, sinó que la voluntat, ja per si mateixa il·limitada, esdevé cega. Parafrasejant Kant, podem dir que una raó sense la voluntat és buida i una voluntat sense la raó és cega. Sabem que de la ceguesa de la voluntat han nascut, històricament, els nostres pitjors monstres. Tolerar les objeccions de llibertaris i corporativistes, i no denunciar-les i rebutjar-les com a opinions espúries, ens situa en el camí de reviure-ho i confirmar-ho. Al preu d’exposar, però, aquesta vegada, en nom de la llibertat, als més febles i vulnerables. Ens ho podem permetre?
1https://news.harvard.edu/gazette/story/2024/01/social-media-platforms-make-11b-in-ad-revenue-from-u-s-teens/?utm_source=SilverpopMailing&utm_medium=email&utm_campaign=Daily%2020240105%20368265%20(1)
2J. Locke, The Second Treatise of Civil Government An Essay Concerning the True Original, Extent and End of Civil Government, 1690. Veure el capítol 6, "Del poder paternal", pàgs 76-96 de la traducció al castellà: J. Locke, Segundo Tratado sobre el Gobierno Civil, traducció i edició de Carlos Mellizo, Alianza Editorial, Madrid, 1990.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada