La brama del cérvol

 

El darrer muntatge de la companyia teatral La Calòrica, La brama del cérvol, estrenat la temporada passada al Teatre Lliure i que ara es pot veure al teatre Poliorama fins a l’ 1 de març , amb text de Joan Yago, i una enèrgica i solvent interpretació dels sis actors de la companyia, que en aquesta ocasió es multipliquen a l’escena per representar el drama del subjecte postmodern, retratat amb feridora comicitat, és digna de la millor tradició clàssica i recorda, amb les evidents excepcions formals i temporals, les comèdies d’Aristòfanes.

La malaltissa obsessió de l’individu tardocapitalista amb viure l’experiència definitiva, única i autèntica, explotada amb sanya per la indústria de l’entreteniment i les xarxes, absurdament exalçada per les corrents psicoterapèutiques del jo, en el marc hedonístic que lloa l'excés com a camí vers la realització, per corregir, posteriorment, la desmesura resultant amb receptes d’espiritualisme barat i autoafirmació buida, és salvatgement ridiculitzada en l’obra a través de la relació d’una parella en crisi matrimonial, que tracta de refer la relació amb una escapada a la Vall Fosca per viure l’experiència singular del crit d’aparellament sexual dels cérvols en les profunditats del bosc pirinenc, al mateix temps que conviuen amb els participants a un simposi sobre la potencialitat del teatre polític per canviar la societat, en el ressort hoteler que els acull.

Com passa sovint amb els muntatges de la companyia, els motius que desencallen l’acció són un simple marc referencial per bussejar en la consciència col·lectiva del nostre temps, diagnosticant dèries i neurastènies, a través de tendències i conductes que traspuen els valors propis de l’individualisme, el narcisisme i la farsa autocomplaent d’Occident, que alimenta subjectes traumatitzats per la responsabilitat en l’alteració de l’ordre natural i social que provoquen, al mateix temps que s’exciten per la crida a traspassar límits en la confusa recerca de l’assoliment del desig vitalista autentificador. Tot a la vegada i al mateix temps en una seqüència que imita l’scroll infinit de les xarxes del consumisme egocèntric, amb salts teatrals d’escenes i esquetxos que porten l’espectador cap a un crescendo constant de la posada en escena, que arriba al paroxisme amb la massiva festa rave secreta, celebrada en la profunditat del bosc, com a cerimonial catàrtic i alliberador, que culmina amb les dissociacions de consciència per l’efecte psicotròpic del consum de drogues, follament assolit amb el desdoblament dels diversos personatges que encarnen els actors, en una esquizofrènica escena que trenca espai i temps, ara unificant les veus en una comunió espiritual, ara diversificant-les per vivificar tots els jos que formen cada persona.

Tot plegat, una saludable reformulació de la comèdia àtica clàssica, que va tenir a Aristòfanes com el seu principal perpetrador, en el darrer quart del segle Vè a. C. i els primers anys del segle IV. La sàtira, que La Calòrica empra sense subtileses a l’hora de retratar els envaniments i les estupideses protagonitzades pels subjectes de la contemporaneïtat, s’uneix a la crítica política, especialment àcida quan del que es tracta és d’avaluar el paper de les institucions en la promoció econòmica de territoris, on els criteris de sostenibilitat i respecte pel medi salten pels aires davant l’avidesa dels guanys promesos pels “homes de pasta”, mentre s’unten les veus intel·lectuals de la cultura, com ara dramaturgs, crítics, actors i directors de teatre, fins a convertir-los en titelles a sou del poder, pretensiosament pagats de si mateixos per poder pontificar en simposis sobre el poder transformador de la realitat del teatre polític que fa molt que van deixar de practicar, mentre assagen posats contraculturals que, paradoxalment, els porten a reproduir tics elitistes. També l’aristofànic recurs a la fantasia i a l’artificiositat escènica estan ven presents en l’obra, amb els ja referits trencaments espacials i temporals de la festa nocturna al bosc, o la metafòrica caiguda en el buit de la protagonista, allargada amb la seva artificial suspensió en les altures, mentre la resta de personatges es busquen i es perden en la catàrtica vivència psicodèlica que els deixa en el desemparament final.

I podríem seguir assenyalant altres elements aristofànics, com l’autoreferencialitat teatral, l’escenificació explícita de la sexualitat o la reinvenció de la paràbasi, on el cor teatral grec, es redueix a la veu narradora del personatge de la dramaturga participant, juntament amb la resta de professionals del teatre, en l’esmentat simposi promogut pel municipi. Però la reivindicació d’Aristòfanes que executa La Calòrica és més conceptual que formal. Al cap i a la fi, tant per ells com per l’autor grec, la comèdia esdevé un arma d’intervenció política, que desplaça a la tragèdia en l’intent de retornar la societat cap als valors de la tradició que, en els temps del segle Vè a. C. es veien amenaçats per les noves formes d’ensenyament filosòfic i organització democràtica, i que, a dia d’avui, trobem encarnades en les accelerades innovacions tecnològiques. Unes i altres generen les mateixes pors, neguits i confusions que desplacen individus i valors socials vers l’absurd i la buidor. I com si de la mateixa simptomatologia es tractés en un i altre cas la comèdia desplaça al drama de l’escena, fent-nos més empassable el gripau que ens presenta, i que percebem ben a prop en forma d’amenaça difusa, mentre la filosofia, totalment absent, ja ha estat socràticament assassinada.