Com els alumnes displicents, deixo pel darrer dia la visita a l’exposició les Veus del Pacífic, que s’ha exhibit fins al diumenge 15 de febrer passat al CaixaForum de Barcelona. Amb un conjunt de peces artístiques, però sobretot també d’objectes quotidians acuradament treballats, provinents de les col·leccions d’art del British Museum del continent d’Oceania, el conjunt té les formes d’un mostrari etnogràfic, que permet al visitant viatjar per les tradicions i costums seculars d’aquells pobles, que han perviscut fins fa només un segle, i que avui encara exerceixen una forta influència sobre les seves poblacions i creadors actuals, una part de l’obra dels quals també s'exhibeix al costat de les peces tradicionals reunides per a l’ocasió.
Hi trobem peces de valor simbòlic i religiós, com les escultures en talles de fusta, i altres materials, que connecten el present amb el passat mitjançant la veneració de divinitats i personatges ancestrals, que segueixen protegint la comunitat, però també estris d’ús quotidià, des d’ornaments fins a escuts, armes, garrots o eines, com ara hams i teixits, fets amb fibres naturals, recipients per a rituals i cerimònies i inclús els útils amb els quals dibuixaven en els seus cossos els coneguts tatuatges que han fascinat mariners i viatgers occidentals, tant en el passat com en el present.
L’art que practicaven i conserven aquests pobles és de caire efímer i utilitari. No està fet, pels materials biodegradables amb els que treballen, per durar. És més, la voluntat dels seus responsables és que, un cop el cicle de vida de l’objecte s’ha complert, pugui ser retornat a la natura, la veritable mare creadora i perduradora de la comunitat i dels seus horitzons vitals. Estem, per tant, davant d’un primitivisme creatiu que connecta amb la terra i els cicles vitals, tan allunyat del present tecnològic i industrial d’Occident que sorprèn i fascina, en la mesura en què ens recorda allò que també va lligar els nostres avantpassats amb el seu origen i que, en el nostre cas, ja hem oblidat del tot. Cert és que en la voluntat artística d’arrel grec-llatina hi és present un esperit de perdurabilitat, ja sigui per les creences religioses que anhelen l’eternitat existencial dels seus integrants, ja sigui per què la natura ens ha proveït de materials més sòlids i duradors, com metalls i pedres, que no deixen de ser, malgrat tot, retallables i modelables amb els estris apropiats, que no s’hi troben en aquelles illes oceàniques, que proveeixen d’altres béns els seus habitants, fins esdevenir veritables paradisos naturals apreciats sobradament també per nosaltres. Sigui com sigui, el xoc cultural és perceptible en la mostra i no resulta únicament anecdòtic.
És, inclús, un dels motors de la identitat cultural dels seus habitants, més compromesos amb la conservació, la reutilització dels materials i l’ecologisme que qualsevol activista occidental. S’aprecia en les creacions artesanals actuals que també s'exhibeixen en l’exposició, fets amb materials reciclats i que va més enllà de la pràctica subvencionada, pròpia del discurs ecologista dels partits mediambientalistes i d’esquerres de casa nostra. El diàleg obert amb els materials contaminants, com els plàstics, que també fan servir en les seves creacions, aquests artistes oceànics, és molt més ric i estimulant que la discussió tècnica sobre els desafiaments que per la ciència i la nostra indústria genera la recuperació i tractament d’aquests materials a casa nostra. Tal és la distància sideral que Occident té amb les seves arrels i orígens, que ja no és capaç de percebre, ni d’entendre, fins al punt d’arribar a l’extrem desorientador de dopar tota activitat humana amb l’assistencialisme mecànic, digital o artificial. Són els peatges del progrés, que tan alegrement celebrem, i que contrasta fortament amb la consciència naturalista de pobles que no han hagut d’idear mitjans per sotmetre un medi més amable i protector que el de les nostres latituds septentrionals, mantenint una connexió directa i un respecte venerable per la prodigalitat de la terra habitada, que avui és la més amenaçada en desaparèixer, engolida pel mateix oceà que la va fer possible, per l’acció contaminant i devastadora del consumisme depredador occidental.
La mostra ofereix una mirada a un passat primitiu ja inexistent però més imbricat amb la realitat present d’aquelles comunitats que en cap altre indret, potser perquè l’amenaça d’estar a punt de desaparèixer per sempre és tant real com inevitable, reduint-se una simple qüestió de temps, i no a una boutade que amaga estratègies de mercat emparades en la revalorització de l’indigenisme que promulguen les corrents de pensament postcolonial. Les pràctiques de la comunitat ancestral d’aquests pobles oceànics segueixen formant part de les expressions culturals que avui els defineixen, en les danses, les vestimentes, els guarniments i en la immaterial connexió amb la natura que conserven i professen, i que no es pot impostar rere els rèdits dels interessos polítics i identitaris, que alimenten diverses formes de populisme en altres latituds. Les seves veus no han de sonar-nos com els exòtics cants d’acollida d’un paradís de somni, el refugi dels guerrers occidentals de les finances i les grans fortunes, encara verges, sinó com el crit d’alerta que emet la veu de la natura cap a tots els que hem decidit emprendre el viatge emancipador vers el futur, el desconegut horitzó que ultrapassa el bressolador oceà que, durant tantes generacions vam saber solcar i conservar, i que ara és un monstre engolidor que s’empassa vida i creació, mentre nosaltres ens acontentem amb aixecar-li un nou -i primitiu- tòtem, amb forma de marxandatge i record del nostre pas per l’exposició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada