Les Memorias de Adriano del Lluís Homar, que es pot veure al Teatre Romea des del passat 25 de març fins al proper 10 de maig, són una fidel selecció del text original de la Marguerite Yourcenar. En poc més d’una hora i mitja d’espectacle l’actor declama les ficcionades memòries de l’emperador romà d’origen hispà, acompanyat en escena per actors-figurants que voletegen representant les cuites dels assessors i assistents del poder, en la magnificència del seu exercici, en la primera part de l’obra, que s’allarga fins a l’ascens del jove soldat i magistrat a la màxima representativitat de l’Imperi, amb la mort del seu antecessor Trajà. En la segona part, ja imbuït de tota la pompa de la divinitat imperial, els seus acompanyants escènics assumeixen els papers silents dels éssers estimats que marcaran, segons la llegenda i el relat de la Yourcenar, el seu regnat. Sempre narrat per l’oficiant d’emperador, el relat i el ball escènic descriuen la trobada casual amb Antínous, encara sent un nen, la rivalitat del jove amb Lluci, l’amant oficial de l’emperador, i la mort sacrificial en la plenitud de la seva joventut, com a forma immortal de triomf de l’amat sobre l’amant, tal com exigeix Fedre en el seu discurs sobre l’Eros al Convit platònic i que exemplifica el mite d’Alcestis.
La posada en escena, que emula l’acte performatiu de la declaració institucional del polític, amb tot el desplegament de mitjans audiovisuals, pantalles i semiòtica del poder, té l’energia de la modernor, i la fredor del telenotícies. És impostat, com ho són els moviments escènics perseguint captar el millor perfil del relator protagonista. La presència de les pantalles que projecten, com miralls, l’escena li acaba donant l’efecte d’exercici narcisista, molt actual, però enganyosament allunyat de la contenció estoica dels emperadors soldats romans. També això és atribuïble al mateix text de la Yourcenar, que sembla estar descrivint un personatge contemporani, abans que un governant de l’imperi romà. L’exercici d’escriure memòries, tot i la ficció literària, és consubstancial a l’aparició del subjecte modern i tindria, salvant les distàncies, a Montaigne i a Descartes com a grans inspiradors, però no deixa de ser res més que una llicència, si se l’atribueix a un monarca divinitzat. L’elogi encès fins l’adulació els hi corresponia fer-lo als seus cantors, seguint l’exemple de l’aede homèric, no al monarca tot parlant de sí mateix.
També resulta moderna la humanització de l’heroi, derrotat per l’efeb estimat, a qui es lliga per sempre en el seu plany, fent que se’l recordi més per la seva història d’amor truncat que per les seves fites imperials. Sens dubte, la excel·lent conservació de la Vila Adriana, el monumental palau aixecat per l’emperador com a residència, a pocs kilòmetres de Roma, on la dolorosa absència del jove encisador és ben present en diversos espais, racons, estàtues i relats, en té gran part de culpa. Però és l’exaltat i sentit lament que teixeix l’autora i que posa en boca d’Adrià el que aixeca fins a la sublimació llegendària la pèrdua d’Antínous.
Qui fou, realment, Adrià no és allò que preocupi desvetllar a la Yourcenar, i encara menys a la present producció teatral. Aquesta darrera ens diu, més aviat, qui som nosaltres, subjugats per una imatge del poder que exigeix de l’altre l’entrega absoluta, fins al sacrifici, per a major glòria de qui viu la ficció de la seva divinització, i que avui encarnen millor que mai els tecno-oligarques i les elits financeres. En plena Setmana Santa, quan el missatge cristià tracta sordament de fer-nos creure, una vegada més, que la veritable acció salvadora prové de la passió i el sacrifici de Déu, les Memòries d’Adrià ens retornen l’operació inversa, el sacrifici de l’home per a aixecar l’encomi vanagloriós de qui només ha sabut estimar-se a si mateix. Hem volgut que això fos Adrià, un monument a la vanitat, a l’eròtica del poder i a la futilitat de viure en el lament del poderós, encara que sigui per a la resta de l’eternitat. Dit tot això, la representació de Memorias de Adriano, compleix amb escreix l’obligada tradició, per aquestes dates, d’empassar-te un bon pèplum romà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada