La Fundació Òpera Catalunya que, des de fa anys, entoma la tasca de portar arreu del país, a preus populars, el bo i millor del patrimoni mundial operístic, de la mà de l’Orquestra Simfònica del Vallès -en un estat de maduresa interpretativa excepcional-, del Cor d’Amics de l’Òpera de Sabadell -immens, tractant-se d’una formació pseudo amateur- i d’un elenc de veus solistes de contrastada solvència, presenta enguany, pels diferents teatres de la nostra geografia, la Traviata de Verdi, amb una excel·lent producció que res té a envejar a les grans formacions operístiques internacionals. La veig a l’Auditori de Cornellà, sota la direcció musical d’Andrés Salado, especialment atent a integrar instrumentació i veus en un tot únic que revifi la vella designació de l’òpera com a obra d’art total.
En el cas de la Traviata no és agosarat creure-ho. Un drama teatral construït amb simplicitat argumental i profunditat moral, que qüestiona el cinisme burgés, al temps que encimbella la tradició romàntica de l’amor tràgic, que es revesteix del lirisme musical, el to precís per traslladar a l’espectador l’estat anímic dels tres personatges protagonistes del drama, i l’ambientació que acompanya els girs escènics que arrosseguen l’acció cap al fatalisme, al temps que eleven l’esperit vers alçades de sublimitat musical que fan de Verdi el compositor més inspirador de la creació operística romàntica i postromàntica, arribant fins a la destil·lació sonora dels poemes simfònics de Richard Strauss amb Mort i transfiguració.
Que, seguint l’argument de La dama de les camèlies d’Alexandre Dumas fill, Verdi es valgui de la figura de la cortesana, trencant els esquemes de l’hipocresia social del seu temps, per musicar i escenificar una història d’entrega i sacrifici universal, és no només encomiable, sinó profundament al·legòric. Començant pel mateix títol, La traviata, que es podria traduir com la perduda o extraviada. Fa referència explícita a la condició de dona pública de la protagonista. Però, a la vegada, qui sembla perduda en les contradiccions morals i les subordinacions a un ordre preestablert, arbitràriament i interessada, no és altra que la societat burgesa que acull als personatges del drama. L’única condició de perdició que acompanya a Violetta, la protagonista, és la malaltia que, inexorablement, l’arrossegarà a la mort. L’alçada deontològica dels seus esvaïments només és equiparable a la bellesa tonal de les àries que protagonitza. L’al·legoria es pot estendre a la situació politicosocial de la Itàlia del Risorgimento, que estava a punt d’esclatar. Així, el país és la cortesana que viu sota la tutela de l’imperi austrohongarès, mentre escolta i es deixa seduir pels cants revolucionaris republicans dels Mazzini i Garibaldi.
La perdició és, en qualsevol cas, el tema central de l’obra, i l’amor el seu guariment. La força redemptora d’aquest vindria a pal·liar els efectes tòxics de les convencions socials, les estretors econòmiques i les servituds morals, els esculls que s’interposen entre els dos amants, Violetta i Alfredo, i que es personifiquen en el realisme de Giorgio Germont, el pare d’Alfredo, que força la separació dels dos joves per preservar l’honor de la família. Seguint el patró del Romanticisme on cal inserir l’obra, no veurem a l’amor eròtic triomfar sobre el conservador status quo decimonònic, sinó a l’amor sacrificial, més proper a l’agápē clàssic, l’amor compassiu d’entrega total i incondicional a l’altre, que el fa immortal, malgrat el final tràgic al que ens aboca. Però és aquesta comunió amb la puresa ideal de la renúncia a sí mateix el que el fa transcendir, convertint l’amor romàntic en la millor expressió laica del sentiment religiós. La Traviata, aconsegueix, d’aquesta manera, convertir l’escandalós tractament de l’amor cortesà en el vehicle de transmissió de la força redemptora i emancipadora de tota una societat, que transforma allò impossible -l’acceptació de la relació entre una prostituta i un jove de bona família- en la més poderosa expressió de renovació i permanència: una obra d’art. Només equiparable al mite de la tradició antiga, que encara subsisteix en el pòsit de la malparada cultura occidental, l’art té funció regenerativa, fent admissible allò prohibit, sense caure en l’esperpent ensucrat i conservador de la fantasia hollywoodiana que perpetren pel·lícules -enervades amb el fil daurat del Romanticisme de Verdi- com Pretty Woman. Hi ha, doncs, molta més modernor en l’òpera de Verdi que en tots els succedanis carrinclons posteriors, que han convertit el Romanticisme en un subgènere de la fantasia infantil. No cal dir que el muntatge i la interpretació de tots els protagonistes que la Fundació Òpera de Catalunya ha posat en joc per aquesta producció li fan plens honors, fent conviure a l’espectador, durant les tres hores de la funció, amb l’art emancipador en el més elevat dels sentits possibles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada