No és habitual que una exposició s’aturi a explorar un temps històric i, específicament, el règim polític que el va caracteritzar, com és el cas de la mostra que fins el 20 de juliol es pot veure al Caixaforum, i que hem visitat aquesta darrera setmana. Tractant-se, a més, del moment en què va madurar l’ou de la serp que acabaria devastant Europa, el Nord d’Àfrica, Àsia i bona part d’Oceania, a més de naturalitzar l’extermini i l’esclavatge de milions d’éssers humans, paga la pena apropar-se i endinsar-se en l’entramat cultural i ideològic de la República de Weimar, el règim polític ideat com la resposta democràtica al malson de la Primera Guerra Mundial i a l’esfondrament de l’Imperi Alemany, producte de la derrota de la coalició centreeuropea el 1918 davant dels aliats. L’aposta per la Il·lustració, i els seus valors, que fa la República de Weimar, a partir d’una Constitució de caire federal, que avançava força en la defensa dels drets socials, malgrat atorgava poders que ja voldria Trump per a si mateix al seu President, i que, paradoxalment, s’acabarien activant per a provocar la seva extinció el 1933, amb l’arribada de Hitler primer a la Cancelleria i després a la Presidència, va afavorir un ambient d’obertura cultural i dinamisme social que resultà determinant per impulsar les avantguardes artístiques, les innovacions tecnològiques i científiques, l’exploració existencial filosòfica i la liberalització moral de les conductes. Amb tot, el mateix espai de llibertat que l’alimentava també va promoure l’atiament de l’extremisme nacionalista i comunista, el discurs identitari excloent i racista, els estralls d’un capitalisme salvatge alimentat per les crisis econòmiques i les dures condicions imposades, en forma de sancions i reparacions de guerra, pels vencedors de la conflagració mundial i l’anhel antiburgès d’una joventut molt ben formada però fortament ideologitzada.
L’exposició emmarca sota aquests bastiments històrics i socials, que ofereixen el context apropiat a l’espectador, els grans fruits culturals d’aquest període, tant en el terreny artístic, amb l’expressionisme, el dadaisme i el constructivisme, aturant-se amb minuciositat en les aportacions de la Bauhaus, amb la seva barreja inicial d’art i artesania i l’evolució posterior cap al disseny i la producció industrial, com en la innovació musical, on destaquen les inclinacions a la llibertat expressiva tant en el terreny de la clàssica com en la música popular. Però, també, encertadament, abasta l’espai de les investigacions científiques que obren el camp quàntic amb el qual es qüestionen els esquemes tradicionals del mecanicisme, i que s’estén al racionalisme neokantià, atacat per plantejaments filosòfics que neguen l’essència humana tot apel·lant a la seva existència.
En aquest darrer apartat, la discussió es centra en la fita històrica del debat celebrat a Davos la primavera del 1929 entre Martin Heidegger i Ernst Cassirer, dos pesos pesants de la filosofia acadèmica alemanya del moment, tot i que amb visions completament dispars, enlluernat el primer pel descobriment de la temporalitat que redueix l’existència a l’instant que emergeix del no res, entre l’angoixa de la finitud i la lluminositat del desvetllament que permet qüestionar tots els grans principis de la racionalitat il·lustrada, proveït el segon de tots els símbols de la cultura universal que defineixen l’ésser humà com una realitat que transcendeix la precarietat de l’existència; dues formes de pensar que empenten dos mons que col·lisionen en el mateix espai republicà, el món de la voluntat de poder capaç d’emergir del no-res, fins infantar un Estat que fa de l’excepció el motor del seu avenç, i que aviat trobarà el seu líder infal·lible, i el món humanista que fa prevaldre la constitucionalitat com a font de pau i prosperitat, en la més pura tradició formal del kantisme. Dues formes de pensar i dos mons condemnats a no entendre's, que ben aviat arrossegaran Alemanya i la resta d’Europa a l’abisme, i que sorprenentment Thomas Mann ja havia descrit, prèviament, en la seva novel·la La muntanya màgica. El xoc es fa manifest per a l’espectador de l’exposició, a través de la invitació a participar en un joc interactiu, amb dos plafons oposats on les boles que l’agent deixa caure segueixen recorreguts completament diferents, previsible, ordinari i regular el primer, imprevisible, incert i irrepetible el segon, simbolitzant, així, els dos camins irreconciliables que el debat de Davos va separar definitivament.
Les darreries de l’exposició il·lustren la presa del poder que, des dels dispositius democràtics que la República de Weimar exalça, porta a terme el partit nazi, tot seguint el camí de la voluntat, per conduir l’Estat cap a la consecució del Tercer Reich, imposant el fanatisme, el terror i la barbàrie, que té com a primera escenificació la mort de la cultura en l’acció de la crema de llibres que els dirigents i membres del partit van perpetrar el 10 de maig de 1933, només quatre mesos després d’haver arribat al poder. La perífrasis final, amb la projecció de les esgarrifoses dades de les víctimes dels deliris del nazisme, tant per la guerra com per la Shoa, es tanca amb l’esborronador poema "Fuga de la mort" de Paul Celan, publicat en la primera col·lecció de poemes de l’autor, Der Sand aus den Urnen, el 1948, on el poeta fa l’elegia de les víctimes de l’Holocaust, al temps que denuncia el mestre d’Alemanya que escrivia jugant amb les serps, mentre la nit criminal queia sobre el món. En aquell mestre hi reconeixem a Heidegger, de qui Celan va buscar, anys més tard, el penediment, amb una relació intel·lectual d’on només extraurà la condescendència del filòsof. Poc després de la seva darrera trobada, el 1970, el poeta es va suïcidar a París.
Malgrat que el tancament de l’exposició recau sobre veus autoritzades del nostre món cultural, que ofereixen a l’espectador reflexions sobre la incertesa dels temps actuals, tot lligant les inestabilitats del present amb les tensions i temptacions de l’època de Weimar, que van impulsar solucions equívoques que faríem bé de no repetir, el nucli fèrtil per al pensar que ens proposa l’exposició cal situar-lo en el contrast entre les dues figures anteriorment esmentades. El cant de mort -auspiciada pel filòsof-, que ens llega el poeta, ressona tan buit com els crits de les víctimes d’ahir, d’avui i de demà, mentre les lluernes -provinguin de la brillantor dels discursos, o de les imatges- del present reclamen atenció i descoratgen l’ànima. De la mateixa forma que la benintencionada República de Weimar no va salvar a Alemanya, tampoc podem esperar que la cultura -en forma de filosofia, art o ciència-, per si sola, eviti la catàstrofe del nostre cofoisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada