Ernst Jünger, en el seu breu assaig d’homenatge a Heidegger Über die Linie1, pensa que el no-res és el caràcter propi del segle XX. No se li pot negar perspectiva, si es té en compte que la seva vida comença i, gairebé, acaba amb el segle que vol caracteritzar. Paradoxalment, però, el no-res del que parla està ben farcit, encara que només sigui de negativitats: nihilisme, pessimisme, por, maquinització, deshumanització, reducció, incertesa, mutació i, finalment, destrucció. Tots aquests atributs del present, que per a l’escriptor va ser el seu segle, condueixen el temps viscut cap a la buidor. No és pot dir que a Jünger li manquessin dots profètiques, si es té en compte que l’escrit data del 1949, just quan el segle arribava a la meitat del seu trajecte, tot i que les referències sobre les que sustenta la seva anàlisi -Nietzsche, Dostoievski, Spengler..., conegudes personalitats de la literatura depressiva i decadent que governa el segle, en consonància amb els cataclismes i debacles que protagonitza la seva història-, li restin originalitat, que no profunditat descriptiva.
Malgrat tanta negativitat concentrada, l’autor, com si d’un moment frontissa es tractés, veu en l’obra i figura de Martin Heidegger -pensador purgat, en aquell moment, pel seu passat nazi- la oportunitat de reviscolament i un nou inici. La metàfora de la línia i el seu traspàs, en forma d’una nova donació de l’Ésser que faci resplendir la realitat, li procura optimisme en relació als temps futurs, que descriu en forma de superació i llibertat, salvació i fermesa. El nou inici que augura, a partir de l’esfondrament dels règims i ideologies totalitàries que, en el seu escrit, equivalen al Leviatan tirànic, es revesteix de la xerrameca heideggeriana que recula fins a l’era presocràtica, des d’on equiparar les figures del pensador i el poeta, en una metamorfosi que camufli la barbàrie que el filòsof de Messkirch i l’escriptor de Heidelberg van contribuir a escampar, en les dècades anteriors.
Es pot dir que, en aquest instant, ambdós es necessiten mútuament, i que l’operació de refundació ontològica que assaja el filòsof, caigut en desgràcia, en el seu retorn als orígens presocràtics, adopta el nihilisme nietzscheà, que Jünger descriu com a artifici de substitució dels valors suprems, per a fer renéixer la força creadora dels nous temps. Al seu torn, Jünger, el gran entabanador, militarista i amant dels imperis, essencialista i revisionista-nostàlgic del passat, ja entreveu en la reconstrucció d’una Europa unida el ressorgiment de les tradicions conservadores i les solideses imperials perdudes, per les quals ja va lluitar en la Primera Guerra Mundial.
Estem, doncs, davant d’una operació de blanqueig intel·lectual, que tindrà el corresponent agraïment heideggerià, en forma de conferència publicada, amb posterioritat, amb el títol Sobre la qüestió de l’ésser2. L’emmascarament del passat, tan anhelat per tots dos, servirà, no obstant, per encobrir el nihilisme capitalista de la buidor consumista que devorarà la segona meitat del segle, arrossegant el món cap a un no-res tan depredador i obscè com el nascut sota l’ègida del totalitarisme. No s’equivoca, doncs, Jünger quan afirma que el no-res és el caràcter propi de tot el segle. Com tampoc no li podem negar que la seva predicció del retorn cap a l’imperialisme s’estigui avui acomplint, sense màscares, ni embuts. Veient, però, el trist paper que Europa juga en el nou Gran Joc expansionista actual, així com les conviccions antimilitaristes de la seva joventut, Jünger carregaria contra la indolència hedonista del present, caracteritzat amb la categoria d’"hedonia depressiva" aplicada al jovent per Mark Fisher, tot exalçant l’esperit aventurer de les figures revolucionàries del treballador i el soldat, justament les que en els anys vint i trenta del segle passat van acabar portant-nos, sense remei, a la profunditat abismal del no-res on tot encalla. D’aquesta manera, Jünger és com el metge que diagnostica, amb encert, la malaltia que ell mateix ha escampat amb remeis que, en comptes d’immunitzar-nos, ens exposen al contagi. Un prestidigitador de la paraula que enlluernant mefistofèlicament la voluntat enfosqueix, sense remissió, la racionalitat.
1Ernst Jünger, Über die Linie, Frankfurt/Main, Klostermann 1950. Hi ha traducció al castellà: Jünger & Heidegger, Acerca del nihilismo. Sobre la línia, Paidós, 1994.
2Martin Heidegger, Zur Seinsfrage,Vittorio Klostermann Verlag, 1959. Traduït al castellà en el mateix volum anteriorment referenciat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada