Fins al 16 d’agost es pot visitar, al Caixa Fòrum de Barcelona, aquesta exposició d’obra pictòrica i escultòrica que repassa les diferents etapes productives d’un dels artistes més influents del segle XX, el francès Henry Matisse, així com dels senders que connecten la seva creativitat amb la d’altres artistes, com els fauves, els expressionistes i els neoprimitivistes, al llarg de les primeres dècades del segle, o amb l’abstraccionisme dels anys 60. El lema que permet recórrer aquest lligam, una sentència del mateix artista francès («No pinto les coses, pinto les relacions entre les coses»), explica, en sí mateixa, la intenció dels comissaris de l’exposició, donar relleu a aquestes relacions entre la seva pintura i «les coses» del món de l’art que han travessat tot un segle de tendències, innovacions, nous llenguatges expressius i atzucacs que expliquen, millor que molts relats sociològics, l’esdevenir de la nostra contemporaneïtat.
La pintura de Matisse, artista no tan precoç com Picasso, l’altre gran referent de la influència en l’art del segle XX, és dialèctica des del moment en què arriba al domini cromàtic que el convertirà en el far del fauvisme. Dotat del mestratge en l’ús del color, pot transcendir el camp de l’expressivitat formal per instal·lar-se en el terreny conceptual, tan ric i prolífic com la pròpia experimentació tècnica que caracteritza les corrents pictòriques de començament de segle. És en aquest escenari conceptual on la tensió dialèctica que transmet la seva pintura obre un món d’experiències creatives que, com les branques d’un arbre frondós i ben arrelat a la seva temporalitat, dona innombrables fruits artístics de viva ressonància estètica que es repliquen i reprodueixen fins colonitzar el segle. El joc d’oposats que, conceptualment, ofereixen les seves obres, i que servirà d’inspiració per tota corrent estètica posterior, va des de dicotomies com negre-llum i interior-exterior, a contraposicions més sorprenents, com encarnació-sublimació, decoració-motiu, dona-espectre o màscara-joguina. En síntesi, estem davant d’una permanent exploració simbòlica que fa de cada quadre l’adob nutritiu d’inspiracions noves i estimulants, donant peu a una veritable explosiu creativa que hom pot associar a tot l’art del darrer segle.
La mostra, reunida amb la col·laboració del centre Pompidou francès, només ressegueix algunes d’aquestes il·luminacions, sent la més prolífica i coneguda l’obertura a l’expressionisme abstracte que suggereix la seva influent creació de 1914, Porta finestra a Colliure, on la negror del fons que s’albira a l’altre costat de la finestra és el símbol de les foscors que, a partir de la 1ª Guerra Mundial, acabada d’esclatar, remouran el segle, convertint-lo en el més violent i sagnant de tota la història de la humanitat. La geometrització cubista i la depuració de les formes, fins arribar a l’essencialisme que exclou tota expressivitat, són altres vies assajades amb èxit per Matisse, que obren camps característics de l’art contemporani, on s’instal·len artistes com Kupka, Newman, Buren o Parmentier, tots ells presents també en l’exposició. La prolífica inspiració d’aquests desenvolupaments de l’art pictòric, que Matisse enceta, el converteixen, doncs, en el factòtum, juntament amb Picasso, de tota creació posterior. No és exagerat, en conseqüència, considerar a l’un el pare i a l’altre la mare de tot l’art contemporani.
L’amistat, però també la rivalitat, entre tots dos genis és producte de la consciència mútua del paper de guiatge tutoritzador que exerceixen per a la resta d’artistes. La mostra incideix en la diferent perspectiva que tenen un i altre en la seva relació amb el món i els objectes o persones que retraten. La descollant personalitat de Picasso, com si d’un déu olímpic es tractés, s’estén com una ombra omnipresent en tota la seva producció. Per la seva banda, Matisse, com dèiem abans, dona més importància al joc de tensions dialèctiques que s’estableixen entre l’obra i la realitat, on l’artista és només el mer transmissor d’aquestes relacions dinàmiques. El barroquisme producte de la replicació de les relacions i recerques encetades, mitjançant la imatge en moviment, la performance, la banalització de l’art pop o la conversió en icona de mercaderia de les obres de Matisse, creades en la tècnica dels papers al guaix per a portades de revistes i llibres, seria el llegat final de tot aquest viatge que situa a l’espectador fit a fit amb la història més recent de la producció pictòrica. Poder assistir, com a neòfit, en una sola exposició a tot aquest desplegament creatiu, en diàleg amb els seus continuadors posteriors, fan de la visita no només una lliçó necessària per entendre l’art contemporani, sinó el descobriment del significat que té Matisse en tot aquest trajecte, fent bona l’afirmació de Ralph Waldo Emerson quan deia que "un home no és genial pels seus objectius, sinó per les seves transicions". Benvinguts sigueu a la llar de totes aquestes transicions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada