Belorado

 

Hi ha, en la vall del Tirón, un poble burgalès reclòs i amagat entre turons i altiplans on ens hem refugiat la darrera setmana de vacances, abans de tornar a les rutinàries circularitats del viatge que dibuixa l’existència anualment. Es tracta de Belorado, vila mutant que intenta fer de la seva solitud, espigolada a meitat de camí entre Logroño i Burgos, virtut. Ens hi ha portat la campanya d’excavació arqueològica de La Mesa -on hi participa el nostre fill, Jan-, que per aquestes dates es fa, des de fa uns anys, sota l’auspici de la Universitat de Barcelona, amb la finalitat de cartografiar l’urbs romana que reposa sota els camps de blat i patates que avui cobreixen tota l’extensió de la plana que domina, vigilant i sol·lícita, el curs del riu. L’indret, descobert i alçat, ofereix una visió panoràmica sobre tota la comarca, ideal segles enrere per a facilitar la comunicació i l’intercanvi, i que avui només espera ser redescobert i avaluat per rebre el distintiu de patrimoni protegit que el rescati de la condició servil de camp de conreu. És tracta d’un formidable corredor obert per on circula majestuós el vent del nord, el Cierzo, ara que es estiu, refrescant i rescatant les aspres terres i la seva gent, sotmeses al domini caciquil del sol castellà. L’eix nord-sud que imposa rigors i servituds climatològicament parlant, contrasta amb l’eix est-oest que decanta el poble cap als camins que, seguint el curs del riu, porten als seus carrers miríades de visitants/pelegrins, caminants i fills pròdigs que retornen per l’estiu, i que omplen els seus carrers i la seva multiforme plaça major de gent variada i pintoresca.

Els turistes disfressats de pelegrins es barregen amb estiuejants disfressats, per unes setmanes, de vilatans, mentre els beliforans autòctons semblen fer honors al seu gentilici i ser més forans que nadius. Tot sigui per rendir vassallatge i tribut al déu de la prosperitat econòmica que visita tota la vall del Tirón en forma de Camí de Santiago i que aporta els sediments vitals que, en temps dels romans, provenien del riu i les seves vies de comunicació. Per animar l’estada de visitants i passavolants, el món rural -fent de la necessitat virtut- ha convertit les seves ancestrals festes patronals en un transsumpte de festival multicultural, que vol assemblar-se als San Fermines navarresos, amb xupinazo inclòs, mentre aplega en colles, penyes i confraries festives als seus participants, emulant els txokos i les quadrilles basques, engalanades amb vistoses i distintives vestimentes, mentre beuen calimotxo i ballen rere l’orquestra en un passa-carrers que s’allarga durant hores, amb aturades obligades als bars i pubs de la localitat, com si de les estacions del Via Crucis es tractés.

Quan decau el so de la festa i impera la ressaca de les fúries alcohòliques, el ritme pausat i lent dels cicles de la terra torna, tossut, a imposar-se. I el que dicta l’estiu, com bona part de l’hivern, allà on tot és extrem, és l’espera. La pacient i secular espera a que arribi el temps de tornar a plantar les llavors i de recuperar carrers i places, mentre el poble es buida, a la vegada que es replega per superar el dur hivern. Espera el temps de recobrir les descobertes arqueològiques i netejar els excessos de la festa que els forasters i les necessitats els hi deixen. La resilient espera de qui ja no té altra cosa a fer que deixar fer al temps la seva feina. Mentre el ressò de la festa i el brogit del trànsit s’apaguen, enduent-se la gent a la velocitat del present cap a l’espai artificiós de les grans ciutats, cada cop més semblants entre sí, la terra argilosa i sedimentària de Belorado torna a ser governada pel vent, que talla i perfila cossos i esperits, i l’aigua, que segueix solcant la llera invariable que va dur fins aquí a celtes i romans. Terra, aigua i vent, els eterns elements matèrics de la vida rural que espera. En el temps de la pressa i la instantaneïtat, hi ha qui encara viu d’esquenes al món, amb la inèrcia dels ritmes agraris del blat i els cicles estacionals, sabedors, però, que també tota aquesta ancestral cuita humana acabarà sucumbint a la inexorable modernor del rendiment incremental de beneficis que, com un encanteri, captiva i conquereix ànimes i geografies. Sabedors, igualment que, com a la fi de l’estiu, quan s’acabi la festa, la mil·lenària espera serà l’única resposta que admetrà el regnat impertorbable de la Terra, l’Aigua i el Vent, tant a Belorado com a arreu. Molt abans, però, i sense esperar gens, el nou curs es farà present per fer-nos creure que són el desig i la vanitat humanes les divinitats a les que hem de rendir vassallatge. Bon inici de curs.