Veig la pel·lícula Yes! del director jueu Nadav Lapid. Es tracta d’una cinta polèmica, ja que ofereix una visió pretesament propera a la que defensen les autoritats i l’opinió púbica majoritària israeliana sobre el genocidi de Gaza i el conflicte amb els palestins, després dels atacs terroristes de Hamàs del 7 d’octubre de 2023. No s’amaga, doncs, rere l’equidistància tèbia i indiferent de la diplomàcia i cancelleries europees, a l’hora d’abordar la sagnia, ni adopta el posat histèric i moralista del progressisme polític patri, quan denuncia l’immens crim que segueix cometent-se a diari contra el poble palestí. Perquè, en efecte, tot i fixar la mirada a Gaza, des de la llunyania i la manipulació informativa que, per a la societat israeliana, té l’actuació del seu exercit a la franja, el cert és que, com un baix continu, la música de la destrucció i la mort del territori martiritzat hi és present de forma constant en el film. El contrast entre el que creu la ciutadania que fa el seu heroic exercit i la realitat no deixa lloc a l’ambivalència sobre les intencions de denúncia del director. Però el fàstic i la misèria moral que representa adonar-se’n de les conseqüències d’aital mentida, on tots ells es converteixen en col·laboradors necessaris del monumental crim, fa que la visió que ofereix de la societat jueva sigui més propera a l’embogiment col·lectiu i a l’escapisme alienador que a la sobrietat reflexiva que tota denúncia seriosa hauria d’adoptar.
Es diria que l’espectador, talment com els ciutadans israelians, necessita sotmetre’s als efectes desinhibidors i al·lucinatoris de les drogues per poder suportar la veritat dels fets. Per aquesta raó, l’excés i la desmesura amb la que el film retrata sobretot l’elit econòmica, política i militar dirigent del país celebrant el seu triomf, és el fil conductor que segueix, narrativament parlant, el guió. Se’ns submergeix en un estat d’ànim eufòric i desproporcionat, indecent i lasciu que legitima i justifica la barbàrie perpetrada contra els enemics d’Israel, sota la convicció de la superioritat moral, econòmica i ontològica de la comunitat jueva. S’entreveu que el supremacisme desacomplexat que exhibeix l’elit del país, amb declaracions com les que aquests darrers dies ha fet el ministre de Seguretat Nacional d'Israel, l'ultradretà Itamar Ben-Gvir, instant a l’exercit a matar 30 o 40 palestins cada nit1, no és cap ficció, sinó un estat d’ànim compartit i legitimat pel brutal atac terrorista sofert el 7 d’octubre. Com si tot allò esdevingut posteriorment fos el corol·lari inevitable d’aquell crim, que la cinta tampoc oblida -en una escena on l’exnòvia del protagonista reviu maquinalment el testimoni d’algunes de les víctimes, mentre viatgen cap a la frontera amb la franja de Gaza, des d’on adquirir més perspectiva per dur a terme l’encàrrec rebut per part d’un multimilionari, d’origen rus, de compondre un nou himne nacional per a la celebració del triomf final-, el to i el llenguatge escènic al qual s’enfronta l’espectador és, si no ofensiu, donada la impúdica exhibició de menyspreu cap als sofrents que segueixen malvivint i morint en condicions infrahumanes, sí irresponsable per desentendre’s del dolor i el patiment de l’altre mentre s’abandonen a l’hedonisme i el plaer pels guanys obtinguts.
No estem davant d’innocents que pateixen les conseqüències dels excessos comesos pels seus criminals dirigents, sinó de les decisions lliurement preses per la societat jueva que han conduït Gaza i Cisjordània a reviure els pitjors malsons patits pel judaisme en la seva història, en forma de pogroms, persecucions o expulsions forçades, i que culminaren amb els guetos i els camps d’extermini nazis. El paral·lelisme no agrada, com si l’exclusivitat del genocidi sofert pel poble jueu el convertís en un tòtem sagrat que tota comparació ultratja i deshonra. Però un crim no pot emparar cap altre crim, a menys que, sense màscares ni discursos victimistes, s’assumeixi la responsabilitat i s’expiïn les culpes, just allò que ningú sembla voler entomar, en el cas de Gaza. Per aquesta esquizofrènica situació, la pel·lícula adopta el ritme de la paròdia i la forma visual del sarcasme. Tot és excessiu i incontinent, inclosos el sentiment de culpa del protagonista, i les ànsies d’humiliació i sotmetiment de l’altre, també del mateix poble jueu, que exhibeix el poder econòmic i polític en la figura de les seves elits.
Linealment, el relat ens presenta a una parella d’artistes que malviuen muntant xous i festes per a empresaris i milionaris. En una d’aquestes festes, i a través d’un antic company convertit en cap de comunicació de l’exèrcit, el noi rep l’encàrrec de compondre un nou himne nacional, per a la base musical del qual farà servir un himne patriòtic, conegut i respectat, de l’era fundacional del país, tot canviant la lletra, per exaltar obertament els sentiments d’anihilació i revenja que han caracteritzat l’atac a Gaza i l’extermini indiscriminat del poble palestí, portat a terme des del 2023. La filmació, que no es cansa de retratar l’esbojarrament orgiàstic en el què viu la minoria dirigent, convençuda de que res se li pot negar a qui té els recursos econòmics superiors i voluntat de poder mancada d’escrúpols morals, descriu el pols entre la mala consciència del protagonista per acceptar i crear l’indecorós himne i els mecanismes de defensa del jo que es mobilitzen, psicoanalíticament, per protegir-lo del principi de realitat que, en forma de ressò de la matança, malda per fer-se present en tot moment, arrossegant al nostre artista a un pou autodestructiu i d’autoodi que s’empassa la seva família, així com a la resta de la societat jueva, i que només es pot deixar enrere assumint la sortida, en forma d’una segona expulsió del temple, amb la consegüent diàspora. Els constants missatges justificatius que salpebren l’acció, per apaivagar la mala consciència del personatge, recauen, també acusatòriament, sobre nosaltres, per la passivitat còmplice que ha impulsat la matança, abocant-nos a una mena d’inquietant i tramposa sessió de teràpia. Frases com «la submissió és la felicitat», amb la invitació a la rendició a la voluntat de poder, que impulsa la mà assassina, o «Nosaltres almenys tenim una guerra, ¿què tenen vostès?» per justificar la indecent fúria destructiva que s’abat genocidament sobre Gaza, o «De la destrucció a la redempció», que amaga la transformació experimentada pel poble jueu, d’humiliats a humiliadors, acompanyen l’espectador i revesteixen les ambicions dels protagonistes per capitalitzar l’encàrrec que els ha de treure de les estretors econòmiques amb les que viuen.
Dividida en tres actes, «La bona vida», «El camí» i «La nit», la cinta emula vagament la Trilogia de la nit d’Elie Wiesel, tot invertint la direccionalitat que l’escriptor supervivent de l’holocaust planteja en el seu testimoni literari. Al final, però, seguim recorrent els mateixos cercles de l’infern, als quals semblem abocats quan ignorem els imperatius categòrics frankfurtians que ens manaven, fent memòria de les víctimes, no repetir Auschwitz mai més. Doncs bé, fent bona l’afirmació de Marx, quan deia que la tragèdia de la història es repeteix com a paròdia, la pel·lícula furga en aquest intencionat oblit d’una part de les víctimes que el conflicte araboisraelià planteja, per advertir-nos, des de l’autoparòdia del mal gust, l’obscenitat i la ignorància, com s’assemblen entre sí aquells que neguen la humana dignitat a l’altre. De complir o no amb l’obligació moral de denunciar els crims depèn que la cinta es converteixi en el mirall de la nostra pròpia vergonya o en un veritable vehicle redemptor. Sigui com sigui, veure-la no és, en cap cas, fer un exercici d’indiferència.
1https://www.ara.cat/internacional/proxim-orient/ministre-seguretat-nacional-d-israel-crida-l-exercit-matar-nit-30-40-palestins-gaza_1_5825814.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada