Visita a l’exposició Els Nabís, de Bonnard a Vuillard

 

Fins al 28 de juny es pot veure a La Pedrera l’exposició Els Nabís, de Bonnard a Vuillard, que aplega una nodrida mostra d’obra pictòrica dels diversos representants d’aquest grup artístic que, durant aproximadament 10 anys, a la França de les darreries del segle XIX, van compartir un programa estètic i un mateix objectiu d’innovació de l’expressió en les arts plàstiques. Estructurada en diferents àmbits que abasten des de les influències rebudes a les temàtiques compartides pel grup, el recorregut vol accentuar la unitat d’estil i confluència conceptual dels seus membres que, durant els anys esmentats, van recórrer plegats la senda del trencament progressiu amb el naturalisme obrint, així, un espai estètic nou, del qual es consideren profetes -el terme nabís deriva de neviim, que significa profetes en hebreu-, que conduirà l’art cap al camí de l’abstracció formal en el següent segle.

La mostra està profusament comentada, de manera que deixa poques oportunitats a la deriva creativa de l’espectador. Els comissaris, en un lloable exercici de tradicionalisme pedagògic, acompanyen al visitant per un camí expositiu clar i ben enllaçat, on es pot reconèixer l’impacte expressiu que provoca en els diferents membres del grup l’obra de Paul Gauguin, així com la troballa del gravat japonès, a més de l’aposta per reflectir, amb l’art, la vida quotidiana del seu temps, amb les escenes urbanes i el dinamisme dels espectacles artístics i socials que freqüentaven. El contrast entre l’acceleració del modern món urbà i la quietud del camp i els jardins, també inspirà la creació pictòrica del grup, sense oblidar l’intimisme més familiar de la llar amb les activitats domèstiques on es retrata especialment a la dona.

El fet que l’aposta dels Nabís per l’allunyament del naturalisme s’executés únicament en el camp compositiu, amb una dissolució de la figura representada que s’allunya cada cop més de la reproducció fidel i realista, però no, tanmateix, de les temàtiques conreades pel mateix naturalisme del qual reneguen, fa la impressió a l’espectador d’estar davant d’una frontissa que obre la porta a un nou saló expositiu de l’art contemporani, però que els Nabís no hi acaben de travessar. D’aquí, pot ser, se’n deriva la brevetat temporal del capteniment del món de l’art que el grup acapara. La seva existència explica prou bé l’explosió posterior de les avantguardes artístiques que els succeiran, però també fa entenedora la pèrdua de rellevància que ràpidament experimenten, arrossegats per la voràgine creativa a la que donen pas.

La seva exploració estètica està motivada per l’aparició de les noves arts gràfiques, la fotografia i el cinema, que revolucionen el panorama artístic, sentenciant a mort el realisme pictòric de l’art burgés conreat per les acadèmies fins aquest moment. La subtil presència d’aquests nous mitjans tècnics de creació en l’exposició, amb imatges de l’època que també recullen retrats dels propis artistes del grup, així com de les seves trobades i records familiars, componen un fons difús que ajuda a emmarcar l’escena renovadora que el grup protagonitza. Però aquest fons no explica la deriva cap al simbolisme que, encara que només fos present en alguns dels seus membres, tracta de conduir l’impuls renovador vers un terreny creatiu que l’alluny definitivament del realisme. La tria del misticisme i l’esoterisme no és, però, reeixida. En un moment on l’esperit de l’època l’encarna el maquinisme i el positivisme de les innovacions tècniques, el decantament cap al mistèric en l’art sembla més una regressió que un progrés. També aquesta elecció fallida, en l’ordre del simbòlic, explicaria la vigència efímera del programa Nabís.

L’aposta pel simbolisme espiritualista d’alguns dels seus membres, com Paul Sérusier o Ker-Xavier Roussel, no té continuïtat en el grup ni obre nous horitzons formals, mentre que la intersecció amb les arts aplicades i les seves tècniques, com a elements renovadors dels espais interiors i decoratius de les llars burgeses, que segueixen finançant l’activitat creadora del grup, sintonitza molt més amb estils artístics com l’Arts and Crafts britànic o l’Art Nouveau -amb la formulació modernista a casa nostra-, que conquereixen Europa. En aquesta darrera llampegada té un lloc propi, dins del grup, l’Aristides Maillol, l’artista de la Catalunya Nord que explora camins expressius que trenquen amb la bidimensionalitat de la imatge pictòrica, sant i senya originària del llenguatge Nabís, per perdre’s en les formes tridimensionals de l’escultura i la ceràmica, en les quals la natura i la modernitat urbana no només encaixen sinó que possibiliten un nou simbolisme, el darrer somni parnassià d’harmonia entre la cultura i la natura -abans que la tempesta nihilista de la guerra, en l’era de la productivitat tècnica, s’ho empassi tot-, del que La Pedrera, l’encertat espai que acull la mostra, n’és el millor exemple nostrat. Com si les dimensions corbes i sinuoses de les seves parets haguessin estat pensades per allotjar l’al·legoria escultòrica Mediterrània d’en Maillol, amb la que es tanca l’exposició, el visitant experimenta l’inefable sensació que la profecia artística dels Nabís ha arribat, encara que només sigui temporalment -a recer de la tempesta- a bon port.