Què és l’amistat? Com arribem a esdevenir amics d’altres individus? Hipotales pensa que amb l’afalac cap al seu estimat Lisis en tindrà prou per guanyar-se la seva confiança. Però cau en el ridícul, ben visible a ulls de tots els demès. Plató ens fa entendre que l’elogi encès i excessiu tendeix a alimentar l’arrogància que aboca l’elogiat al narcisisme. En el que està de més no hi ha virtut sinó ambició i desig desfermat. Prou que ho sabem si llegim l’Alcibíades de Plutarc. Els lectors de Plató, en el seu temps, també ho sabien, ja que coneixien prou bé el recorregut de nobles accions trufades de traïcions i canvis de camisa del deixeble de Sòcrates. La pregunta inicial, doncs, és pertinent: què fa que arribem a assolir l’amistat d’algú sense caure en la lloança mel·líflua i el ditirambe exagerat, que li fan més mal que bé al subjecte estimat i al mateix amistançament cercat?
La resposta, al final del diàleg, ens situa en una familiaritat guanyada mitjançant la interacció mútua, l’acostament desinteressat en la recerca comuna del πρω̂τoν φiλoν. El bé, és a dir, la màxima aspiració de la naturalesa racional de l’home, és el que caracteritza, en el seu darrer aspecte, la relació d’amistat humana. Res a veure amb la impostura de l’amistat sobrevinguda a les xarxes socials del nostre present. El que es promou en aquestes tecnofílies és l’exhibició impúdica de la felicitat pròpia que, generosament, volem compartir amb el màxim de gent possible, encara que ningú ens hagi demanat pel nostre benaurat estat de satisfacció personal. Esperem, això sí, rebre estímuls positius que omplin el dipòsit, com en el cas d’Alcibíades, de l’ego insaciable de la pròpia autoestima. En el passat, en l’era de la Grècia clàssica, més que els objectes i les tecnologies amb els que avui ens envoltem per a refermar i reïficar la identitat individual, els homes depenien de la conversa i reconeixement mutu, fet davant dels altres, en un entorn dialògic, cooperatiu i comunitari. Sense la interacció comuna i el reconeixement de l’altre no hi havia identitat personal.
Ara bé, en l’amistat també hi ha obligacions. Qui estima i busca el bé de l’altre no li pot deixar fer el que vulgui. Perquè la possibilitat de fer-se mal a sí mateix o als altres sempre hi és present. Per aquesta raó el jove Lisis, tot i ser lliure, com el seu nom diu, ha d’obeir al pedagog esclau que l’acompanya per decisió dels seus pares. Així, el jove Lisis ha d’aprendre a fer un exercici correcte de la seva llibertat i sotmetre els seus desitjos al control racional. Només d’aquesta manera, en assolir la sensatesa, podrà ocupar-se de les coses importants a nivell personal -governar les seves propietats- i comunitari -participar en la vida pública, que no és altra cosa que una forma de synousia. El programa polític de l’ensenyament socràtic treu, doncs, el nas rere l’aparentment distreta i festivalera conversa que aplega al filòsof amb els joves. Però aquest programa no sempre és reeixit. Tenim el cas d’Alcibíades que, sent deixeble de Sòcrates, no ha assolit el control racional de les seves ambicions i aspira a enlluernar -com Hipotales amb Lisis- i seduir al mestre, posant en perill no només la seva integritat sinó també, i sobretot, la continuïtat de la vida en comú de la polis atenenca. En l’assoliment de l’autocontrol i la prudència (φρόνησις) hi intervé el saber. Un saber que tant és teòric com pràctic i que ha de consistir en fer algun bé a la comunitat1.
En la pirotècnica successió d’arguments en cerca de l’explicació per la qual hom arriba a esdevenir amic de l’altre, el diàleg fa constantment troballa de la intermediació. El que està «entremig de» el bo i el dolent, el saber i la ignorància, la salut i la malaltia, és l’amic i amant, atès que s’és amic d’algú, i aquest algú ens procura un bé. El bé és allò volgut per causa del mal o la limitació que hi ha en nosaltres. Són les nostres mancances les que impulsen el desig d’allò cercat i del que estem privats. L’ésser humà és, per definició, l’ésser intermedi i la relació d’amistat que acosta allò vell a allò jove, allò lleig a allò bell, allò malalt a allò sa, és un camí gratificant que ens fa millors del que érem. Però tampoc ens permet assolir del tot el que ens manca, perquè a la nostra mancada naturalesa li correspon l’entremig propi del filòsof (que estima i no té la saviesa), del poeta (que lloa i no té la bellesa) o del metge (que preserva només temporalment la salut). L’amistat és, en conseqüència, el trànsit que ens permet ser savis, bells i bons per contacte amb allò estimat, quan aquesta es presenta, tot i la permanent amenaça de la seva falta. La dificultat amb que topen els protagonistes del diàleg a l’hora de definir-la radica en la condició inestable i fugissera de la seva naturalesa. Hi ha, doncs, més plenitud en la pràctica de l’amistat quan hom la troba que en possessió de tots els béns que ens promet.
Perquè aquesta possessió ens descentra, traient-nos de l’entremig que ens correspon ocupar, per fer-nos caure en la vanitat del saber, la bellesa o la salut cregudament assumits, amb els quals perseguim l’enlluernament de l’altre. Fer amistats no és altra cosa que fer troballes, descobertes, en el camí incert que conforma les nostres vides. L’existència humana, mancada i finita, no pot valdre’s per sí sola. El rerefons de la sentència kantiana de la insociable sociabilitat, que ens caracteritza, com un ball forçat i encarcarat per les convencions entre la subjecció de la norma i la llibertat, topa amb el festí socràtic de la trobada humana, oberta, sincera, deslligada que ens permet anar plegats, ni que sigui per una breu estona, pel camí comú que hem de transitar. Fer-ho des de la forma humana que permet l’entesa i el reconeixement mutu és l’aposta platònica pel bé, que en el Lisis s’anomena φιλíα i en el Convit ἔρως, però que, en qualsevol cas, concedeix el lloc que li correspon a la nostra naturalesa. Perquè no som ni homes-deus confusament envanits per l’elogi aliè -i la creativitat tècnica, avui- ni homes-esclaus als que cal salvaguardar de qualsevol influx, per la inacabable cura del nostre benestar emocional. En la sentència de la Simone Weil que atribuïa l’arrel del mal contemporani al fet que «les coses exerceixen el rol dels homes i els homes el rol de les coses»2, hi ressona l’esperit platònic; només hem canviat els mitjans -la tecnologia i la violència- però no l’obstinació per lligar-nos i atemorir-nos, tot obstruint l’ensenyament i el diàleg alliberador i restaurador de l’entremig i el mentrestant que és la vida. En la possibilitat de l’amistat, tal com el Lisis ens mostra, hi trobem el millor antídot.
1Això i no altra cosa és el que defineix la tan cercada i ambicionada noció de competència en el nostre sistema educatiu.
2Simone Weil, La Condition ouvrière, éditions Gallimard, 1951. Hi ha traducció al castellà: Simone Weil, La condición obrera, Editorial El cuenco de plata, 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada