El diàleg platònic del Lisis acostuma a ser considerat com un treball menor, dintre del conjunt de textos dits «socràtics» o de joventut de la producció del fundador de l’Acadèmia. Ho és perquè, a més, presenta un final abrupte on la discussió sobre la qüestió tractada -en aquest cas, determinar què fa que puguem esdevenir amics, més que aclarir l’εἶδος de l’amistat, com molts comentaristes, interessadament proposen- acaba reconeixent el ridícul socràtic de no haver trobat la definició cercada, és a dir, finalitza amb la dissolució del grup aplegat entorn la figura del vell filòsof i dels seus joves interlocutors, aporèticament.
S’acostuma a dir que la qüestió tractada i no resolta en aquest diàleg, l’amistat, és represa amb major èxit en els diàlegs centrals de la producció platònica, el Convit i el Fedre, ara sota la forma de l’eros. Sense negar connexions i continuïtats, la intenció d’estudiosos més recents de l’obra, com ara l’Antoni Bosch-Veciana1, és la de mantenir la unitat del diàleg del Lisis com un tot, cercant el seu sentit en l’escena narrada i en la relació establerta entre els personatges. Anant a la descripció de la trama proposada per Plató, ens trobem a Sòcrates que camina sol anant de l’Acadèmia cap al Liceu, meditant, quan és abordat pel jove Hipotales i un grup de nois entre els quals destaca Ctesip, deixeble de sofistes i cosí del primer, els quals el conviden a acompanyar-los a una nova palestra acabada d’inaugurar, que es troba allà mateix, mentre li demanen que els aclareixi com hauria de procedir Hipotales per guanyar-se el favor i l’amistat d’un dels nois més joves, Lisis, que conforma el grup en aquella jornada, festivitat d’Hermes, dia en què la tradició permet que els adolescents més joves i els nois més grans puguin barrejar-se i compartir jocs i converses a la palestra. Per ajudar a Hipotales, enamorat de Lisis, al qual intenta afalagar i guanyar-se’l amb un comportament que acaba sent ridícul a ulls dels altres, Sòcrates inicia el diàleg amb el noiet, per tal d’escatir, conjuntament, com es pot arribar a ser amic d’algú. Pren en consideració, per il·lustrar la qüestió, la mateixa relació entre Lisis i Menexen, un altre noiet de l’edat del primer, dels quals tothom elogia la sintonia i entesa mútues. És al llarg del diàleg que Sòcrates manté amb un i altre, en presència de tot el grup, on també hi és Hipotales, mig amagant-se de Lisis, on el lector assisteix als intents de definició de l’amistat, que ressegueixen línies expositives de tall sofístic, i que acaben sense assolir l’objectiu de descriure què caracteritza una relació d’amistat sòlida com la que protagonitzen Lisis i el mateix Menexen.
La conversa, construïda al voltant de jocs argumentatius de naturalesa sofista, no assoleix l’ensenyament cercat sobre l’amistat, però el diàleg entaulat entre els dos nois i el vell Sòcrates acosta tots tres personatges, que esdevenen capaços de superar les diferències d’edat i convencions socials per establir lligams que van més enllà de l’interès o del desig. La possibilitat de la reunió entre aquells que tenen més diferències que semblances entre sí, de manera que qui és deslligat o lliure -això és el que significa el nom de Lisis- acabi naturalment unit a qui estima i recerca la saviesa -Sòcrates- guanyant-se la seva confiança i amistat, el dia de la festivitat del déu Hermes, el déu missatger que connecta i comunica entre sí als demès, té més valor expositiu que el reconeixement final del ridícul argumentatiu que tots tres interlocutors han escenificat per la incapacitat mútua de definir què és l’amistat. Aquesta, cal practicar-la més que perseguir-la des dels jocs de paraules i els discursos d’arrel sofista. Si recordem la continuïtat que la crítica troba entre el diàleg del Lisis i el del Convit, ens adonem de la genialitat narrativa platònica en situar en aquest darrer diàleg, una reunió de celebració per l’obtenció d’un guardó literari on els comensals faran discursos per mira de definir Eros, la nit en què té lloc la destrucció dels Hermes, atribuïda a Alcibíades, el prometedor estratega deixeble i enamorat de Sòcrates, que irromp borratxo al final de la mateixa festa del convit. Mentre que al Lisis, en plena festivitat d’Hermes, la reunió dialogal del vell filòsof amb els joves deixebles de sofistes possibilita l’assoliment de l’amistat entre ells, al Convit, la reunió entre iguals, tots ells prohoms de la polis, acaba sense l’assoliment de l’entesa que eviti el desastre a la campanya de Sicília, en plena Guerra del Peloponès, comandada per Alcibíades -juntament amb Nícies- destructor dels Hermes aquella mateixa nit del simposi.
La lliçó platònica, doncs, és clara: l’amistat és l’argamassa de la comunitat política que conforma, des de la synousia promoguda pel diàleg, l’entesa que permet superar diferències i garantir la convivència, malgrat no siguem capaços de definir-la, la qual cosa no ens impedeix practicar-la. Quan no hi ha amistat, sinó rivalitat o conquesta per seducció, com ens presenta la situació dialogal del Convit, la violència, la vanitat i el discurs autocomplaent condueixen la polis al desastre, simbòlicament exemplificat amb el rebuig cap a la mediació que Hermes, el déu missatger, possibilita entre déus i homes. Que el Lisis acabi amb la irrupció sobtada dels pedagogs esclaus dels joves amics de Sòcrates, exigint-los abandonar la reunió per tornar cap a casa, i provocant la dissolució de la synousia amb males maneres, no és fútil. Més que davant d’una aporia, Plató situa al lector davant d’una violència que constreny i talla el diàleg. Allò que ha esdevingut, com a exemplificació de vida compartida, proximitat, a través del debat d’idees confrontades, fins a convertir-se en familiaritat i acceptació mútua entre els que eren de naturalesa tant diferents -Sòcrates i els dos nois-, es veu truncat per la ignorància, l’arrogància i el zel envers l’obediència de l’autoritat que, per els esclaus pedagogs, representen els amos i pares dels nois que Sòcrates vol deslligar, en el camí cap a la saviesa que representa l’ensenyament filosòfic. Davant la violència, la vida en comú entesa com la mediació hermenèutica, que fa d’entremig que deslliga de les cadenes de l’obediència cega, i acosta els extrems, es dissol. Així, doncs, el Lisis ens il·lustra com, davant la intolerància, el fer amics és la millor manera, no només de practicar la filosofia, sinó d’enfortir la comunitat, lliçó que, malgrat els segles transcorreguts, la violència quotidiana en la que vivim s’entesta en voler, com els esclaus pedagogs del diàleg, refutar-nos.
1Antoni Bosch-Veciana, Amistat i unitat en el Lisis, Barcelonesa d’Edicions, 2003
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada