Moralismes i principis ètics

 

Una de les tendències més exasperants que hom observa, i pateix, en la política actual de les esquerres estupendes és la tendència omnímode a fer servir el moralisme alliçonador adreçat a l’individu particular, quan es tracta de valorar accions que impliquen drets i llibertats, i obviar els principis ètics, quan el judici afecta l’actuació de les grans corporacions, empreses i multinacionals. Aquesta hipocresia és fàcilment apreciable en el cas del canvi climàtic, on es tendeix a emfatitzar la correcció de la conducta individual en el compliment de recomanacions d’estils de vida sostenibles, amb la pràctica coneguda de les tres erres, reduir, reutilitzar i reciclar, que acaba convertida en màxima moral d’actuació personal. La tendència subsegüent d’aquest moralisme, com en el cas de tota normativa elevada a principi doctrinari, és la persecució i anatemització de l’incomplidor, amb un major o menor grau de condemna inquisitorial, en funció del nivell de radicalització de l’acusador.

El contrast d’aquesta pressió que suporta l’agent moral particular, en comparació amb la laxitud amb la qual els mateixos inquisidors oficials del progressisme es miren les decisions empresarials de corporacions energètiques, com les grans petrolieres, resulta ja no sorprenent, sinó, fent servir categories morals d’ordre similar a les dels defensors de la correcció política dominant, indecent. Un exemple el tenim en l’incompliment del compromís de reducció progressiva de producció de gas i petroli de les grans petrolieres, com BP o ExxonMobil, per ajustar-se a l’agenda 2030 que preveu haver minvat, a Europa, fins a un 55% les seves emissions contaminants, raó per la qual les esmentades companyies acceptaven reduir fins un 40%, en alguns casos, per aquesta data, l’extracció de combustibles fòssils. Aquest compromís ha saltat pels aires en el moment en què els mercats financers han penalitzat les companyies energètiques més implicades amb la descarbonització, mentre que aquelles altres que no només no han reduït extraccions, sinó que les han augmentat en els últims anys, han obtingut un alça dels seus valors borsaris. No hi veiem pas als líders progressistes alçar la veu contra aquesta dinàmica, tan pròpia dels mercats capitalistes, el principi fonamental dels quals és maximitzar els beneficis dels inversors, ni promoure altres mesures reparadores, més enllà de regular els preus energètics i imposar taxes als “beneficis caiguts del cel” que aconsegueixen les energètiques.

Té sentit, llavors, aquest fariseisme acusatori envers l’individu, a qui es carrega de responsabilitats morals, mentre se’n deslliura de les mateixes a  grans corporacions energètiques, contra les quals sí que es podria argüir principis ètics universals, com la regla de prudència o el principi de precaució? Aristotèlicament, la prudència és la virtut que permet trobar el bé present en l’acció a escometre. De seguida ens adonem que la doble moral que practica el progressisme, en cap cas mereix el qualificatiu de prudent. És més, lluny de promoure el bon sentit i la moderació, provoca les reaccions airades i reactives que acaben alimentant postures negacionistes del canvi climàtic. El principi de precaució de Hans Jonas, que té un caire més pragmàtic, des del punt de vista jurídic-polític, ens adverteix dels riscos que comporta la petjada ecològica de la humanitat quan sobrepassa la capacitat de càrrega del planeta[1], comprometent la reproducció dels processos naturals i vitals. En aquests casos, s’apel·la a la responsabilitat col·lectiva, i s’admeten mesures proporcionades per evitar els danys susceptibles de produir-se. Cal dir que la seva aplicació recau sobre les autoritats públiques i polítiques, raó per la qual el progressisme militant hauria de fer-lo seu, en lloc d’obviar i ignorar la seva existència.

Viure en la contradicció permanent, que acostuma a ser el tret diferencial de l’esquerra, té conseqüències catastròfiques, com veiem en la qüestió del canvi climàtic. Entre l’exigència moralista inquisitorial adreçada al subjecte i la insubstancialitat ètica davant la insostenible maximització de beneficis empresarials, l’esquerra perd el sentit de la realitat, admetent les actituds pròpies, entre els seus militants, del que en Ferran Sáez anomena sostenibilitat real i sostenibilitat cosmètica[2]. Això fa possible que mentre alliçonem aquells que no redueixen prou el seu consum d’envasos de plàstic, no tinguem cap problema en fer la compra on line a través d’Amazon, amb entrega a domicili inclosa. Que una cosa és complir amb els principis doctrinals de la nova religió ecològica i una altra ben diferent és qüestionar-nos la teologia del consum digital capitalista de masses que han sacralitzat les grans multinacionals. Això sí, sense deixar de ser mai d’esquerres, que en les permanents contradiccions entre realitat i aparença està l’autenticitat de la fe progressista. El problema és que, qui així pensa, no s’adona que cada vegada menys gent pot viure confortablement compaginant l’estricta praxi doctrinària del moralisme amb la indiferència davant l’incompliment dels principis ètics de les grans empreses que exploten el personal de manera immisericordi. Tanta contradicció acaba sent indigerible o, millor dit, insostenible, i no només a nivell ecològic.

---

[1] Veure Yves Charles Zarka, Refonder le cosmopolitisme, Presses Universitaires de France, 2014. Hi ha traducció al català: Refundar el cosmopolitisme, Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona, 2015, pàgs. 61-69.

[2] Veure l’article  Sacrificar un fill pel planeta, https://www.ara.cat/opinio/humanisme-planetisme-ferran-saez-mateu_129_4625644.html