Ni convicció, ni responsabilitat

 

Si com diu Marx, parafrasejant a Hegel, “la historia es repeteix dues vegades, primer com a tragèdia, després com a farsa”, el present cicle electoral és la farsa, en tant que repetició bufa, de la tràgica seqüència política que van viure Europa i Espanya ara fa un segle. Prenent com a referència el text de Weber, La política com a vocació[1], escrit aproximadament fa un segle i, més concretament la seva distinció entre l’ètica de la convicció i l’ètica de la responsabilitat, per descriure la tasca del polític, ens adonem que la primera, entesa com a idealització de la puresa encarnada en la figura i el pensament d’un líder carismàtic que, amb l’experiència viscuda de la història del passat segle, arrossega les masses cap al fanatisme anorreador, mentre la segona, tot admetent les paradoxes entre realitat i idealitat, assumeix la funció política com un exercici de responsabilitat pragmàtica on, en ocasions, cal mantenir-se fidel als principis programàtics i, en altres, oblidar-se’n en virtut dels guanys i beneficis que pot comportar l’assumpció de la postura contrària, diríem que avui totes dues possibilitats han esdevingut inviables, un còmic reflex del model original weberià. En la proposta d’aquest, l’ètica de la convicció implica irracionalitat, mentre que l’ètica de la responsabilitat assumeix que, per arribar a bons fins, cal fer servir mitjans no morals en ocasions. Simplificant-ho molt, la passió i la mesura, respectivament, serien es trets definitoris de cada tipus d’ètica.

Cap d’aquestes dues atribucions es troba present en l’esperit polític del nostre temps. Ni l’apassionada convicció de creure en la pròpia causa -sinó la reactiva energia revengista del ressentiment contra l’altre-, ni la responsable actuació de qui avantposa el mínim possible al màxim exigible -sinó la material aspiració als guanys particulars del botí del triomf-, caracteritza el procedir i la vocació dels nostres polítics, que tornaran a reclamar la nostra atenció a partir del proper divendres 7 de juliol, data d’inici de la campanya electoral de les properes eleccions generals.

Sense convicció, ni responsabilitat la tasca del polític perd tota significació, transmutada en un simple exercici de gestió de serveis i béns. Una paròdia de la funció emancipadora i regeneradora de la societat que Weber atribuïa a l’activitat política en el seu temps. Sense caure en el parany de la mitificació, i entenent la proposta weberiana com la darrera producció del vitalisme, en la seva perspectiva sociològica i política -amb les ja esmentades repercussions tràgiques que va provocar-, resulta clarificadora la identificació de l’activitat del polític del nostre temps amb la postmoderna governança d’estructures socials i emocions personals, més que d’interessos humans en conflicte per la justa i racional ordenació del món. Una farsa que tradueix la decebedora experiència contemporània envers la ciència política, aquella que, juntament amb la geometria, Hobbes afirma que depèn exclusivament de l’home. Com a humana creació, i sense l’ètica que platònicament la refermi, en una unitat que li atorga sentit i mesura, es dilueix en un mercadeig d’interessos econòmics i materials on el vot d’unes eleccions s’entén com una simple moneda d’intercanvi entre desitjos i ambicions, més que com a l’expressió de la voluntat compartida de construir una comunitat verament humana. Per sort aquest cop la comèdia no tindrà major impacte que el somni d’una nit d’estiu.

---

[1] Max Weber, Politik als beruf, Verlag Duncker & Humblot; hi ha traducció al castellà: El político y el científico, Alianza Editorial, Madrid, 2001.