Buero Vallejo és un autor teatral de la postguerra civil
apreciat però oblidat, fora dels àmbits acadèmics i escolars. No recordo cap
iniciativa teatral que, els darrers anys, hagi plantejat representar alguna de
les seves nombroses i destacades obres, a Barcelona. I no és a causa d'un
ressentiment cap a la literatura i el teatre de parla castellana, com algun
voldrà, interessadament, al rebuf de disputes polítiques i guerres culturals,
esgrimir, ja que la programació d'obres clàssiques del segle d'or espanyol, com
les de Lope de Vega, és regular i constant a la ciutat, a més de tenir una
grata acollida de públic. D'altres seran les raons que justifiquin l'oblit d'un
clàssic modern i d'un dels principals dramaturgs que ha donat la literatura
espanyola del segle passat, a l'alçada, sens dubte, en la confecció de les
tragèdies, de García Lorca. Sospito que l'oblit té a veure amb la tragèdia
pròpia com a vehicle d'expressió d'un estat emocional col·lectiu, a més de com
a artefacte ideològic de combat polític. Intento desenvolupar la tesi, alhora
que ressenyo una de les seves obres que he llegit recentment.
Concretament, El concert de Sant Ovidi[1],
estrenada el 1962, que situa l’escena al París prerevolucionari, i presenta un
conjunt d'elements al·legòrics d'elevat voltatge ja en el seu temps, però
perfectament rescatables als nostres dies. L'argument es redueix a l'intent
d'explotació d'un conjunt de captaires cecs que, a l'empara de l'Hospici dels
Quinze Vint, institució històrica de caritat francesa, regentada per
l'Església, sobreviuen pidolant per la ciutat, tocant diversos instruments
musicals i cantant. L'estupro el durà a terme un espavilat emprenedor local, el
cavaller de Valindin, ben situat entre les elits aristocràtiques de la ciutat
que, igualment, col·laboren en el suport de l'organització benèfica
eclesiàstica, i consistirà en la conversió dels esmentats músics aficionats
cecs en un espectacle còmic en el context de la Fira de Sant Ovidi,
esdeveniment amb gran poder de reunió popular i escenari ideal per a la
promoció de negocis i activitats de lleure i diversió. L'engany a què el taimat
negociant sotmet els ingenus cecs, i amb què espera enriquir-se, és fer-los
creure el caràcter seriós que té la representació en què participaran
conformant l'orquestra musical, per a sorpresa del públic, que creu inútils i
incapaços de tota empresa als disminuïts visuals. En realitat, no els ofereix
una oportunitat d'autosuperació i aprenentatge que els redimeixi davant de la
ciutadania, dignificant-los, sinó que els converteix en pallassos per al gaudi
i sorna del populatxo, carnassa amb què acontentar, pel ridícul i la misèria transmesa, a les masses ignorants i embrutides, que tan sols reclamen un placebo
amb què oblidar, per un instant, la seva pròpia neciesa.
El conflicte estarà servit quan, un dels invidents, David,
amb veritable habilitat i vocació per a la música, s'adoni de les reals
intencions del seu contractista, en comprendre que la precipitació i la
vulgaritat dels assajos previs a l'espectacle no tenen cap altra intenció què
la d'accentuar l'efecte còmic de la seva representació, que acabarà sent el
reclam més gran de tota la fira. Sense avançar més elements de la trama, i
anant a l'aparell simbòlic-al·legòric que envolta el drama, podem destacar especialment
un entre els diversos elements que hi trobem, el conflicte entre art i
espectacle, que és la font de l'engany. Mentre David i algun altre component
del grup musical creuen que l'oportunitat que se'ls brinda, almenys inicialment,
podria acostar-los a l'entorn creatiu de l'art, en què la seva acció quotidiana
de tocar un instrument es transformés en una veritable aportació a la cultura,
que els faci transcendir, la realitat serà que es veuen arrossegats a
l'exhibició impúdica de les seves limitacions com a font de goig i distracció
del personal, rebaixant la seva condició artística a l'auto denigració
vergonyant, primer sense el seu explícit consentiment i després, quan la
veritable naturalesa de l'espectacle quedi exposada sens dubte, malgrat la seva
natural ceguesa, amb el seu propi assentiment, convençuts de la inutilitat de
la seva existència, com no sigui la de representar, davant la resta de la
humanitat, la inferioritat òntica del tarat o disminuït. Fins ben entrat el
segle passat, el circ i les fires populars presentaven al públic respectable la
diversitat “anormal” de la naturalesa humana, com un catàleg d’excrescències
exposades a la curiositat, la sorpresa, la burla o l'estranyació de
l'espectador, que es congraciava de la “normalitat” de la seva pròpia condició
davant de la diversitat i inferioritat física presentada davant seu, convertint
el contrast no només en espectacle, sinó també en font de conformitat amb
altres diversitats, com les socials i econòmiques que l'oprimien i
estigmatitzaven, de manera similar a la que pateixen, a l'obra, els invidents
protagonistes.
És a aquesta operació de blanqueig de la desigualtat que
l'obra de Buero Vallejo apunta quan es val de la deficiència física com a
element escènic, més enllà del recurs simple que la nostra asèptica correcció
política veuria en la dignificació de la ceguesa com a al·legat més gran de la
peça teatral que ressenyem. No estem, doncs, davant d'un dramaturg simplement
sensibilitzat amb el problema de l'exclusió del diferent o de les minories,
sinó d'un veritable agitador polític que, valent-se de l'operació simbòlica
teatral construeix un arquetip en què l'exclòs i el denigrad acaba sent el
mateix espectador que, en identificar-se amb les víctimes, comprèn la seva
condició d'explotada marioneta del poderós negociant que, amb les seves
desigualtats naturalitzades, continua sotmetent-nos amb la nostra aquiescència
conscient i entusiasta. A l'era de l'autoexplotació que el tecno capitalisme
digital ens imposa, l'espectacle hem passat a ser nosaltres mateixos, venent
intimitats, recreacions, imitacions i xafarderies, quan no falsedats, en què
altres, tan o més desgraciats, es reflecteixin i distreguin , per així suportar
millor el tedi de la monumental misèria moral en què hem convertit l'existència
humana. El drama de Buero Vallejo continua sent tan actual com necessària la
transformació per l'art que el cruel món social, escenificat per ell, reclama.
Vet aquí una de les raons per les quals la seva representació està vetada per
la indústria cultural del nostre present.
[1]
Antonio Buero Vallejo, El concierto de San Ovidio/La fundación, Colección
Austral nº 1569, Ed. Espasa Calpe, Madrid, 1974
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada