Seguint amb el fil iniciat en l’anterior post[1], passo a
ressenyar l’obra teatral d’Antonio Buero Vallejo La fundación[2], estrenada el
1974, un text de clares ressonàncies platòniques, qualificada com una faula -pel
mateix autor- política que retrata l'Estat policial franquista al seu
agonitzant final, incapaç d'exercir la fèrria censura que hagués fet impossible
la seva estrena en anys precedents, un exercici progressiu de desocultació de la
neurosi col·lectiva que pateix tota societat fundada sobre l'opressió i la
violència, una al·legoria futurista de l'exercici policial del control mental
que Orwell ja va predir amb 1984. A més de tot això, és un poderós
exercici creatiu, capaç de mantenir la tensió dramàtica, més enllà de la força
expressiva que conté el text, amb una posada en escena on llums, ombres, fons,
objectes i música acompanyen l'espectador en el progressiu desvetllament de la
crua realitat en què ens debatem, personatges i públic, especialment en el
moment de la seva estrena, però també avui mitjançant la voluntària oclusió
mental a què ens hem prestat, i l'abandó individual i col·lectiu als mons
virtuals del metavers.
L'obra presenta, com en el mite de la caverna platònic, uns
presoners que, malgrat els murs i les reixes que els empresonen, creuen estar
vivint en una institució modèlica, dedicada a la investigació i al progrés, una
comunitat ideal on, malgrat les normes i els estrictes horaris, els seus
integrants treballen en pro d'avenços tècnics i millores socials, desenvolupant
múltiples camps d'activitat creativa i productiva, des de l'especificitat
professional de cada membre integrant de la comunitat, afavorits per unes
autoritats comprensives i respectuoses. Almenys aquesta és la visió que
l'espectador tindrà, inicialment, a través de la mirada del protagonista, el Tomás,
que percep l'escena i el seu entorn -així com la resta de personatges-, com un
espai acollidor i agradable, una pulcra residència on descansar després de les
activitats laborals diàries. Més tota aquesta recreació, de la qual el públic
participa, és una ficció, existent tan sols a la ment de l'incaut presoner que,
en un exercici de supervivència, ha sublimat mentalment tota la sordidesa i
brutalitat que l'envolta per protegir-se de la veritat lletja i desoladora en
què subsisteix. Seran els altres presoners, amb els quals comparteix la cel·la,
que ell percep com una espai acollidor, els que l'arrossegaran a poc a poc, per
l'escarpada profunditat de la cova platònica fins a mostrar-li no la bellesa,
la bondat i la justícia del món ideal, sinó la foscor, lletjor i arbitrarietat
del món carcerari en què habita. Aquest desvetllament també ho experimenta
l'espectador que es veu acompanyat pel canvi progressiu de l'escenari i
l'ambientació des de la pulcritud i l'ordre inicial cap a un espai fred, buit i
sinistre que remarca la solitud i la desesperança dels captius. La recreació a
la inversa del mite platònic, amb descens, en aquest cas, des de la llum i la
claredat fictícia cap a la foscor i opressió veritable del protagonista, està
afavorida per l’Asel, que en la confusa ment del Tomás és percebut com el metge
del grup i, com a tal, exercirà, vetllant més per les ànimes dels companys que
per la salut física d'aquests, exposada a tot tipus de privacions. Com en el
mite platònic, el filòsof o metge de l'ànima, que intenta revelar la veritat a
la resta dels presoners, acabarà lliurant la seva vida per procurar-los la
fugida de la caverna-presó, una vegada que la crua veritat revelada ha
desemmascarat tota la operació de sinistre ocultament de la realitat en què
viuen.
El simbolisme de la trama, fàcilment reconeixible, apunta
més enllà del que ens mostra el joc escènic entre llums i ombres. La fundació,
el nom de la institució en què il·lusòriament creuen viure els presos en les
seves distorsionades ments ofuscades i/o manipulades per poder suportar tota la
violència patida, també refereix, en el seu significat, a l'origen, a l'acte
d'instituir o començar , en el cas del drama polític que Buero construeix, de
la societat espanyola. No en va estem el 1974, l'any en què el règim policial
del dictador fa temps que s'esquerda, amb el decaïment físic i mental del tirà,
deixant a la vista de propis i estranys totes les misèries morals i les
brutalitats assassines que s'ocultaven sota els oropels del “desarrollismo” i
la prosperitat de les elits, amb què es maquillava, internament i externament,
el sistema i els seus mecanismes de dominació. La possibilitat de fundar un nou
règim de convivència, alliberat de la mentida, l'engany, la submissió i el
control del franquisme, sobrevola l'escena a la segona part de la faula,
malgrat l'ambigüitat del final que l'autor ens presenta, amb tots els dubtes i
inseguretats que planteja. És aquesta possibilitat la que confereix esperança
als presos i espectadors, i anima la revolta, el pla d'escapament i tota la
violència que comporta la seva preservació. Buero, que després d'haver suportat
gairebé quaranta anys de franquisme, no és un idealista, entén i ofereix al
públic una reflexió descarnada sobre el paper de la violència originària en la
fundació de tota societat humana. Per això, la ciutat ideal platònica només pot
existir al món de les idees.
Al món real, el de l'Espanya de la pre-Transició, la
possibilitat de la continuïtat de la violència estava tan viva, com l'opció de
la continuïtat del règim que, convenientment maquillat, il·luminant
encertadament alguns dels seus racons productius, i moblant amb lleis i
institucions més modernes els caducs principis fonamentals del règim
dictatorial, podia continuar subsistint, sobrevivint el fundador, i generant la
mateixa neurosi col·lectiva que el lector-espectador té, en l'arrencada de
l'obra teatral, quan contempla l'escena amb els ulls confosos del protagonista.
I l'engany sobre la fundació de la nostra democràcia, adjectivada
hiperbòlicament com a modèlica, ha persistit durant quaranta anys, malgrat que
avui els escrostonats murs dels seus límits es mostrin ja sense simular oberts
horitzons d'idíl·lics futurs. A l'esgotament d'aquesta neuro-democràcia
d'aparador se li suma el cansament cultural, amb la seva absència de vigor i el
seu vassallatge al poder, que incapaciten la creativitat visionària, aquella
que, a la cruïlla d'una època, sí que va saber tenir Buero Vallejo, com la van
tenir en altres temps, els metges de l'ànima col·lectiva que són tots els
dramaturgs clàssics. La pitjor tragèdia, en qualsevol cas, no és reproduir els
errors passats amb cada nova refundació, sinó ometre i oblidar totes les
lliçons que, amb la seva dramatúrgia, ens van llegar. Perquè, amb això, no
només estem condemnats a repetir aquests errors, sinó que, a més, els
disfressem amb els lluentons i garlandes de la mentida i de l'engany,
l'artifici que permet dissimular al poder la pobresa i vulgaritat de la caverna
platònica on seguim empresonats.
[1]
https://joannonell53.blogspot.com/2023/07/el-concierto-de-san-ovidio.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada