Els límits morals de la cura de les plantes

 

Pot una planta guanyar diners? El projecte Plantiverse[1] de l’arquitecta xinesa innovadora i futurista Cecilia Tham, establerta a Barcelona des de ja fa més de vint anys, té com a objectius no només això sinó empoderar les plantes econòmicament per tal que participin en inversions ecologistes que preservin espais naturals, en un poètic remei contra els perversos efectes de l’ambició depredadora humana, per tal que sigui la pròpia natura qui es salvi a sí mateixa. El projecte barreja tenologia blockchain, dades i la realitat virtual del metavers i, més enllà de la sorprenent i trencadora idea de convertir les plantes en ens jurídics amb responsabilitats fiscals i comptes bancaris, cosa que no dubto que en el món de la realitat virtual sigui perfectament factible, supera definitivament el tortuós debat del dualisme substancial. Efectivament, si una planta que és un ésser viu mancat de consciència i pensament simbòlic pot, ajudada per les ja esmentades tecnologies i dispositius d’intel·ligència artificial que funcionen a partir de dades acumulades, prendre decisions autònomes i interactuar amb éssers humans en mercats de valors, encara que siguin desregulats, com en el cas de les criptomonedes, podem afirmar que el dualisme ontològic ha estat plenament assolit, verbigràcia del materialisme postcapitalista més mancat d’ànima que hagi existit mai. Les plantes han adquirit, involuntàriament, es clar, la condició de partícips en una consciència superior que coneix les lleis dels mercats i entén el comportament humà, sent capaç de predir-lo, i calcular així la millor resposta per obtenir beneficis econòmics.

És obvi que, en aquest intercanvi mediat per la Intel·ligència Artificial, qui diu plantes pot també dir ossets de peluix, cotxes retro o novel·les de quiosc de la col·lecció de Marcial Lafuente Estefania. Qualsevol ens definit com a mer “objecte” pot esdevenir subjecte econòmic seguint l’exemple del Plantiverse. El projecte té els seus partidaris i fervents seguidors -com ho demostra el fet que ja està guanyant diners- que imagino que el justifiquen apel·lant a la dignificació dels objectes/plantes, tradicionalment convertits en mercaderies per la seva condició de simples valors de canvi en l’activitat productiva i comercial humana. Resulta, però, ja no curiós sinó inquietant que la transformació que la tecnologia i l’univers digital promouen del nostre món passi per l’antropomorfització dels éssers naturals o, inclús, de les coses materials, almenys en allò referit al seu comportament moral. Dit d’una altra manera, si allò que pressuposem que una planta voldria, en cas de poder actuar de manera autònoma i esdevenir un ésser deslligat d’una part dels seus determinants naturals, és comportar-se com un agent econòmic disposat a augmentar els seus beneficis i la seva prosperitat material és que no hem entès encara el problema que com a espècie tenim. L’afany competitiu que naturalment ens ha caracteritzat, atorgant-nos avantatges adaptatius, no és l’únic mecanisme d’actuació comunitari que es pot adoptar en societat. El darwinisme social només condueix a la depredació de recursos i a l’exclusió dels més febles. Però sembla, en tot cas, que és present en tots els algoritmes que condueixen les anàlisis econòmiques fetes amb Intel·ligència Artificial per les grans multinacionals i empreses financeres.

Mentre enginyers i matemàtics s’esforcen en aplicar aquests algoritmes per ampliar l’esfera de les condicions naturals d’existència de plantes i altres ens animats i inanimats, amb l’aquiescència, aprovació i xalament de la resta de la societat, les ONG’s que rescaten vides humanes de persones migrants als mars i oceans que envolten el Vell Continent -ara que és estiu i la meteorologia alimenta amb més ànsia la desesperació del perdedor, afavorint les precàries condicions per intentar la travessa marítima-, reben la nostra indiferència, a més dels obstacles legals de les institucions locals i comunitàries i la persecució judicial que les equipara, en el cúmul del cinisme, a promotores del tràfic mafiós de persones. Paradoxalment, hem decidit fer créixer, artificiosament, l’horitzó existencial d’éssers que no necessiten altra cosa que els deixem en pau, mentre reduïm l’atenció i l’ajut, fins a l’anorreament i la mort de l’altre, de refugiats i persones desemparades i abandonades a la seva fatídica sort. I és que ser una planta o un objecte té -o tenia-, en el nostre mercat global, valor de canvi, cosa que, tot i convertir-la en mercaderia, la feia ser valuosa, almenys econòmicament parlant, mentre que ser refugiat o migrant il·legal és ser un destorb o una nosa, l’únic valor del qual resideix en les partides comunitàries que reben els països fronterers que els amunteguen en camps de trànsit destinats a consumir-los i silenciar-los per sempre més, entre misèries materials i burocràtiques. Sembla que amb la transgressió artificial que ens permet idear i crear mons on fins i tot les plantes reben compensacions pretesament justes per les seves aportacions al nostre benestar global, hem decidit oblidar del fracàs moral que exhibim a diari en el món real. I substituint el principi ètic “cada persona importa”pel lema de màrqueting “economia entre espècies per promoure la igualtat”, hem fet el pas definitiu cap a la deshumanització definitiva, emmascarant-la sota l’elevació de la responsabilitat cap a totes les espècies i ens existents i imaginaris, per ocultar la desídia criminal irresponsable envers l’altre que perpetrem quotidianament.

---

[1] https://www.plantiver.se/ca

http://girbaulab.com/ca/cecilia-tham-al-club-dinnovadors-de-girbau-lab/