Historia de una escalera

 

Segueixo rellegint l'obra dramàtica d'Antonio Buero Vallejo, en aquest cas la seva Historia de una escalera, estrenada al 1949, però de latent actual, a la vista del que està en joc en les properes eleccions. Amb la simplicitat d’un relat quotidià de les vides, somnis i desenganys dels inquilins del replà d’una escala de veïns, d’extracció social popular, aconsegueix Buero Vallejo, amb aquesta obra, un retrat viu i intens, tan en el seu temps com en l’actual, de la societat espanyola. Tant és així que, a escassos set dies d’unes noves eleccions generals, el conflicte entre els dos models de país que, un cop més, es citen a les urnes per esgarriar-se i corregir-se mútuament, amb polítiques oposades, truncant les aspiracions i pretensions de reforma social del partit contrari, més que treballant en la construcció d’una comunitat amb solucions compartides a problemes reals enquistats des de l’origen mateix de la nostra convivència nacional, és el mateix al que assistim, com a espectadors/lectors de l’obra, quan veiem desfilar per l’escena teatral el ball de retrets i rancúnies mútues que acumulen els habitants d’aquesta fictícia escala, al llarg de 30 anys de convivència.

De fet, la narració es construeix al voltant d’una rivalitat, la que tenen el Fernando i l’Urbano, primer com a joves que tracten d’obrir-se camí professionalment i sentimentalment, des de pressupòsits vitals i ideològics antitètics, després com a pares, que eduquen i transmeten a les noves generacions, que els relleven, les mateixes negacions i prejudicis que van marcar i perjudicar les seves eleccions vitals, condemnant-los a la mediocre infelicitat actual. Si el Fernando representa l’individualista liberal, que vol fer-se a sí mateix per prosperar i aspirar a una bona posició social, l’Urbano encarna l’obrer sindicalista que vol canviar el món a cop de solidaritat. La seva amistat inicial, forjada en els anys infantils de convivència veïnal, es veu trasbalsada per les idees socio-polítiques contràries que defensen, i finalment, queda arrasada per les seves relacions sentimentals oposades. Així, mentre el primer es val del seu atractiu físic per escollir muller, entre les mateixes veïnes de l’escala, triant la dona que no estima però que li aporta seguretat econòmica, abans que a la Carmina, a qui estima però entabana amb les seves promeses incomplertes, el segon, mogut per amor sincer cap a aquesta, despitada pel primer, es casa amb ella per salvar-la de la misèria, tot i saber que mai serà estimat com ella estimaria al Fernando, de qui segueix totalment enamorada.

La tragèdia, cuinada sobre el fons de la confrontació ideològica que donà peu a la Guerra Civil, esclata en el terreny passional que afecta a les relacions personals dels protagonistes, fent inviable qualsevol reconciliació futura, condemnant les següents generacions -representades pels fills de les dues parelles rivals- a cometre els mateixos errors i a repetir les mateixes eleccions abrandades que precipiten el drama a un etern retorn del mateix desengany, que alimenta el ressentiment i l’odi mutu. Buero Vallejo sap, per pròpia experiència familiar, que les ideologies separen, però el que realment desuneix i enfronta els dos bàndols, fins a l’autodestrucció, són les passions humanes, que acaben suplint els arguments racionals, des dels quals fora estimable la reconstrucció madura del dany ocasionat per la irresponsabilitat juvenil, per les emocions primàries, des de les quals cap raó compensa prou el mal patit a mans de l’altre. Per això els grecs van elaborar el saber filosòfic, destinat al control racional de les passions, com un programa polític-moral amb el qual contenir els efectes tràgics que descrivien els seus dramaturgs inspirats en la tradició educativa dels mites. A casa nostra, tot i tenir excel·lents dramaturgs, com Buero Valllejo, que ens alerten dels perills de la conducta passional, hem prescindit, tant en un com en l’altre bàndol, no només del saber filosòfic guaridor, sinó a més de tota educació preventiva.

La profunda càrrega al·legòrica de Historia de una escalera, tornarà a posar-se en escena el proper 23 de juliol, quan s’albiri a través dels resultats electorals, un cop més, la radical divisió que oposa i, periòdicament, enfronta caïnitament, les dues espanyes. Setanta cinc anys després de la seva estrena, l’obra de Buero Vallejo segueix explicant-nos, malgrat ja no es representi assíduament als escenaris, i dubto que s’estudiï prou a les nostres escoles. Potser caldria, a risc de destruir el seu valor artístic, canviar-li el títol per el més explícit d’Història d’un país. Perquè també és la història d’aquest país ignorar fins l’oblit els seus narradors, aquells fills que, com la Trini de l’obra que ressenyem, o el mateix Buero Vallejo, han sacrificat la seva existència en l’intent, infructuós, de reconciliar els germans abocats a la inestable i inevitable força del conviure.