El top ten de les mesures estúpides en educació (1ª mesura: Fer anar al professorat als centres el mes de juliol)

 

Sense ànim d’ofendre ningú, ans el contrari, amb la voluntat d’oferir arguments per al debat serè, enceto aquest fil sobre deu mesures, sota el meu punt de vista, estúpides que s’estan implantant en el marc educatiu català en els darrers temps per part del Departament d’Educació i que no ajuden a millorar ni la qualitat formativa, ni l’aprenentatge real dels nostres alumnes de l’escola pública. Recolzant-me en la tercera llei fonamental de l’estupidesa humana, extreta de l’assaig de Carlo M. Cipolla, Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana, present en la seva obra Allegro ma non troppo[1], de la que us parlava en un post anterior, i que diu així: “Una persona estúpida és una persona que causa un dany a una altra persona, o grup de persones, sense aconseguir-ne cap avantatge o, fins i tot, patint una pèrdua”, considero el seguit de mesures educatives següents com a, no només gens profitoses, sinó inclús perjudicials per als diferents actors de la funció educativa. Entenc, per tant, que la seva aplicació resulta estúpida, seguint el criteri de l’historiador i economista italià, i el seu agut coneixement de la naturalesa humana.

El top ten de les mesures estúpides en educació a parer propi seria:

1.            Fer anar al professorat als centres el mes de juliol.

2.            Avançar el curs al primer dilluns de setembre.

3.            Canviar el marc jurídic educatiu cada 4 anys.

4.            Digitalitzar l’ensenyament.

5.            La promoció automàtica de curs.

6.            Les “interessades” (que no interessants) formacions de centre.

7.            La pretesa igualació de nivells amb l’ensenyament competencial.

8.            La promoció d’àmbits d’aprenentatge.

9.            La manca de voluntat de diàleg amb els sindicats educatius.

10.         La burocratització de la feina.

Començo, avui, amb la primera de les mesures estúpides esmentades.

1.       Fer anar al professorat als centres el mes de juliol.

Per preparar el següent curs, que començarà precipitadament la primera setmana de setembre, tota la feina prèvia cal avançar-la al juliol. La mesura de fer anar al professorat a treballar aquesta primera setmana és estúpida per la simple raó que durant la mateixa encara s’estaran produint les matriculacions a l’ensenyament secundari postobligatori (a Batxillerat el termini de matrícula finalitza el 3 de juliol i als Cicles Formatius el 7 de juliol), i a l’ESO tot just haurà finalitzat la setmana anterior (28 de juny). Una de les tasques primordials que fa el professorat al setembre, abans de començar el curs, és la de organitzar els grups i informar als docents que els impartiran classe de les particularitats que té el seu alumnat. Amb la celeritat que s’haurà de fer aquesta feina enguany, ja que l’alumnat, en alguns casos, estarà encara matriculant-se i que les coordinacions que traspassen la informació dels alumnes que arriben de nou al centre no hauran tingut temps de reunir-se amb les seves homòlogues dels centres d’on provenen aquests alumnes, molt probablement tota aquesta informació essencial per començar el curs seguirà sense poder-se transferir als seus receptors finals, els mestres i professors, fins el mateix mes de setembre. Per no parlar de la configuració dels mateixos claustres que normalment no està enllestida fins als darrers nomenaments que es fan a finals d’agost, raó per la qual tampoc saben les direccions i coordinacions quins equips docents acabaran impartint les classes a aquells grups. Cal recordar, a més, que durant les dues primeres setmanes de juliol el professorat no està majoritàriament ociós i de vacances, sinó que aprofita per formar-se assistint als cursos formatius que les diferents institucions pedagògiques organitzen i programen per aquelles dates. La incompatibilitat horària entre les activitats laborals i les formatives, farà inviable l’assistència massiva als cursos formatius, coartant la llibertat del professorat per escollir aquells que millor s’ajustin a les seves expectatives i necessitats docents. Es miri per on es miri, ni els alumnes, ni les famílies, ni els docents en sortim afavorits per aquesta mesura.

---

[1] Carlo M. Cipolla, Allegro ma non troppo, Editorial La Segona Perifèria, nº 4, col·lecció Assaig, traducció Ton Vilalta, Primera edició, març 2022, Barcelona.