Sense ànim de voler treure la feina als il·lustres
pedagogs del nostre país, però agullonat per les seves ingerències en la
pràctica docent de professionals de l’educació, com un servidor, que, ni que
sigui per insistència després de més d’un quart de segle trepitjant aules de
tota mena, alguna cosa sobre didàctica devem saber, m’aventuro a perorar sobre un
dels axiomes que acompanyen els seus programes de reforma educativa en marxa
avui en les nostres escoles. Dic perorar perquè això és el que crec que fan, en
la mesura que les evidències científiques que acompanyen les seves propostes
resulten tan il·lustratives com les que acompanyen les cures homeopàtiques[1].
Aquí va, doncs, la meva “llauna” contra l’ús de la imatge com a recurs educatiu
en substitució del text[2].
Dic que la imatge no té valor cognoscitiu ni
capacitat educativa perquè es fonamenta en l'artifici, l'actuació teatral, i la
possibilitat de manipular-la, generant una distorsió cognitiva. En efecte, a la
imatge se li pot fer dir qualsevol cosa. Sense contextualització, no serveix de
res fer-li una segona ullada a la imatge. Continua amagant-nos el seu autèntic
significat. Tal com sosté Vilem Flusser, els textos i les imatges són mitjans
entre l'ésser humà i el seu entorn. Però hi ha una contradicció entre tots dos:
“les imatges fan imaginable (il·lustren) allò que contenen els textos i els
textos fan concebible (narran) allò que representen les imatges” (Flusser, V.
2001, pàg. 110). Si la imatge només il·lustra no pot aspirar a substituir el
text en la funció pedagògica.
És més, el discurs oral que acompanya la
profusió d'imatges a la nostra Acadèmia, d'acord amb la realitat que l'empara,
és cada dia més un discurs desllavassat, entretallat, asimtàgmic, que impacta,
més que no relata i descriu. La narrativa imperant a la societat, i que
l'alumnat tendeix a reproduir, és la del post i els mems, vehicles comunicatius
que pretenen mostrar un estat d'ànim, una emoció, una vivència anecdòtica.
Tenen el sentit de prendre la part pel tot amb la finalitat de trivialitzar.
Per definició, el mem és reduccionista i eleva l'anècdota a la categoria
d'explicació racional. En la mesura que no es distancia del fet que pretén
explicar, sinó que el substitueix per una broma, catapultem el mem a la
condició de representació o imatge del fet esmentat. Però és una imatge tan
limitada, parcial i reduccionista que deforma i distorsiona la realitat fins a
fer-la insignificant. L'escola ha assumit que el nostre temps, hereu de la
postmodernitat, és el de la fi dels metarelats, aquells que a l'antiguitat
idealitzaven passats heroics i que a la modernitat idealitzaven futurs feliços.
En un exercici de relativisme extrem hem decidit que ni el passat és
moralitzant –sobretot el passat més recent, que ha mostrat la pitjor cara de la
humanitat i de la seva racionalitat instrumental–, ni el futur és esperançador,
en tant que és fruit de unes dinàmiques que condueixen a l'autoextinció. Així
que, lluny d'assumir un paper responsable davant d'una realitat ferida, que
requereix anàlisi i discursivitat lògica, preferim abandonar-nos a la vacuïtat
del mirall, que ens torna una imatge pròpia, simplificada i descomposta, la
imatge de la selfie que ens identifica com a espectadors, més que com a actors
de la nostra realitat. Des del moment en què ens preocupa més el benestar
emocional dels nostres alumnes que la seva capacitat de comprensió del món on
viuen, podem dir que la funció de transmissió del saber i pervivència d'una
cultura que durant dos segles va assumir l'Escola ha arribat a la seva fi. Ja
no cal entendre el món. Ara cal viure'l i gaudir-lo mentre es pugui.
El canvi de paradigma educatiu al qual
assistim, i que comporta la substitució del text per la imatge, parteix del
principi, no demostrat, que la imatge pot representar un contingut cognoscitiu
que substitueixi la representació textual o narrativa d'aquest. Atès que l’alumne
ja no entén el text, almenys que obtingui el significat dels continguts de la
transmissió educativa mitjançant una imatge. D'aquesta manera, s'idolatritza la
imatge com a font de transmissió cognoscitiva, i la imatge esdevé la fi mateixa
de la tasca docent. Es tracta de consumir i produir imatges. Les eines digitals
s'ensenyoritzen de les metodologies pedagògiques: des de les simples presentacions
del Power Point, al Padlet, passant per Prezi, EDPuzzle, Popplet… La imatge,
tractada metodològicament, dóna lloc a un objecte que simbolitza el contingut
cognoscitiu de l'alumne, i que pot ser computable o mesurable. Amb tot això, es
construeix la nova pedagogia de les “competències”, enteses com a “capacitats”
que l'alumne ha de demostrar que domina al llarg de tota la seva trajectòria
formativa. Però què hi ha realment darrere d'aquestes competències? Una visió
de la realitat sense camp o profunditat: el rerefons a què ens remet la imatge
idolatritzada és una totalitat buida. La distorsió cognoscitiva consisteix a
confondre la visió, a la qual remet la imatge, amb la mirada atenta, analítica
i totalitzadora que promovia l'acostament textual a la realitat objecte
d'estudi. El text és el pòrtic d'accés al significat que es desvetlla després
d'un exercici d'immersió a les paraules, i que estava inicialment ocult a la
visió superficial de l'objecte. Substituint el text per la imatge oferim a l'alumne
una instantània que simula el resultat final de tot un esforç de comprensió de
l'objecte que, en realitat, hem estalviat o segrestat -segons com es miri- a
l'alumne. Il·lusòriament, després d'afartar-los d'imatges, els considerem
“competents”.
És innegable que la nostra realitat cultural
actual és audiovisual, digital i retoricoemocional. Però de la mateixa manera
que en els temps de l'Acadèmia de Plató, a la pedagogia de l'oralitat
mítico-heroica del passat es va sumar, de manera reeixida, el diàleg escrit,
obtenint com a resultat una oralitat dialèctica, com la practicada per Sòcrates
i el propi Plató, que assimila el mite i el reconstrueix per convertir-lo en
una eina que catapulta a la racionalitat, permetent-li “pensar mitjançant
imatges, en sinergia amb el logos” (Reale G. 2001, pàg. 47), la tasca
inajornable de la nostra pedagogia ha de ser la creació d'un nou vehicle
d'expressió i de transmissió cognoscitiva, que integri la narrativitat del text
amb l'emotivitat de la imatge, en una síntesi que, sense renunciar a la
comprensió dels principis del saber, permeti donar resposta a les aspiracions i
necessitats d´autoconeixement que té el nostre món. Si en el passat la
construcció metafísica va donar a la paraula el predomini del saber, d'acord
amb la sentència de Heidegger que afirma que “en la història, les paraules són
sovint més poderoses que les coses i els fets” (Heidegger, M 2000, pàg. 362),
en el present, marcat per la crisi de la metafísica, el poder sintètic i
evocador de la representació que conté la imatge, li confereix el predomini
emocional. Però si no volem caure en la distorsió cognoscitiva que s'oculta a
la dita popular que “una imatge val més que mil paraules”, és urgent impulsar
una pedagogia en què el poder de la representació visual i el poder de la
conceptualització textual i narrativa es reforcen mútuament.
El contrari és pura simulació, un intent
d'eliminar el significat que s'oculta darrera de la representació -textual o
icònica- que apunta a l'alteritat -l'altre de mi, allò que jo no sóc- i que
possibilita la nostra comprensió del món. La idea que s'amaga en el concepte de
“competència” és la de la capacitat reproductiva, saber fer alguna cosa seguint
el patró establert en la instrucció prèvia. L'alumne serà competent si és capaç
de reproduir un coneixement o una tècnica. La imatge és la manera més simple de
reproducció. Això es constata a les narratives que utilitza habitualment la
nostra joventut. A les selfies i vídeos que pengen a les seves xarxes socials
s'ofereixen a si mateixos com a mimesi reproductiva dels seus ídols,
influencers, youtubers, etc. i dels valors de mercat que aquests representen.
Però reproduir és copiar i en la còpia no hi ha d'haver comprensió. Una còpia
resulta opaca, en el sentit que ens torna la imatge original projectada, però
no dona accés al significat últim perseguit en tot acte cognoscitiu. No s'obre
a allò altre ocult darrere de l'objecte, aquesta dimensionalitat que capacita
la persona a re-crear i trans-formar la realitat en què viu, i que la tradició
filosòfica que neix amb la modernitat atribueix al subjecte. La imatge
idolatritzada i reproduïda, objectivitza. La seva proliferació a l'àmbit pedagògic
anuncia un allunyament màxim de la finalitat última que la Il·lustració
atorgava a la funció educativa, la de promoure l'autonomia del subjecte en la
seva interacció social. Dit d'una altra manera, la imatge, com a mera còpia,
convertida en simple objecte reproductiu, no té sentit. El seu ús abusiu en la
formació escolar incapacita, més que no pas possibilita, la finalitat de fer
comprensiu el món. I no comprendre el món on es viu és fonamentar la
inadaptació, inhabitabilitat i hostilitat amb què la joventut interpreta el món
que hereta de les generacions que el precedeixen. El seu malestar també és un
efecte de les nostres renúncies educatives.
Referències bibliogràfiques
REALE, G. (2001). Plató. A la recerca de la
saviesa secreta. Barcelona: Herder, 2001.
COL·LOQUIS DE VIC, XVI, LA IMATGE. 2011. Vic:
Ajuntament de Vic, Societat Catalana de Filosofia, Universitat de Barcelona.
Anual.
FLUSSER, V. (2001). Una filosofia de la
fotografia. Madrid: Síntesi, 2001.
HEIDEGGER, M. Nietzsche. Barcelona: Destino,
2000
[1] Veure al respecte els articles de Xavier Massó https://www.catalunyavanguardista.com/ciencia-y-pseudociencia/
i David Rabadà https://www.catalunyavanguardista.com/la-estafa-de-la-pedagogia/?reload=818785
que, malgrat el temps transcorregut des de la seva redacció, segueixen sent
vigents en les seves conclusions.
[2] “Una imatge val més que mil paraules” https://educacio-valencia.es/treballar-amb-les-imatges/
Veure, igualment, la importància que la DUA li dona a la representació visual
en l’adquisició de l’aprenentatge: https://xtec.gencat.cat/ca/curriculum/diversitat-i-inclusio/projectes-educatius-inclusius/disseny-universal-per-a-laprenentatge/
Sobre la DUA podeu, també, llegir el post d’aquest mateix bloc: https://joannonell53.blogspot.com/2022/10/la-dua-disseny-universal-daprenentatge.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada