El DUA (Disseny Universal d'aprenentatge)

 En una d'aquestes sessions de formació obligatòries que el centre educatiu on treballo promou per homogeneïtzar la pràctica docent dels seus membres, i que acostumen a impartir els mateixos companys, iniciats en els misteris de la Fe Mariana en la Nova Pedagogia, escolto dir a la companya ponent, com si d'una revelació mística es tractés, que amb el desenvolupament de la DUA (Disseny Universal d'Aprenentatge, per als legos) hem arribat a la culminació de la recerca metodológica en la tasca docent. Estem davant del mètode d'ensenyament definitiu, el més objectiu i vàlid -per això es diu Universal- mai concebut, i que resulta màximament eficaç en l'adquisició dels aprenentatges. Per garantir-nos la seva professió de fe, i aconseguir la nostra immediata conversió, alega que la ciència ho corrobora. No esmenta com, ni en base a què. Dic jo que, més que citar la ciència, el que hauria d'haver fet amb tot el claustre que l'escoltava entre sorprès i astorat, és posar en pràctica l'esmentat mètode per, davant el miraculós efecte d'aprenentatge complert i global de tots els assistents, assegurar-se de haver-nos convertit en eminents apòstols de la nova infalible tècnica promoguda pel Departament d'Ensenyament. Però, oh sorpresa, no ho va fer. Li devia fer mandra. No perdo l'esperança que en una futura nova sessió de formació entri en matèria. 

Mentrestant, com que un és de naturalesa formativa escèptica (porto 25 anys assistint a cursos on se'm promet que aprendré a fer ús del recurs definitiu per aconseguir l'excel·lència en la meva pràctica educativa, sense èxit), però, per prudència, confio que tots els recursos i esforços esmerçats en la recerca han de donar algun fruit (no pot ser que tanta gent nostrada i tant formada, s'equivoquin en les seves cuites), m'he pres la molèstia d'anar a comprovar què proposa l'esmentada DUA, acudint a les publicacions fetes pels pedagogs de casa nostra que la han promogut. I entre les seves doctes instruccions trobo la segona sorpresa: la DUA persegueix la inclusió de l'alumnat i promou la igualtat d'oportunitats educatives per a tots els estudiants. Així, doncs, la pretensió és assegurar la mateixa adquisició de coneixement per a tota la diversitat existent a l'aula en qualsevol moment formatiu. Admirable. No entro en el detall, ja que és públic i a l'abast d'un clic trobar tota la literatura que hom vulgui sobre el nou mètode. Entenent, però, que sent l'objectiu la universalitat de l'aprenentatge, i que els nivells de diversitat que podem trobar en les aules de les escoles públiques és gairebé il·limitat, tenim dues variables una que tendeix a cero i l'altra que tendeix a l'infinit, i ja sabem què passa quan multipliquem cero per infinit.

Però, més enllà de les inquietuds que em genera la Nova Panacea educativa, per les incongruències que conté, el que em preocupa especialment és el dogmatisme que s'escola en la seva implantació. Defensar l'existència d'un sol i definitiu mètode d'aprenentatge que tendeixi a la uniformització dels educands és tan sospitosa de reduccionisme pedagògic com perillosa la deriva feixista que la seva aplicació pot comportar. La història de la metafísica occidental ens hauria d'haver vacunat ja de tota aspiració universalitzadora. Promoure un mètode d'aprenentatge únic, encara que sigui amb bones intencions, em retrotrau a les èpoques passades on l'escola només s'entenia des de la promoció de valors únics, religiosos i nacionals. Que, a més, es promogui tot aquest viatge al passat des de possicionaments suposadament progressistes és encara més surrealista. Un indici clar que l'escola pública ha perdut definitivament el nord.